Dramaturga, directora, guionista, novel·lista, productora. Hi ha poques coses que Marta Buchaca no faci. Aquest 2022 ha publicat la seva primera novel·la i ha tingut en cartell dues obres: ‘Rita’, a La Villarroel, i ‘Quant temps em queda?’, que ara és al Teatre Goya i que en breu començarà a rodar-se com a pel·lícula. Li agrada la comèdia, a Buchaca. Però el que més li agrada és escriure.
‘Quant temps em queda?’ és una d’aquelles obres que no sabíem, fa dos anys, si es podria arribar a fer amb tot el que ha passat al món en aquest temps, ja que ens parla d’un home, en Pere (Lluís Villanueva), que sap que s’ha de morir. Li queden trenta dies de vida i vol deixar-ho tot lligat. La qüestió és que fa cinc anys que la seva dona, l’Àngels (Marta Bayarri), va predir la seva mort.
“Riure’s de la mort és estimar molt la vida”, confessa la dramaturga i directora, que està molt contenta de l’èxit que està tenint l’obra, sobretot perquè potser és la primera comèdia pura que escriu. Fins ara, s’havia decantat per les ‘dramèdies’, peces que combinen el drama i la comèdia, com l’aclamada ‘Litus’ o ‘L’any que ve serà millor’.
“Fer un bon drama és molt complicat, però tocar la fibra, almenys a mi, em resulta senzill, perquè sé que el que em fa plorar a mi farà plorar la majoria de la gent”, assegura. En canvi, diu, “el riure no és tan universal” perquè el que li fa riure potser no engresca la resta de la gent. I sap que “la comèdia es fa amb el públic”, que una pausa precisa, un gest oportú, poden activar el somriure.
La peça que és al Goya, apunta Buchaca, “és l’obra que més nòvios ha tingut”. I el 8 d’agost comença ja el rodatge de la pel·lícula. El cinema és el nou camp que està explorant. El 2017 ja va escriure el guió de la seva ‘Les nenes no haurien de jugar a futbol’, dirigida per Sonia Sanchez, i el 2018 va arribar a les sales ‘Litus’, amb direcció de Dani de la Orden.
Fins fa poc, el divorci entre cinema i el teatre català semblava evident. S’estrenaven poques adaptacions a les sales. Però ara tot apunta a què la cosa ha canviat, gràcies a la multiplicació de l’oferta. “Els productors de cinema han entès que als teatres hi ha històries molt bones”, afirma.
A ella, tanmateix, el que li agrada és crear des de la pàgina en blanc. “M’agrada el fet d’escriure, més que pensar històries”, indica. I per això no és posa límits. Aquesta temporada s’ha estrenat com a novel·lista amb ‘Sis mesos d’hivern’ (Navona), amb la qual, diu, ha pogut fer “el que no faig mai en teatre”, “explicar com se senten els personatges”.
Tema d’obertura: ‘Semblava’, de vàlius.
Entrades relacionades:
