Teatre / Camins de Serp

Monòleg, monòleg, monòleg

Després de veure En mitad de tanto fuego a la Sala Beckett, vaig abraçar l’actor Rubén de Eguía, idiota i pedant de mi, confessant-li que no tenia clara la recepció (o comprensió?) d’un monòleg tan complex com el d’Alberto Conejero entre un públic més aviat acomodatici com és el barceloní. Dic que vaig ser un enze perquè, després d’assistir a l’animalada actoral que aconseguí en Rubén, esqueia felicitar-lo per haver aguantat aquella cascada de mots sol com un mussol i sota els requisits tècnics habituals del nostre Meister Xavier Albertí: dicció compassada a cada fonema, gestualitat sota mínims i, en definitiva, res de mandangues alienes a l’acte dir bé el text i filtrar-lo d’emocions. “N’hi ha prou amb tenir sensibilitat”, em contestà l’actor, excessivament amable amb la meva impertinència de tòtil: en efecte, a pesar dels meus prejudicis, el text va acabar petant-ho cada dia.

És un tema de sensibilitat, això del teatre? Sí i no, perquè Conejero en filtra a tones a través d’un text sobre l’amistat eròtica entre Pàtrocle i Aquil·les, però amb una profunditat que s’allunya de la germanor batallesca de La Ilíada i l’acosta a la pregunta sobre quina forma d’amor cal apel·lar quan s’invoca un cadàver supervivent al món de les ombres, i a la qüestió (rabiosament present) de com podem subsistir contra la guerra i l’epopeia en un món bel·licista per imposició cultural adquirida. En aquesta Kleiner Trauermarsch quasi mozartiana hi ha molta carnassa emocional, això és indiscutible, però també hi ha un autor que no té cap mena de recança en abordar un text venerable per dur-lo barrocament a un espectador del qual exigeix alguna cosa més que tenir ganes de venir a passar l’estona; aquí, si se’m permet la conya, hi ha bibliografia secundària.   

Hi pensava fa pocs dies davant d’un dels èxits de la reentrada teatral: Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) de Gabriel Calderón. Sí, ho sé i cal repetir-ho: el nostre Joan Carreras està fantàstic i és un tros d’actor. I jo que me n’alegro, i ja era hora que la major part del públic teatral de la ciutat ho reconegués i bla, bla, bla i tot el que vulgueu. Però el text de l’autor uruguaià juga una altra lliga de recepció literària: és molt hàbil relligant els tics que li pressuposem a un actor torracollons per invocar la tragèdia de Ricard III i explicar-ne, literalment, alguna cosa. Per ser clar, animo a tota quanta padrina nacional a omplir La Villarroel, perquè riuran a cor què vols amb les bromes que l’actor dispara sobre els seus companys de muntatge, el director amb problemes de dicció i les motivades productores d’aire cuqui-barceloní. Que sí, que Carreras ho fot tot de puta mare, fins i tot quan acusa el seu públic de llegir poc i de ser un pèl analfabet.

Però, si em permeteu la gosadia; no són textos com aquest mateix allò que ens mena a un teatre més acomodatici i a un públic que acaba inexorablement atrapat en un mar de tòpics? Perquè, de la imbricació de Shakespeare al present, de la seva relectura, de la complexitat dels personatges a l’obra o del mateix protagonista amb si mateix, de l’actualitat del text o fins i tot (per què no?!) de la seva desfasada antigor… doncs aquí, i que em perdonin, jo no en trobo res de res, ni una gota d’esperança. No estic parlant d’una qüestió purament intel·lectual; d’anar al teatre a aguantar romanços d’alta metafísica. Al contrari, penso en quin tipus de textos deriven en espectadors més desvetllats (encara que sigui, efectivament, al preu de llegir una mica). Del monòleg de Conejero en surts pensarós, destrossat pel gaudi, i del recital d’en Joan a través de les filigranes verbals de Calderón… en surts distret. De la Beckett en vaig treure un cabàs de preguntes: de La Villarroel, només un pèl més de gana.

Hi ha qui em dirà que la nostra ciutat ha de tenir una mica de tot i que benaurat sigui l’espai per un teatre de cims pensamentals i un altre de comercial amb mínimes garanties de qualitat. Liberal com soc, li hauria de donar la raó (més encara si, com és el cas, dos dels monòlegs que surten a l’article han estat ordits per la mateixa productora). Teatrero com em sento, potser li arrufaria el nas. Això de què us parlo són dos monòlegs i un d’ells encara durarà uns dies a can Focus. Ompliu-lo tant com calgui, of course, que l’actor ho mereix. Del tercer que guardo al cap ja en vaig parlar fa molt de temps. Insisteixo; això que fa en Pere Arquillué al Romea és d’un altre món. Aneu-hi i, si ja ho heu fet, torneu-hi les vegades que calgui. Avís per navegants: en Josep Maria Miró (i també l’Albertí) miren cap amunt. Fan… una altra cosa.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close