Teatre

Molt de “Love” per a no-res

A ritme de “All you need is Love” dels Beatles la parella Sandra i Keneth creuen que tot és possible i que l’únic que necessiten és amor. Però el temps passa i deixen de ser joves i guapos. Tindran fills i hipoteques i descobriran que potser no era l’amor l’únic que necessitaven. I vindran les baralles amb els fills i que aquell món idíl·lic que volien fer és ara un de pitjor del que havien imaginat.

Love, love, love
Text: Michael Bartlett
Direcció: Julio Manrique
Amb: Laia Marull, David Selvas, Clara de Ramon i Marc Bosch
Fins al 3 de desembre a La Villarroel
Una producció de: La Brutal

Els anys seixanta del segle passat es varen viure diversos esdeveniments que portaven incorporada la munició de l’antítesi. Per una banda, s’anava deixant enrere el dolor de la Segona Guerra Mundial, però per l’altra s’encetava la guerra freda amb el retruny constant provocat per les bombes del Vietnam. El progrés econòmic i industrial era un caramel difícil de no voler llepar, però no ens adonàvem que alhora s’anaven polint les urpes d’una submissió molt subtil. I davant d’aquesta situació apareix com una flor d’estiu, millor dit, de maig, la pretesa revolució del Maig del 68. Aquell va ser el paradigma, el retrat fefaent que s’estava vivint aleshores: gent incauta i ben alimentada demanant encara més i millor del que ja tenien. Així ho va retratar en un poema un dels intel·lectuals més incisius i punyents de l’època, l’italià Pier Paolo Pasolini:

“… y ustedes, amigos (aunque de la parte
de la razón) eran los ricos,
mientras que los policías (que estaban de la parte
equivocada) eran los pobres”.

Acabada la curta revolta i pansida la flor primaveral, la majoria dels seus participants es van anar acomodant, fins i tot en posicions absolutament dretanes i contràries al que aquell moviment llibertari havia defensat. Va ser el Maig del 68 una espècie de joguina que va funcionar mentre es reclamava un canvi que ni ells mateixos volien?

Aquest raonament, que el pas del temps ens ha permès analitzar amb perspectiva, arriba a escena de la mà de Michael Bartlett (Oxford, 1980), un dramaturg i guionista anglès de pel·lícules i sèries de televisió. I ho fa a través de l’obra ‘Love, Love, love’ que es va estrenar a Londres el 2010, on es va convertir ràpidament en un èxit de crítica i públic, guanyant el premi a la Millor Obra Nova en l’edició de 2011 dels Premis Nacionals de Teatre del Regne Unit. A més ha estat estrenada, igualment amb gran èxit, en el Royal Court (2012) i al Lyric Hammersmith Theatre del West End. I ara ho fa a la sala La Villarroel de Barcelona de la mà experta del director Julio Manrique, sempre atent als èxits forans. I es fa acompanyar d’uns primers espases com ara la sensacional Laia Marull, en el paper de Sandra, i un portentós i versàtil David Selvas, en el de Keneth. Tots dos demostren estar en el seu millor moment i ofereixen un espectacle d’interpretació digne d’aplaudiment a peu dret. Els acompanyen Clara de Ramon, molt convincent en el paper de Rosie, i tanca el repertori el camaleònic Marc Bosch en el doble paper de Jammie i Henry. Un elenc de primera per una peça molt exigent.

Clara de Ramon, Marc Bosch, Laia Marull i David Selvas – FOTO de Marc Mampel

Bartlett demostra en aquesta obra tenir capacitat de construir una sàtira ben esmolada dins l’embolcall d’una comèdia. Els idealismes de joventut salten pels aires com el fum dels porros que els varen engendrar. I en tot això emergeix el substrat d’hipocresia i insubstancialitat que amara tota una generació. I en són conseqüència directa els hereus, els fills orfes de referents on acollir-se, abocats a seguir alimentant la societat de l’espectacle que tan bé va definir Guy Debord.

Laia Marull i David Selvas – FOTO de Marc Mampel

La representació, en tres actes, ens situa en tres etapes vitals d’una parella anglesa: joventut, maduresa i vellesa. S’inicia al compàs de la música dels Beatles, “All you need is Love”, a finals dels prometedors seixanta, passant pels noranta on el capitalisme feia forat, fins als inicis d’una pregona recessió com la que vam viure a la segona dècada del segle actual. L’espectador veu passar, a més d’un seguit fotogràfic generacional, l’evolució sentimental i anímica d’uns personatges, la Sandra i el Keneth, que en cap moment han trobat port on deixar anar l’àncora dels seus anhels i que naveguen sense més rumb que el de la societat que els empeny. Un trajecte canònic des de l’utòpic amor lliure carregat de marihuana, passant pel pes inexorable de les factures de final de mes, fins a la preuada pensió que acaben gaudint en una torreta als afores de la ciutat. I els fills, la preocupada Sandra i el paràsit d’en Jammie, simples espectadors d’uns personatges que volien canviar el món i que al final el van acabar comprant sense regatejar, deixant-lo, això sí, pitjor de com el van trobar.

Si bé tota la trama se sosté de forma lineal i a mesura que avança es potencia les contradiccions i febleses, el final és una mica decebedor. La Sandra, que en tota l’obra és la més racional i amb un fort esperit crític, acaba caient en el mateix parany dels seus progenitors trencant així la lògica del seu caràcter indomable. No accepta haver fracassat professionalment i es dol per la manca d’expectatives davant la vida. Per això retreu als pares no haver rebut d’ells cap mena d’orientació, “ja fas el que t’agrada”, sempre li han dit. I sorprèn encara més que, com a compensació, la Sandra els hi demana li comprin un pis en lloc de reclamar estima i comprensió, entrant de ple en el joc pervers dels pares. Aquí és on Bartlett tenia l’oportunitat de fer de la Sandra una Greta Thunberg avant la lettre, per posar un exemple. Aconseguiria així tancar el cercle de l’acusació a uns progenitors que li han deixat un món pitjor que el que ells s’havien trobat. El dramaturg ha preferit, però, tancar per la via ràpida un peça que tenia molt ben encarada i que argumentalment es desinfla en la recta final per aquest motiu. Malgrat tot, Love, love, Love és una obra que serà recordada molt de temps per la fluïdesa com tracta un tema que a tots ens interpel·la, es a dir, per la manera com conjuga el desig de canvi amb la submissió al sistema. I molt especialment, per l’extraordinària interpretació i l’encertada direcció. No us la perdeu i així podrem mantenir viu el debat!

Enric Umbert-Rexach
Poeta i escriptor. Publicà el poemari "Boscos", Premi poesia Miquel Costa i Llobera 2010, a Edicions del Salobre. El 2017 amb l'editorial Edicions 62 publica la novel·la "L'últim passatge de Walter Benjamin". I el 2021 torna a la poesia amb "Aritmètica llum" de la mà de l'editorial Cafè Central. Escriu habitualment ressenyes literàries a les revistes culturals: Núvol, La Veu dels Llibres, Caràcters i Lletres Bàrbares.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close