Comença a ser l’hora de reivindicar les grans autores europees del nostre temps, com l’anglesa Caryl Churchill. Magda Puyo ho fa al Lliure amb ‘I només jo vaig escapar-ne’, una peça que sembla mentida que fos escrita el 2016… També comença a ser l’hora que reconeixem la feina de directores com Puyo que han sabut fer-se un lloc en un entorn dominat pel masclisme més aberrant com és el del teatre. I més en un any tan complicat per a ella, ja que fa poc que va dimitir com a directora de l’Institut del Teatre arran del cas Joan Ollé.
Puyo és clara: “No es promocionen tant les dramaturgues com els dramaturgs”. I ho diu respecte a Churchill, una autora de 83 anys de qui, tot i haver escrit una quarentena d’obres, aquí n’hem vistes ben poques. Per què s’ha promocionat tant Pinter i no Churchill, quan Churchill és igual de bona?, es pregunta la directora. Si no s’ho creuen, amb ‘I només jo vaig escapar-ne’ tenen l’oportunitat de comprovar-ho. Una peça que, segons ella, conté “totes les pors i totes les esperances del segle XXI”.
La directora, com Sílvia Munt i Carme Portaceli, és de les poques dones de la seva generació que s’ha fet sentir. Admet que s’ha trobat sola, “però no abandonada” i que sembla que “cada vegada que fem una cosa haguem de demostrar per què som on som”. Quantes directores estrenen habitualment a les sales grans dels nostres teatres? Ben poques.
Falten referents estètics femenins. No només catalans, sinó a nivell europeu. I no hi són perquè no han tingut l’ocasió de mostrar-se. O no han interessat a segons qui. O se les ha deixat de banda vagin a saber per què.
Tema d’oberta: ‘Rendició’, de Rombo
