Els 3 milions d’espectadors dels teatres de Barcelona són una excel·lent notícia que suposa el tancament d’un cicle nefast, però també posa damunt la taula la necessitat d’obrir funcions perquè més públic pugui accedir a les sales.
Feia més de deu anys que era tant un somni com una fita. La temporada 2011-2012, les sales barcelonines van arribar als 2,9 milions d’espectadors, a les portes dels 3 milions. I any rere any, temporada a temporada, el guarisme sobrevolava el sector, com si arribar-hi signifiqués alguna cosa, una plenitud, un estat de maduresa.
Els 2,9 milions d’espectadors van ser una mena de miratge, perquè justament aquella temporada va ser l’última d’una certa normalitat, abans d’haver-nos d’empassar de cop els efectes de la crisi del deute de 2008. Acte seguit, va arribar la gran estimbada i, quan tot començava a enlairar-se de nou, ens va visitar el covid i encara tot va ser pitjor. No hi ha res més nefast que haver de tancar els teatres pels efectes d’una pandèmia mundial.
La remuntada ha estat més ràpida del que es podia esperar, si tenim en compte una lentitud endèmica en les respostes culturals d’aquest país, on mana més el plany que l’acció. Però si la crisi s’ha superat és per diversos motius objectivables, com són l’augment considerable del pressupost públic en una època de forta conscienciació de la necessitat que les administracions catalanes juguin el seu rol en l’activitat cultural. El 0,7 d’inversió de la Generalitat en cultura era, ras i curt, una vergonya majúscula en un país com el nostre. Ara tenim el 2% a tocar i, és clar, s’ha assolit la xifra dels 3 milions d’espectadors.
Amb més diners, els teatres poden obrir més dies. Una de les dades claus de les ofertes per l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca) és l’increment del nombre de funcions a les sales de Barcelona. La temporada passada van haver-hi més de 13.035 funcions, amb una mitjana de 204 funcions per teatre. La temporada 2011-2012 eren menys: 12.671 i 195 per teatre. Amb la curiositat, que fa una dècada hi havia 65 sales i ara n’hi ha 59.
També és important, és clar, que els espectacles funcionin. Si The Producers, el musical d’Àngel Llàcer, hagués anat bé, la xifra dels 3 milions pelats hauria estat molt superior, però va tancar la seva estada al Tivoli amb poc més del 50% d’ocupació, tot i situar-se com el segon espectacle més vist, amb gairebé 110.000 espectadors, només superat per l’imbatible El Mago Pop amb 204.000. Per sota, tanmateix, hi ha un obra de teatre convencional, Escape Room 2, de Joel Joan i Hèctor Claramunt, que es va quedar a tocar dels 100.000 assistents (96.000), molt per sobre de musicals com Los chicos del coro o La historia interminable.
Si els teatres no obren, la gent no hi pot anar. Sembla una bajanada, una obvietat. Però res mai no és tan clar quan parlen de cultura. Perquè una sala aixequi el teló calen un parell de coses: diners i que l’espectacle tingui gent. Fins i tot fa falta una mica de gosadia de part del programador a l’hora d’apostar pel que té en cartellera. També cal fe.
Fa anys que els empresaris privats reclamen als públics que obrin més funcions als seus teatres. Els dilluns, dia de descans, només treballa la petita Sala Flyhard. I els dimarts són una mena de desert teatral, ja que només pots anar a alguns privats. Els públics estan tots tancats i barrats. Això és encara un dels efectes de la crisi de 2008: amb les retallades d’aleshores, Lliure i Nacional van decidir reduir el nombre de funcions.
Amb els anys, les funcions als teatres públics no han millorat i continuen sent escasses. Aquesta temporada passada, les sales del Lliure van oferir 159, 148 i 115 funcions, repartides, respectivament, entre Gràcia, la Fabià Puigserver i l’Espai Lliure. I les del Nacional, 127, 108 i 104, entre, respectivament, la Gran, la Petita i la Tallers. El 2008, la Sala Gran del Nacional va oferir 208 oportunitats per veure els seus espectacles. El 2011, la Fabià Puigserver va registrar 201 funcions.
La diferència és brutal. I vol dir que els teatres públics obren, amb prou feies, la meitat dels dies de l’any i molt per sota de la mitjana de 204 funcions per sala. El Lliure de 2011 tenia el mateix problema que ara: no hi ha en tota la casa, per exemple, una sala d’assaig amb les mateixes mides que la Fabià Puigserver, cosa que obliga a tancar-la al públic quan s’hi està preparant un espectacle. El Nacional, però, no té aquest inconvenient.
Només cal observar que ara mateix, mentre tots els teatres de Barcelona ja estan a ple rendiment, al Lliure i al Nacional les butaques estan buides. Aquesta setmana obre la Sala Petita amb Hamlet 0,2, i a finals de mes es posa en marxa la Gran amb Ànima. Per anar al Lliure, a la Puigserver, haurem d’esperar a què La gavina alci el vol el 3 d’octubre. La sala de Gràcia no estarà operativa fins al 9 d’octubre quan hi arribi el Hamlet de Chela Ferrari. Encara que faci una setmana que s’hagi decretat l’aixecada de teló general, n’hi ha que encara estan a les fosques.
És molt difícil que el públic ompli les sales si no poden comprar entrades. I sí, calen espectacles bons que la gent tingui ganes de veure. I també fan falta més teatres. El nou Espai Texas, per exemple, ha aportat 45.000 espectadors i ja es troba segona en el rànquing de sales de menys de 200 butaques. Amb quatre o cinc espais més com el de Gràcia i dos o tres teatres mitjans, estil La Villarroel, ja ho tindríem per aspirar als 4 milions.
Ara mateix, la capacitat dels teatres de Barcelona corre el risc de col·lapsar i la xifra dels 4 milions no és ni un somni. Però si el sector continua mostrant-se dinàmic i atractiu, potser torna la voràgine i més persones se sumen al carro de les arts escèniques. I la desitjada reactivació del Paral·lel, per exemple, cau pel seu propi pes. Disposar d’una certa concentració de teatres en una zona, diuen els experts, és un element fonamental perquè es produeixi un efecte de contagi: surts d’una obra, mires la vorera del davant i veus més gent abandonant un altre teatre, al qual tindràs ganes d’anar.
Que Dagoll Dagom hagi venut ja 150.000 entrades del Victòria per al seu Mar i cel fa augurar que la temporada 2024-2025 serà bona. Segurament, superarà les 200.000 perquè només pots adquirir una localitat fins al 16 de febrer. Al final, tanmateix, un espectacle d’èxit no significa res per al conjunt. En són necessaris uns quants perquè la xifra global sigui òptima. Fan falta dos o tres obres convencionals que tirin molt i dos o tres musicals més que rutllin.
Cal que els teatres obrin molts dies. I els públics han de treballar aquest tema. Si el Lliure ha d’ocupar una nau a Montjuïc per poder alliberar la Puigserver d’hores d’assaig, que li donin. Si el Nacional necessita més diners per poder oferir més funcions i assolir, com a mínim, les dades de 2008, que els hi donin. Tampoc no estem parlant de xifres astronòmiques. Perquè després passa que ens lamentem que només accedeixen a la cultura els privilegiats sense adonar-nos que si no va més gent als teatres és perquè els tenim tancats.
