L’actriu brilla amb llum pròpia en una funció, ‘Coralina, la serventa amorosa’, que ens recorda que els seus últims papers han estat extraordinaris. Actriu de repartiment de primera, quan és la protagonista, quan es tracta d’agafar l’espectador pel coll, sap mirar-nos als ulls perquè l’aplaudim ben fort.
Product va ser una de les primeres obres que va dirigir Julio Manrique. Es va estrenar el març de 2009 a la Sala Beckett i comptava amb David Selvas, Norbert Martínez i Mireia Aixalà en el repartiment. La peça, de Mark Ravenhill, era una poca-soltada que explicava com un productor de cinema intenta convèncer una jove actriu que passa per un mal moment perquè protagonitzi la seva pròxima pel·lícula. Selvas parlava molt i Aixalà no deia pràcticament res durant els 80 minuts de funció.
Uns anys més tard, el 2012, la tornem a trobar al mític Qui té por de Virginia Woolf? que va dirigir Daniel Veronese al Romea amb Pere Arquillué i Emma Vilarasau en els papers de George i Martha, respectivament. Amb dos convidats de pedra, Honey i Nick, que feien Aixalà i Ivan Benet, que assistien a la monumental baralla dels dos protagonistes. Intervenien poc, els dos secundaris, davant la verborrea viperina dels principals. L’obra d’Edward Albee és un clàssic del segle XX i el Nick i la Honey són tan importants com la Martha i el George, ja que sense ells, no hi ha funció.
Aixalà ha estat a molts dels grans muntatges que s’ha estrenat a Catalunya al segle XXI, des del Juli Cèsar d’Àlex Rigola (2002) a Les tres germanes de Manrique (2020). Poques vegades com a protagonista, sovint com una actriu de repartiment excepcional. Últimament, li cauen premis, com el Max (2021), on va ser millor actriu protagonista, tot i que no era cap de les germanes de Txékhov, o el de la crítica (2023). Fins a aquesta Coralina, la serventa amorosa, un tomb bestial en una carrera que tot just s’enlaira.
És curiós com els bons directors d’escena defugen la comèdia, com si fos un gènere menor. Fa uns dies entrevistava el gran actor neerlandès Hans Kesting, membre de la companyia International Theatre Amsterdam, i em deia que Ivo Van Hove només n’havia dirigit una en sa vida, el 2005, The Norman Conquests, d’Alan Ayckbourn, un èxit esclatant. Es va provar que podia fer-ho i no ha tingut necessitat de tirar-ne endavant cap més.
Fa anys que Oriol Broggi viu tancat sota l’influx de Wajdi Mouawad i, tot i que ha dirigit més comèdies que Van Hove, no és el gènere que més conrea. De tant en tant, en surt alguna, com Filumena Marturano o Natale in casa Cupiello, però el drama existencial marca el seu camí. I veient el Goldoni que ens serveix a la Biblioteca de Catalunya, mil·limetrat, esplèndid, encara ho entenem menys. Perquè ho has de fer molt bé perquè un text del segle XVIII, una comèdia d’embolics típica i tòpica, ens arribi amb la nitidesa i contemporaneïtat amb què ho fa aquesta Coralina.
Broggi ha tingut el mèrit d’alinear un càsting que, sense estrelles, brilla per tot arreu. Sobretot gràcies a Aixalà. Es manté superba durant tota la funció, fins i tot quan no hi és. Els seus monòlegs són de traca. I quan mira a Florindo (Sergi Torrecilla), el fill d’Ottavio (Xavier Boada), a qui ha seguit després que el seu pare el tragués de casa, el món s’ensorra.
Aixalà, com a Coralina, porta la funció cap a on vol. És l’encarregada de desemmascarar Beatrice (Rosa Gámiz), la nova esposa d’Ottavio, i de tenir cura de Florindo. És capaç de vendre les seves mitges per poder menjar i, fins i tot, rebutjar la declaració d’amor del seu amo. Tots li van al darrere, a la Coralina, i ella sap esquivar tots els entrebancs i promeses amb una gràcia només pròpia de les grans actrius.
A Amèrica, la peça de Sergi Pompermayer, que va dirigir Manrique a finals de 2022 a La Villarroel, ja feia una cosa molt difícil. Aleshores no era la criada, sinó l’esposa d’un milionari català, la fortuna del qual provenia del tràfic d’esclaus. Mig borratxa, trontollant, mostrava millor que ningú la superficialitat del seu món. Tampoc no li calia parlar gaire per convèncer-nos que aquell personatge, el de la Cristina, era el paper clau de la funció.
El mateix passava a Les tres germanes, on es posava en la pell de Natàlia Ivànovna, l’esposa d’Andrei, el germà de les germanes. Aquí, més o menys, és la dolenta de la pel·lícula. Tímida i vulgar, acaba governant la casa i fent fora la Maria, la Irina i l’Olga. Li van donar el Max a millor actriu protagonista, però el cert és que no ho era, tot i que ho podia semblar. Tothom acabava ballant al seu voltant, com a Amèrica.
Coralina, la serventa amorosa és una altra cosa. Aixalà té molt text, algun monòleg llarg i la trama passa per ella. Porta el pes de la funció. I de la comèdia. Amb algun sospir li basta. El fantàstic Arlecchino de Joan Arqué i el babau del Lelio de Jaume Viñas li aplanen el camí. Però ella sempre és allà per agafar les regnes perquè tot acabi a lloc. Perquè es tracta de Goldoni i no de cap astracanada contemporània.
Feia temps que no veia un Broggi tan inspirat en la direcció d’actors. I una actriu que sabés treure partit d’una manera tan abassegadora d’un paper tan convencional. No oblidem que la Coralina és la típica criada bona, a qui li pots dir fool o el que sigui, molt present al teatre dels segles XVI, XVII i XVIII, bé amb el nom de Puck (Somni d’una nit d’estiu), de Tello (El caballero de Olmedo) o de Nicole (El burgès gentilhome). La clau de volta sempre és des d’on fas aquesta mena de personatges.
I Aixalà l’executa des de la més terrible quotidianitat. Com si recordés aquell fragment històric del Ronda de mort a Sinera de Ricard Salvat en què Maria Aurèlia Capmany deia una cosa així com: “Mani qui mani, una sempre es queda de portera”. Perquè la Coralina, ho sap, això, per molt que Florindo li tiri la canya. Aleshores, transgredir les castes era impossible. I ara no és que sigui el més fàcil del món, com bé ens mostrava Pompermayer a Amèrica.
Hi ha actors i actrius que necessiten anys per acabar de fer eclosió. Treballen molt mirant com els “grans” protagonistes es posen en la pell de “grans” personatges. Fins que arriba un dia en què potser diuen, aquesta és la meva, i es calcen les botes d’una criada per fer-nos veure el cel. D’aquell muntatge espriuà de Salvat dels anys seixanta del segle XX, quan servidor no era ni un projecte, m’ha arribat la frase de la Capmany a través de la gent que el va veure. Allò ha quedat a la memòria. Així com quedarà aquesta Coralina interpretada per Aixalà.
