El món de les identitats de gènere és molt més complex del que la societat encara està disposada a assumir. Abans, les categories home-masculinitat i dona-feminitat esdevenien extremadament rígides; després, es va admetre l’existència de la “identitat de gènere”; ara, estem en l’estadi d’assimilar la diversitat de l’“expressió de gènere”. La irrupció del discurs transsexual no implica que s’acceptin les diferències de gènere. La transsexualitat també és una construcció sociocultural que reclama un lloc sense tabús.
Raphaëlle
Autors: Raphaëlle Pérez, Carles Fernández Giua, Eugenio Szwarcer
Direcció: Carles Fernández Giua
TNC, Sala Tallers
Fins al 2 de febrer de 2020
Raphaëlle, de la companyia La Conquesta del Pol Sud —capitanejada per Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer—, s’endinsa en una realitat molt poc visible: el profund malestar i sofriment de les persones transsexuals. El muntatge parteix de la pregunta “què és ser un home o una dona?”, i se centra en el cas real, explicat en primera persona, de Raphaëlle Pérez, una jove transsexual. Nascuda xiquet, Raphaëlle va viure l’adolescència i la primera joventut atrapada en un “cos equivocat”, en què projectava el seu malestar íntim.
El periple de Raphaëlle de Perpinyà a Barcelona, que passa per Normandia i París, revela les dificultats que té la societat per reconèixer que el cos no sempre ha d’anar associat a una identitat de gènere. La seva odissea vital, narrada en primera persona o reconstruïda en viu, exemplifica, de manera crua, l’exclusió, el rebuig i la intolerància que pateixen les persones transsexuals, en una societat aparentment civilitzada, en què les actituds heteromasclistes es mantenen impunes.
El relat vivencial de Raphaëlle és contrapuntat amb el testimoni dels seus pares, sobretot de la mare; Miquel Missé, sociòleg especialista en transsexualitat; Tina Recio, treballadora sexual, i Bea Espejo, de l’Associació I-Vaginàrium. Aquesta polifonia apunta a la complexitat de la problemàtica, que no pot ser reduïda a solucions medicalitzades com les intervencions per canviar el cos, sinó que reclama capgirar actituds i comportaments socials que esmicolin les rigideses, desarmin les pressions culturals i permetin que cadascú s’expressi, en matèria de gènere, amb tota llibertat.
Com és habitual en el modus operandi de La Conquesta del Pol Sud, les preguntes inicials en generen de noves. És un treball de base documental i experiencial que explora terrenys més propis del periodisme i que té la voluntat de fer aflorar una realitat punyent, desconeguda i ocultada. Escènicament, el monòleg de Raphaëlle sobre el seu passat es combina amb la projecció en una gran pantalla dels testimonis, dels espais on va transitar o de primers plans en directe, i també de fotografies de les metamorfosis durant la infantesa, l’adolescècia, sempre entre la masculinitat imposada i la feminitat desitjada.
Està molt bé que el teatre doni veu i visibilitat als col·lectius coratjosos i vulnerables que s’agermanen per reivindicar els seus drets. Sobretot, en un estat, l’espanyol, en què la justícia sol ser injusta i els drets són conculcats per sistema als qui gosen expressar la dissidència individual o política. En aquest sentit, en el muntatge, els responsables del malestar i el dolor del col·lectiu transsexual són esmentats de manera massa difusa i el cas real és mostrat entotsolat en excés, aliè als trasbalsos de les societats on viu. És millor que les lluites siguin compartides. Ni un pas enrere!