Quan Mar Ulldemolins et mira, et deixa clavat a la cadira. És una actriu, a més, que sap arrossegar la mirada de l’espectador. Ara estrena Començar a La Villarroel, una obra de David Eldridge on és una executiva en un moment clau de la seva vida. L’acompanya en escena David Verdaguer i la direcció és de Pau Carrió. El paper d’Ulldemolins és, com diria ella, un “bombonet”. Un personatge d’aquells que escassegen per a les actrius contemporànies. I ella ha estat la Trini d’Incerta glòria.
És un tòpic, però encara que ho sigui no deixa de ser veritat: no hi ha gaires papers femenins on les actrius puguin lluir-se. I hi ha moltes actrius bones, en aquest país, perquè això sigui així. Ulldemolins va tenir la sort de poder fer de Trini en aquella Incerta glòria dirigida per Àlex Rigola al Nacional. Un paper que, al meu parer, marca un abans i un després en la trajectòria teatral d’Ulldemolins. Per a ella, va ser “un regal”.
És de comèdia o de drama? “Amb la comèdia m’ho passo bé, però costa escriure comèdia per a les dones”, diu. I afegeix: “No he vist mai una comèdia entre un home i una dona, on la dona sigui el Woody Allen”. Aquí, segons ella, hi ha l’autèntica discriminació, en aquelles peces amb actrius i actors on, curiosament, “tots els gags els tenen els homes”. “Les dones també sabem plasmar les nostres debilitats, els nostres conflictes”, afirma. Això, diu, és més comú en el teatre contemporani que en el clàssic.
“Busco sempre que hi ha hagi un risc en el que faig”, assegura. Creu que donem massa valor a la naturalitat de l’intèrpret i que, per tant, “qualsevol podria ser actor”. Queda dit.
Tema d’obertura: ‘Autonomia per principiants’, de Maria Jaume
