Teatre / Opinió

Mort i decadència

La tragèdia contemporània està associada a la desaparició física, però també a la pèrdua de facultats mentals, fins i tot a la bogeria. Els clàssics, més radicals, apostaven pel suïcidi. És la diferència entre ‘El pare’ de Florian Zeller i les obres fonamentals d’Ibsen o Txékhov.

Al final de Hedda Gabler, la protagonista de la peça d’Ibsen agafa la pistola i se suïcida. No pot més de tanta infelicitat. A La gavina, de Txékhov, el jove Treplev segueix el mateix camí, frustrat, incomprès. Tant el rus com el noruec retraten ambients burgesos de finals del segle XIX. En canvi, quan Txékhov mira els que no són tan benestants, les decisions que prenen els seus personatges no són tan “radicals”: Sònia i Vània, quan el professor Serebriàkov i Helena marxen, es resignen. Els han dit que la seva vida no val res, s’han desesperat, però el que fan és resignar-se.

A Quatre dones i el sol, de Jordi Pere Cerdà, és el que vol ensenyar-li la Margarida a la seva filla Ariadna, a resignar-se, a conformar-se amb el que “Déu li ha donat”. La noia, és clar, és encara massa jove per abaixar el cap. Al costat, té una cunyada que fa tres anys que espera el marit, que és a la guerra, i una tieta soltera que no sap estar sola.

Roger Casamajor s’ha estrenat, a l’Akadèmia’ com a director amb aquesta obra i no li ha sortit del tot malament. Té quatre actrius (Annabel Castan, Irina Robles, Jèssica Casal i Núria Montes) que saben enfocar el drama i transmetre, a la cara, la resignació de què tant ens va parlar Txékhov. I del suïcidi. Perquè un dels personatges hi té una relació particular, cosa que marca a foc la seva vida.

Anna Alarcón a 'La psicosi de les 4.48', de Sarah Kane
Anna Alarcón a ‘La psicosi de les 4.48’, de Sarah Kane

És curiós com el suïcidi és un tema que ha anat perdent terreny en el drama contemporani, com si s’hagués estès la idea que si no es parla d’una cosa, no existeix. Les tragèdies són col·lectives, com en les obres de Wajdi Mouawad. Més enllà de l’arravatament dels anys noranta, amb Sarah Kane i la magistral Psicosi de les 4.48, pocs textos en parlen o s’hi refereixen. I això que no són pocs els personatges clàssics que es lleven la vida: Romeu i Julieta, Ivànov, Willy Loman (Mort d’un viatjant), Lady Macbeth, Ofèlia, la senyoreta Júlia…

Hi ha una excepció, Karoke Elusia, que va passar fa dos anys per la Sala Beckett i ara triomfa a Madrid. Oriol Puig s’hi ficava des del punt de vista més cru, el d’un noi que pateix assetjament a l’institut.

Josep Maria Pou i Roser Camí a 'El pare'. Foto: David Ruano
Josep Maria Pou i Rosa Renom a ‘El pare’, en cartell al Romea. Foto: David Ruano

Els finals de Hedda Gabler i La gavina‘són d’impacte, però El pare, de Florian Zeller, acaba de manera més dura sense necessitat de fer sonar cap tret, amb l’Andreu, el protagonista, un home de 76 anys, cridant “mama, mama”, i plorant desconsoladament a la falda d’una desconeguda. Crec que és el final més aterridor que he vist mai en un teatre, amb un Josep Maria Pou desfet, perdut, destruït.

La peça de Zeller és, segons molts, un dels grans clàssics del segle XXI, tot i que just té una dècada. Ens mostra un home gran que ja no pot valdre’s per si sol, encara que ell pensi el contrari, i és capaç de fer-nos entrar dins la seva ment. El cuida una filla (Rosa Renom) i l’autor sap representar-nos, que veiem, la demència que pateix l’Andreu. La seva és una caiguda progressiva i l’obra és un viatge a través del cervell d’un malalt.

En l’expressió de Pou hi veiem un deix d’aquell rei Lear que, al final de l’obra de Shakespeare, ha perdut l’oremus. Però aquí no es tracta d’un heroi, d’un monarca poderós que veu amenaçat el seu poder, sinó d’un home normal que ha d’enfrontar-se a l’última i més penosa etapa de la vida, la de la decadència.

Nausicaa Bonnín fent de Hedda Gabler en la capsa de fusta d'Àlex Rigola, al Teatre Lliure. Foto: Sílvia Poch
Nausicaa Bonnín fent de Hedda Gabler en la capsa de fusta d’Àlex Rigola, al Teatre Lliure. Foto: Sílvia Poch

Zeller mira la mort de cara amb un naturalisme esfereïdor que sap tenyir d’esquitxos màgics quan juga a ficar-se dins el cap de l’Andreu. La duresa del missatge és diàfana: no cal donar-hi gaires voltes, tots acabarem així.

L’Andreu acaba d’una manera més terrible que la infeliç de Hedda o el desesperançat Ivànov. A l’última rèplica de la peça d’Ibsen, després de sentir-se els trets, el jutge Brack diu: “Per Déu! La gent no fa aquestes coses”. A la de Zeller tenim un plor desesperat d’un home vell que ha perdut el cap i vol la mama. No cal cap frase final que subratlli res.

Potser ens agrada veure coses més “divertides” quan anem al teatre i més en temps de crisi. Però les obres tristes, dures i de pair difícil ens atreuen com un imant. Fins i tot Pares normals comença amb la mort accidental dels pares del protagonista. El drama conté molts elements que ens connecten amb la vida i ens fan pensar en quin és el nostre lloc al món.

La capacitat dels dramaturgs per crear històries fosques que, sense pecar d’excessives, ens apropin a moments pertorbadors ens permet reflexionar sobre l’existència. Perquè, al final, el que veiem en un teatre són paraules representades, escenes que s’assemblen a la vida.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close