Mar Monegal

Dramaturga i directora

Teatre / El Zoo de Vidre

Mar Monegal: “No som una generació perduda, sinó lliure”

Ramon va ser una de les grans sorpreses de 2019. Tant que es va endur el premi de la Crítica al millor text de l’any, obra de Mar Monegal, una autora que, mica en mica, s’ha anat fent un lloc dins el constrenyit panorama escènic català. Ara estrena a la Sala Atrium Monopoli, la peça que es va alçar com a guanyadora al desè torneig de dramatúrgia de Temporada Alta. I aquí, com a Ramon, parla de la seva generació, la que es troba en la quarentena.

D’entrada, deixar clar que a Monegal no li encanta escriure teatre. Ho troba un procés massa solitari. I ens diu que n’escriu per poder dirigir i entrar en una sala d’assaig, el paradís sobre la terra, segons la seva opinió. Això obstant, sap perfilar els personatges com ningú. Diu que les seves obres són “trossos de vida d’uns personatges”.

Francesc Ferrer va protagonitzar el 'Ramon' de Mar Monegal, estrenada a la Sala Atrium.
Francesc Ferrer va protagonitzar el ‘Ramon’ de Mar Monegal, estrenada a la Sala Atrium.

Ramon era una obra generacional, en la qual teníem un home que s’estimba contra els 40 i se n’adona que ja no és jove, però que és al mateix lloc que quan tenia en 20. Monegal diu que Ramon parlava de la memòria i de la pèrdua, de quan “arribes als quaranta i veus que tens molt tros per recordar i un tros per projectar”. “Ramon està escrita des d’un lloc molt emocional”, afegeix. I Monopoli és una altra cosa, una peça més ambiciosa, on el joc generacional està mirat des d’una altra banda.

Eduard Buch i Sara Espígul protagonitzen 'Monopoli', de Mar Monegal, a la Sala Atrium. Foto: MW Fotografia
Eduard Buch i Sara Espígul protagonitzen ‘Monopoli’, de Mar Monegal, a la Sala Atrium. Foto: MW Fotografia

Monegal es planteja si la seva és una generació perduda. Creu que no: “No som una generació perduda, sinó lliure, perquè no estem lligats a les hipoteques, perquè no ens poden permetre comprar una casa, i tampoc no estem enganxats a les xarxes perquè tampoc no som millenials”. Això sí, sap que han nascut amb les expectatives de la generació anterior i que han de lluitar contínuament contra aquestes.

I a nivell teatral, també són la generació perduda? “És una generació molt currante, resistent”, diu. Una generació que ha hagut de lluitar molt i a qui li han posat molts pals a les rodes. “T’ho posen molt fàcil per canviar de camí”, dispara. Ella mateixa diu que fa teatre perquè no pot deixar de fer-ne. I que, en el fons, totes les seves obres “parlen de la llibertat”

Tema d’obertura: ‘Never push a sailor’ de Mazoni (amb Núria Graham)

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close