El teatre té múltiples formes d’expressió, una de les quals és el realisme, que és la que més es fa servir a casa nostra per pujar històries a escena. ‘Síndrome de gel’, que ara és al Teatre Lliure, n’és un bon exemple. Sobretot quan pots comptar amb tothom necessari.
Aquí, ens agrada molt el realisme. La majoria d’obres que s’estrenen aposten per aquest gènere, amb totes les seves variacions, des del cantó més radical fins al naturalisme més ortodox. El públic no és gaire amic dels experiments. Si no, no estarien arraconats a les sales més minúscules o en explotacions de molt curta durada. I per això el teatre documental és un gènere que, fill del realisme, ha entrat tan bé en les cartelleres, tot i que demana uns temps i uns fons que estan a l’abast de pocs.
Síndrome de gel és una peça realista fins a les últimes conseqüències. Amb dramatúrgia de Mohamad Bitari i Clàudia Cedó, i direcció de Xicu Masó, ens explica el cas d’una família iraquiana refugiada a Malmö (Suècia), la filla gran de la qual pateix una malaltia que fa que desconnecti del món. Un cas que li serveix a Masó, artífex del projecte, per explicar un dels molts traumes que viuen els refugiats que arriben a Europa.
A El metge de Lampedusa (Teatre Lliure, 2017), el mateix Masó interpretava un magnífic monòleg en què narrava les vivències de Pietro Bartolo, un d’aquests herois anònims que, des de l’illa italiana, fa dècades que ajuda els emigrants que naufraguen anant cap al continent. Si aleshores va comptar amb Miquel Górriz per dirigir un espectacle senzill i modest, però molt efectiu, ara és ell qui ha comandat la posada en escena.
El millor de Síndrome de gel és que Masó ha fet mans i mànigues per comptar amb totes les peces necessàries. Li calia una metge negra, i té Sílvia Albert Sopale. Una mare àrab, i compta amb Asma Ismail. Fins i tot necessitava una actriu que es posés en la pell d’una noia vinguda a Suècia des del Pròxim Orient, però que ha oblidat les arrels, i té Manar Taljo. Tres molt bones actrius que no sovintegen gaire els nostres escenaris i que està bé que facin papers racialitzats, però que ens agradaria encara més que poguessin interpretar rols no connotats. És a dir, que fossin Lady Macbeth, Olga, Maixa o Irina, senyoreta Júlia o Marta.
La peça de Cedó i Bitari, però, té un problema. Tot i que dura prop de dues hores, és massa curta. L’obra parla de dues coses: el drama dels iraquians i com reacciona l’entorn assistencial. D’entrada, veiem un director d’hospital, Christopher Röckström (Carles Martínez), que es vanta de les seves idees socialistes, però a qui de mica en mica anirem desemmascarant com un racista de baixa intensitat. El cara a cara amb Lamya Al-Abed (Taljo) és, sens dubte, el millor de la peça.
Després, tenim una psiquiatra, Margaret Läckberg (Albert Sopale), que, a l’hora de la veritat, es fa enrere quan es tracta de transgredir les normes i ajudar els que estan per sota seu, els que acaben d’arribar. I, finalment, hi ha la Lamya, que efectua el camí invers. De no voler saber, de desinteressar-se, a implicar-se a fons.
Aquests tres personatges són extraordinaris en potència, ja que executen un recorregut emocional i vital de grans dimensions. Ens agradaria haver sabut més d’ells. Però la complexitat de la història, els molts fronts que obre, fa que no acabem d’aprofundir-ne en cap. Masó i els dramaturgs s’ha decantat pel ‘bonisme’ tan abundant del nostre teatre, on se’ns diu el que hem de pensar per ser ciutadans dignes i se’ns amaga la maldat i la covardia, amb bons que hem d’adorar i dolents a qui hem d’odiar. Amb pocs grisos. Perquè estic segur que hi ha molts més doctors Röckström i doctores Läckberg que personatges com Agatha Bloom (Muntsa Alcañiz), la metge que sí que fa tot el que pot per ajudar els refugiats.
Primmiraments a banda, Síndrome de gel és una molt bona obra contemporània sobre el nostre món petit, el d’europeus que ens mirem de lluny els drames que passen fora de casa sense saber que els tenim a les nostres mateixes ciutats. Una història realista ben resolta i molt ben aixecada pels intèrprets.
El Macbett que hi ha al TNC, però, ens demostra que hi ha altres maneres de retratar el món i que per no ser realistes, no són menys efectives. Ionesco va transformar la tragèdia de Shakespeare en una farsa amb totes les de la llei. I Ramon Simó ens la serveix d’una manera brutal, cosa que ens fa adonar que si hi ha un autor del segle XX que sigui avui dia imprescindible és el romanès. Millor que Brecht, que Pinter, que Williams, que Sartre, que qualsevol… A cada obra seva que veig, de Rinoceront a Les cadires, més convençut n’estic. Quantes vegades l’hem citat per explicar la pandèmia?
La farsa no està gaire de moda. I menys quan es tracta de parlar de temes gruixuts. Al final, el Macbeth original parla del poder, del que pot arribar a fer un home per assolir-lo. I el Macbett d’Ionesco versa del mateix, però hi introdueix un element burleta que esclata en l’escena final i que esdevé focs artificials.
Tampoc no està de moda el grotesc i que és el que ens servia Emma Dante al magnífic Misericordia que va passar pel Lliure a finals d’any. Gènere, aquest, més habitual a la dansa que al teatre, potser perquè l’expressió únicament a través del cos s’hi adiu més, el facilita. El teatre alemany n’és l’excepció, ja que allà hi tenen força tirada, potser perquè tenen menys por d’enfrontar-se amb la cruesa dels esdeveniments.
La qüestió és saber de quina manera s’és més efectiu per retratar el món. El realisme és, en principi, més fàcil, però alhora més exigent. No només calen històries molt bones, sinó estètiques particulars. A l’est d’Europa, per exemple, ens porten dècades d’avantatge respecte a les maneres de fer front al naturalisme. Ja ho hem vist diverses vegades amb Krystian Lupa i com llegeix Thomas Bernhard. Si van a veure Imitation of life, de Kornél Mundruczó, podran jugar a les set diferències amb Síndrome de gel. Potser veuran que no es tracta simplement de retratar del món, sinó d’anar una passa més enllà.
