Teatre / Opinió

Nao Albet i la possibilitat

L’actor barceloní ens deixa bocabadats amb el programa doble de ‘Billy’s Violence’ i ‘Billy’s Joy’ de la Needcompany al Lliure. A més, estrena ‘Sis hectàrees d’oliveres’ d’Aina Tur, dirigirà Jordi Oriol la temporada que ve i sembla que no hi hagi res que li faci por.

L’agost de 2014, Nao Albet va anar a la Biennal de Venècia per fer un taller amb Jan Lauwers. Era l’època en què Àlex Rigola va aconseguir crear una mena de paradís damunt la Terra per als treatrers irredempts i un munt de catalans estaven disposats menjar-se el tòrrid estiu venecià per treballar amb els millors. Aquell any, a banda de Lauwers, Oskaras Korsunovas, Mark Ravenhill, Neil LaBute, Lluís Pasqual, La Zaranda i Fabrice Murgia, entre d’altres van passar per la Biennal.

Albet va treballar dur durant el taller i, al final, tota la colla va oferir-ne un tast al públic, titulat Just for Venice. En acabar, Lauwers es desfeia en elogis cap a l’actor barceloní, que aleshores tenia 23 anys. Quin noi, deia. Una estona abans, en felicitar l’actor per la feina ben feta, li vaig demanar si es veia a la Needcompany, i em va dir que tant de bo, però que demanaven tres idiomes i que a ell li faltava el francès.

Set anys més tard, el 2021, la Needcompany va estrenar Billy’s violence al TNC. Aquest cap de setmana passat, al Lliure, van tornar a muntar la peça juntament amb una mena de revers, Billy’s joy. En totes dues, Albet hi era. Dues obres escrites per Victor Lauwers, dirigides per Jan Lauwers, que també compten amb Juan Navarro i Gonzalo Cunill, en què els belgues desmunten les tragèdies i les comèdies de Shakespeare.

Roser Vilajosana i Nao Albet fent 'La gavina'. Foto: Heartbreak Hotel
Roser Vilajosana i Nao Albet fent ‘La gavina’. Foto: Heartbreak Hotel

Durant l’última dècada, entre la Biennal de Venècia i Billy’s joy, no és que haguem tingut Albet fins a la sopa. Sobretot si tenim en compte que es tracta d’un actor a qui, com aquell qui diu, gairebé hem vist néixer, que tot just tenia deu anys que ja va debutar en un teatre. Accions en dosis selectes, molta creació pròpia i participació en muntatges molt ben triats. Amb el seu company de trapelleries, Marcel Borràs, ens han servit Mammón (Lliure, 2015), Falsestuff (TNC, 2017) i De Nao Albet a Marcel Borràs (TNC, 2023). Peces que van remuntar a Madrid.

Com a actor, a les ordres de Rigola, el vam veure lluir-se a El público (TNC, 2015) i Incerta glòria (TNC, 2015). Amb ell, també va fer Ivànov (Lliure, 2017) i La gavina (2020-2021) Amb Magda Puyo, El coratge de matar (TNC, 2016). I, amb Ferran Utzet, Esperant Godot (Sala Beckett, 2019).

El punt d’inflexió és, sens dubte, la Needcompany, que torna a aparèixer en la seva vida just després de la pandèmia. I no és gens fàcil el que fa Albet amb la companyia belga, no és un treball apte per a qualsevol actor. Perquè a banda d’haver de parlar en anglès, també ha de cantar i ha de moure’s, potser no com un ballarí professional, però hi està molt a prop. La tropa de Lauwers demana intèrprets totals.

Nao Albet ha participat al 'Billy's violence' de la Needcompany. Foto: Maarten Vanden Abeele
Nao Albet ha participat al ‘Billy’s violence’ de la Needcompany. Foto: Maarten Vanden Abeele

Tot això a Billy’s violence, una obra en què Victor Lauwers extreu deu dones de la tragèdies de Shakespeare per oferir un fresc brutal sobre el sotmetiment femení. Aquí, Albet és un més en un muntatge trepidant en què tot acaba tacat de sang i misèria. Té un moment estel·lar, en el paper de Romeu, que reprendrà a Billy’s joy, on és el personatge tràgic que irromp a l’obra sense saber ni per què ni com. No es podrà suïcidar, perquè, és clar, som en una comèdia i aquí ningú no es treu la vida.

Victor Lauwers diu que “la tragèdia és pornografia del patiment humà i la comèdia oculta el patiment amb la felicitat humana”. Però, tot i tenir un parell de pallassos, un os que fa una barbacoa i algunes escenes còmiques, a qui veiem errar sense rumb és a Romeu, inert davant una Julieta fogosa que ha canviat de nom, incapaç de dir amb convicció fragments de Troilos i Crèssida, que acabarà pronunciant en català.

Si Billy’s violence són deu escenes perfectament estructurades i amb un objectiu clar, Billy’s joy és tota una altra cosa. La joia és el que Romeu no veu: la fantasia, el no fer res, la imperfecció, el riure beneit, l’absència de normes i el sexe forassenyat. Si allà hi havia una tesi, aquí només hi ha espectacle. És Albet qui porta el pes de la funció. És la seva mirada, el seu cos, els que marquen el pas.

La Needcompany va estrenar 'Billy's joy' a Viena el juliol de 2023. Foto: Wonge Bergmann
La Needcompany va estrenar ‘Billy’s joy’ a Viena el juliol de 2023. Foto: Wonge Bergmann

Amb la Needcompany, l’actor ha pogut trepitjar mitja Europa, de Gdansk a Sevilla, d’Aarhus a Viena, i ha pogut fer tota una sèrie de coses a les quals els intèrprets d’aquí no hi tenen accés. No està gens de moda a casa nostra el teatre de text performàtic, és a dir, una mena de teatre on intervenen moltes més coses a banda de la paraula. La companyia belga, per exemple, es mou també pels festivals de dansa europeus.

Un actor o una actriu que vulguin explorar terrenys més heterodoxos, ara mateix, a Barcelona ho té força complicat. Gairebé únicament Agrupación Señor Serrano i El Conde de Torrefiel busquen coses diferents. I en cap dels dos, la feina dels intèrprets és fonamental. La Needcompany és una tropa d’actrius i actors multidisciplinars que, a banda de Jan Lauwers, compta amb un músic i compositor extraordinari com Maarten Seghers, peça clau en l’equip artístic, amb director i dramaturg.

Fa uns dies, li preguntava a un actor bo i famós una mica més gran que Albet si tenia la sensació que el món audiovisual li oferia papers que el teatre no li donava. Li demanava perquè havia vist una sèrie en què la seva entrada era de traca. I perquè donava vida a un tipus de personatge que escasseja a la nostra cartellera, una mica massa ortodoxa.

Nao Albet i Pol López a 'Esperant Godot'. Foto: Kiku Piñol
Nao Albet i Pol López a ‘Esperant Godot’. Foto: Kiku Piñol

Amb qui podria treballar Albet de la mateixa manera que ho ha fet amb la Needcompany? Aquesta és una pregunta que és difícil de contestar. Amb qui podria explorar tot el potencial que té com a actor? Qui li exigeix que parli, canti i balli amb el nivell que li requereix Jan Lauwers?

La qüestió és que ell també s’ho passa bé fent d’actor tradicional. Aquesta setmana estrena Sis hectàrees d’oliveres al Heartbreak Hotel. És una peça escrita i dirigida per Aina Tur, en la qual comparteix escenari amb Anna Alarcón. L’any que ve el tindrem al Centro Dramático, a Madrid, amb l’Orlando de Marta Pazos i Gabriel Calderón. I al Lliure, dirigirà Jordi Oriol a Reiterat rei tarat. Si no vaig errat, serà la primera peça que signa com a director, si no tenim en compte les que ha creat amb Marcel Borràs.

Anna Alarcón i Nao Albet protagonitzen 'Sis hectàrees d'oliveres'.
Anna Alarcón i Nao Albet protagonitzen ‘Sis hectàrees d’oliveres’.

Em resulta estrany que Albet debuti com a director en solitari. Té un talent enorme i que l’oportunitat li vingui del nou Lliure de Julio Manrique demostra que s’han adonat que cal pujar una nova generació de directors d’escena, que n’hi ha ben pocs en la trentena que tinguin la possibilitat de fer-ho en espais institucionals.

Què més li podem demanar a Albet? Doncs, tot. Des que va saltar a la pista com a creador, quan no tenia ni 20 anys, que ho hem esperat tot, d’ell. Però va ser massa jove per formar part de la companyia del Lliure de Rigola, a primers de segle XXI, que voltava món. I ha estat massa jove sempre per entrar en les travesses dels grans equipaments en cerca d’algú-que-hi-faci-alguna-cosa-amb-sentit. Ara ja ha estrenat dos espectacles amb la Needcompany i ha superat el repte amb nota. A De Nao Albet i Marcel Borràs deien que s’acomiadarien amb una òpera. Ja triguen.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close