Teatre

‘Misericordia’ d’Emma Dante: una faula sobre l’amor difícil

Fa dues temporades, el Teatre Lliure va programar l’obra més aclamada de la directora i dramaturga siciliana Emma Dante, ‘Le sorelle Macaluso‘, però la peça no es va poder veure a causa del confinament. Ara, potser per compensar aquella anul·lació, el Lliure ha estrenat una altra obra de la mateixa creadora, ‘Misericordia‘, que estarà tres dies en cartell. Les dues obres han estat èxits al Festival d’Avinyó i tenen més d’un punt en comú: pensades per a un elenc majoritàriament femení, proposen un llenguatge teatral depurat, molt basat en el ritme, la coreografia i la paraula, i amb un ús molt particular de la comicitat per abordar situacions de caràcter tràgic. A més, ambdues giren entorn de grups familiars atípics: a ‘Le sorelle Macaluso‘, són set germanes que viuen soles, sense tutors adults; a ‘Misericordia‘, tres dones que tenen cura del fill d’una altra, morta de sobrepart.

D’entrada, les protagonistes de Misericordia són personatges miserables: dones que es prostitueixen i fan mitja per malviure en una casa humida, fosca i freda, i que malden per mantenir una convivència precària —l’obra s’obre amb una discussió sobre si una d’elles ha robat o no l’entrepà de l’altra. Amb elles viu també l’Arturo, un nen probablement autista, que no parla i és alhora hiperactiu. Per la narració d’una d’elles, Anna, aprenem que el pare d’Arturo era un client violent que pegava la mare a la panxa durant l’embaràs, una història que recalca la duresa de la vida d’aquestes dones —magnífica interpretació de Leonarda Saffi, entre la reproducció explícita de la violència i el distanciament que permet l’estilització dels gestos— i alhora introdueix un personatge del qual aprenem que era fuster i es deia Gepetto. La referència mítica al personatge de Collodi vincula Arturo a la figura de Pinotxo i constitueix un comentari sobre com determinades identitats —un ninot de fusta, un infant amb diversitat funcional— poden veure contestat el seu estatus de subjecte, la seva adequació a allò que la societat considera humà.

Saffi i Zambelli, en els papers d’Anna i Arturo respectivament. Foto © Masiar Pasquali

Misericordia són quatre personatges, així doncs, que no han elegit del tot conviure amb els altres, lligats en l’estretor i el conflicte per un amor limitat, prosaic, difícil. Elles: intentant passar les misèries de la pobresa, disfressant-se de l’ideal patriarcal de la feminitat desitjable, pujant com bonament poden el nen que l’amiga morta els va confiar. Ell: malgrat el seu entotsolament, mantenint una espècie de llibertat insubornable que neix del seu cos. Els nyec-nyecs de les seves relacions se’ns traslladen a través d’una comicitat molt tendra —misericordiosa— bastida sobre un treball de gest hereu de la dansa, de la commedia dell’arte i del cinema mut. De fet, un dels grans moments de l’espectacle és el ball arravatat d’Arturo, una amalgama molt reeixida de la gestualitat que podríem trobar en un nen autista i de moviments propis de la dansa contemporània. Al mateix temps, el personatge que interpreta amb finesa Simone Zambelli facilita una reproducció còmica de la fatiga i la repetició que comporten les tasques de cures, d’una manera que potser no s’hauria pogut traslladar amb un intèrpret infantil o amb un bebè. Ho veiem en escenes com la difícil posada al llit d’Arturo, que s’escapa rodolant una vegada i una altra, o en l’escampall d’una gran bossa de deixalles de colors que les dones es veuen obligades a recollir. Són maneres efectives de traslladar el treball femení de les cures a l’escenari, que a casa nostra hem començat a veure només en els últims anys —recordeu, per exemple, el rap de les tasques diàries que interpretava Clara Segura a Conillet de Marta Galán?

Dues de les intèrprets, Italia Carroccio i Leonarda Saffi, també havien actuat a Le sorelle Macaluso. Foto © Masiar Pasquali

En aquest sentit, que l’obra de Dante hagi coincidit aquest mes amb Prostitución d’Andrés Lima al Teatre Nacional facilita una comparació entre les narratives de ficció i no ficció i, en especial, entre les que aborden l’experiència de les dones que exerceixen la prostitució. Sabem que, en les narratives de no ficció, la funció denotativa sol predominar, sovint es busca fer descobrir realitats al públic, documentar, de vegades narrar històries en primera persona. En canvi, a les obres de ficció l’explicació sobre una realitat externa perd centralitat, i potser, més que la informació en si, hi prenen més força la textura del relat, la manera com es diuen les coses. Per això, Misericordia visibilitza, però no només: l’univers ficcional que aixeca Dante ens parla de les vides de les dones que es prostitueixen, de les vides dels nens amb diversitat funcional, i alhora no. L’obra ens diu que elles, ell, tots, estimem com podem, i que l’amor no camina sol, sinó acompanyat de tot allò que fem per mera supervivència. Ens proposa una història creada amb llenguatges antics, però que narra d’una altra manera: veiem l’amor, el desig i la fatiga inherents a la maternitat, però a través de tres mares que no són biològiques. Percebem, des de l’humor i d’un ús de la bellesa escènica que no busca amagar la cruesa d’aquesta realitat, les conseqüències concretes de l’estructura patriarcal, tant en elles, que exerceixen la prostitució, com en ell, que potser acusa la violència que va patir la seva mare durant l’embaràs. I, amb els personatges de tres prostitutes dedicades a una tasca de cures exigent, veiem confluir els arquetips oposats de la mare i la puta —els dos grans models de subjecte històricament assignats a les dones—, una estratègia que assenyala el caràcter construït d’aquest imaginari sense oblidar que encara és operatiu i que, a la vida com al teatre, ficció i realitat, idealització i misèria, música imaginària i silenci s’entrellacen.

Ahir, l’apoteosi musical agredolça que tanca Misericordia va rebre l’aplaudiment entusiasta de la platea, que celebrava els intèrprets i la factura d’una peça molt mesurada —llàstima, doncs, d’alguns problemes de so menors. Queden entrades tant per avui com per demà, així que si teniu la sort de no estar en quarantena, encara podeu gaudir de l’obra de Dante en directe.

Adriana Nicolau Jiménez
Investigadora i crítica. Doctora amb la tesi Feminismes al teatre català contemporani (2000-2019). M'interessen el teatre, la literatura, les obres que s'allunyen de les representacions tradicionals del gènere. Faig recerca al grup ADHUC de la Universitat de Barcelona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close