Hi ha textos teatrals que tenen poques finestres d’oportunitat. Ho hem vist aquests dies amb la polèmica que ha provocat la posada en escena d’Els encantats a la Sala Beckett, que ha revifat el reclam històric per una major atenció envers la dramatúrgia catalana contemporània. Si hi ha una autoria particularment agreujada, però, és la de les dramaturgues catalanes patrimonials, tímidament recuperades en els últims anys per iniciatives que sovint han durat pocs dies o s’han fet en forma de lectures dramatitzades (com a l’Epicentre Pioneres). Que Vent de garbí i una mica de por de Maria Aurèlia Capmany es representi un mes sencer a la Sala Petita del TNC, així doncs, és una ocasió remarcable, una finestra d’oportunitat rara fins a dia d’avui.
La tropa que ha aixecat l’espectacle n’és conscient i ho explicita al final de tot, fent-se seva la por del títol i reconeixent que també la preocupa que l’espectacle no surti bé. És un dels afegitons al text de Capmany que proposa l’adaptació d’Albert Boronat i Judith Pujol, que dirigeix aquesta última. El muntatge és una versió molt conscient del seu propi rol patrimonialitzador, per bé i per mal. L’aposta de direcció i dramatúrgia és fer intervencions molt respectuoses amb l’original, amb adreces al públic entre els actes, petites aclucades d’ull al present i algun aclariment ocasional (molt bé l’explicació sobre els rabassaires, que al text original apareixen una mica de cop, i impecable la dissolució de la presentació en la cançó i coreografia grupals). De retruc, l’espectacle reforça l’esperit brechtià de l’obra: l’elenc rep el públic amb indumentàries a la vista, trenca la quarta paret i deixa veure els seus trucs (com el del fum que acompanya les notícies).
Vent de garbí i una mica de por és una obra amb títol de noir que en realitat beu dels codis del cabaret polític i del sainet barceloní. Va ser pensada per als alumnes de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (per això té tants personatges) i alhora té molt en comú amb els cabarets que Capmany va estrenar a La cova del drac (i que es van poder tornar a veure al Teatre Eòlia l’any 2018 en un espectacle molt recuperable, Ca, barret! 50). A més, la peça s’acosta a novel·les com Feliçment, jo soc una dona per l’interès, molt Capmanyià, d’unir els grans esdeveniments de la Història amb la vida quotidiana. Com explica ella mateixa al pròleg, “si no fem la petita història no entendrem mai per què les coses es produeixen d’una certa manera, i per què (…) la gran història aparent es desenvolupa d’una manera tan estranya”.
Dividida en tres actes, l’acció emfasitza els comportaments repetitius de la burgesia catalana en tres moments d’estiueig: Cadaqués l’any 1968, que coincideix amb l’estrena històrica de l’obra; Sitges el 17 de juliol de 1936, quan es produeix el cop d’estat que desembocarà en la Guerra Civil; i Caldetes el 1909, coincidint amb les revoltes de la Setmana tràgica. Malgrat el transfons funest i l’aire de fatalitat que dona la ordenació cronològica inversa, la Història només arriba en forma d’ecos llunyans, de titulars de diari que llegeixen Miriam Moukhles i David Anguera en un solvent duet. Perquè els burgesos estiuegen i per tant, com anuncia el personatge d’Anguera, deixen “a l’altra banda de la cleda dels papers virolats tota responsabilitat, tota preocupació”.
A la brechtiana manera, la crítica a a la manca de responsabilitat de la burgesia nostrada se serveix amb abundància de cançons, amb moments molt reeixits com Laura Aubert al violoncel cantant amb veu estripada que, contra l’angoixa existencial, cal beure “whisky del bo”. Deixant de banda la llangor pel·liculera del film de 1981, Judith Colomer opta per imprimir un to còmic i que tendeix a la caricatura a les actuacions del conjunt, una aposta que funciona de manera general, amb alguna excepció com l’entonació i les ganyotes d’Alba Florejachs, excessivament estrafetes. Es nota que la intenció principal és fer arribar bé la mordacitat del text i això s’aconsegueix, amb un ritme fins i tot un pèl massa lent a la primera part, i unes coreografies grupals molt afinades. No tenen pèrdua les diverses escenes de flirteig, que exposen tota la vacuïtat de la vida social burgesa; les intervencions de Don Paco, el català que sempre parla castellà; i els retrats del sempitern poeta que busca fer-se l’interessant davant de les dones.
L’aposta per un muntatge autoconscient del seu rol patrimonialitzador és generalment un encert, i personalment he gaudit de les aclucades d’ullet al Coliseum, seu de l’Escola Adrià Gual; al despatx de Capmany retratat per Colita i a la pel·lícula de 1981 (però no del moviment i la multiplicació dels vídeos, que acaben recordant un Power point). En els últims anys, els escenaris catalans han vist desfilar un fotimer de genealogies feministes, que han recuperat figures femenines històriques i familiars, en un moviment necessari i que ho continuarà sent. L’impuls genealògic també és molt present en aquesta versió de Vent de garbí, però no puc evitar preguntar-me si insistir tant en l’homenatge a Capmany dins de l’espectacle és una bona aposta. No perquè els clàssics masculins que es programen a la cartellera no rebin elogis superlatius dia sí dia també, sinó perquè insistir tant en la intenció d’una recuperació feminista pot arribar a fer sospitar que el text no es defensa per sí mateix. I sí. Potser la pega rau en l’enfocament dels passatges afegits, que en algun punt divaguen i donen la impressió que els falta una bullida. També resulta una mica inopinat el protagonisme que adquireixen les Cartes impertinents, un text imprescindible d’altra banda. Però aquí ja toquem potser a problemes més estructurals, com la manca de dramaturgistes que ajudin a enfocar el muntatge de textos històrics, o la poca fluïdesa del diàleg entre teatres i universitats.
Malgrat aquests aspectes, l’espectacle que ha dirigit Judith Colomer recupera de manera solvent i amena el text de Capmany i li restitueix el lloc que li pertoca: el del patrimoni teatral català, a recuperar no només per la seva importància històrica sinó per les bones estones que encara pot fer passar al públic. Al capdavall, el millor homenatge a les dramaturgues patrimonials és muntar-les i fer-ho en condicions. Potser perquè el pes de la responsabilitat no sigui tant feixuc en futures ocasions cal que aquesta finestra d’oportunitat no sigui flor d’un dia i tendeixi a multiplicar-se.
