Els ‘revivals’ pletòrics de ‘Travy’ i de ‘Fairfly’ demostren que no hauria de ser tan fàcil matar els èxits del teatre recent i que calen mecanismes perquè augmenti l’explotació dels muntatges, tant si venen del sector públic com del privat.
La locomotora del teatre català sempre va endavant i no mira mai enrere. De vegades, va a una velocitat tan alta que sembla impossible d’atrapar: s’estrenen obres sense aturall i sovint creus que no podràs pujar-hi mai. Poques vegades atura el ritme. Sempre cap al futur, com si el passat no existís, com si el que tingués un parell d’anys fos d’un segle pretèrit. Serà que falten sales? Que la lògica perversa del sistema impedeix recuperar muntatges que encara tindrien vida?
Fa unes setmanes, va tornar a la Biblioteca de Catalunya Travy, aquella meravella liderada per Oriol Pla que va estrenar-se a l’Espai Lliure el 2018. L’any passat, a la Sala Beckett, ja havia deixat enrere el viacrucis imposat per l’anterior direcció del Teatre Lliure, que no permetia als seus creadors explotar-la, en un atac de zel de Juan Carlos Martel, que ni la volia tornar a programar ni li atorgava la carta de llibertat. Quatre anys en què va quedar parada de manera incomprensible.
D’aquella època, a banda de Travy, van enfangar-se altres muntatges, com l’Instrumental de James Rhodes-Iván Morales i Com els grecs de Steven Berkoff-Josep Maria Mestres. No van fer soroll, però el tràngol de la sortida precipitada de Lluís Pasqual del Lliure i aquella temporada en què el teatre va romandre decapitat, va passar per sobre de molts artistes.

Travy és d’aquelles obres que, cada temporada, hauria de gaudir d’un teatre a Barcelona disposat a hostatjar-la unes setmanes. És un acte d’amor tan gran a la professió que el públic es rendeix als seus peus. Conec molta gent que l’ha vista almenys un parell de vegades. I en sé de molts que hi tornarien cada any, sobretot perquè la funció no ha perdut força. I sempre hi haurà espectadors que, per una cosa o altra, no hi han arribat, que tindran un bon amic que els digui: no et perdis això perquè no ho oblidaràs mai, t’acompanyarà tota la vida. No aspira a això, el teatre?
Quants Travys hi ha a casa nostra. Pocs. La peça d’Oriol Pla és única i entraria fàcilment en un rànquing dels millors cinc espectacles del segle XXI. Ja és un clàssic. N’hi ha més. La diferència apareix quan els artífexs del muntatge no són una família de joglars a qui pots trucar i dir-los: torneu-nos a fer aquella preciositat. Normalment, es tracta de companyies muntades per a l’ocasió, actors i actrius que es troben i que aixequen una peça. Tornar-los a ajuntar mai no és fàcil.
Quan es tracta d’una companyia, d’una família, la cosa se simplifica. Només cal que vulguin tornar a muntar aquella obra. La Calòrica ho està fent al Texas amb Fairfly. La van estrenar el 2017 al Tantarantana i gairebé no ha parat de girar des d’aleshores. Va ser l’obra que els va fer enlairar. Més tard, vindria Els ocells, per a mi la que els va situar en un altre nivell, però Fairfly, podríem dir, va ser el seu primer hit de debò.

Si ha tornat és perquè La Calòrica ha volgut recuperar-la i perquè hi ha un espai nou com el Texas que s’alimenta de tot allò que queda als marges, com aquell cotxe de fa deu anys que aparquem al garatge, tot i que funciona perfectament, perquè en tenim un de nou. A l’espai de Gràcia hi són per lluir models antics que són tan bons com els moderns. I Fairfly funciona.
Al maig, per exemple, tornarà un altre dels èxits del segle, l’Acorar de Toni Gomila. Estrenada a Barcelona el 2012, mai no ha baixat dels escenaris. I continua despertant interès. Per què? Perquè la narració d’un dia de matances a Mallorca empeltada amb el plany d’un poble que mor és més viva que mai. Perquè en Toni vol continuar-la fent, tot i que ha escrit altres peces, perquè encara hi ha espectadors que volen descobrir-la per primera vegada o gaudir-la per quarta.

Quants Travy, Fairfly o Acorar hi ha? Podríem afegir-hi el més recent Història d’un seglar, la multipremiada peça protagonitzada per Joan Carreras que, segurament, farà el salt internacional aviat. I, per què no, La pell fina, de Yago Alonso i Carmen Marfà, que serà al Borràs, de nou, aquest estiu per segona temporada després d’obrir-se pas a la Flyhard. Tampoc n’hi ha gaires més que despertin tanta expectació, tant de consens. Pel simple fet que són poques les que poden tornar.
I si recuperessin fer Els jugadors? Va estar una sola temporada al Lliure de Gràcia, el 2012. Havia de tornar l’any següent, però no va ser així. O Après moi, le déluge? O El principi d’Arquimedes? O Una gossa en un descampat? O La pols? O Volem anar al Tibidabo? Ens entestem a enterrar el més esplendorós de la nostra dramatúrgia alhora que traiem pit de posseir una de les autories més potents d’Europa. Algú ho pot explicar?
No tenim el sistema de repertori de centreeuropeu, amb companyies estables als teatres, que ens permet, avui encara, agafar un avió cap a Berlín i veure el Hamlet de Thomas Ostermeier a la Schaubühne. Tampoc no hi ha prou públic perquè una funció no baixi de la cartellera durant tres anys, com passa a Madrid o Buenos Aires. Però sí que podem tornar a posar en circulació Travy o Fairfly o Acorar durant unes setmanes. Per què no passa més, això?

Al projecte per al nou Teatre Lliure, Julio Manrique diu que vol revisar la política de traspàs a les sales privades: “Si un espectacle pot tenir més vida, l’ha de tenir. Això és bo per als artistes que l’han creat, per al teatre que l’ha produït i, també, per als espectadors que volen gaudir-ne”. Ja era hora! El director posa l’exemple del seu El curiós incident del gos a mitjanit, que va estar dues temporades al Lliure i, més tard, va poder exhibir-se al Poliorama durant quatre mesos.
Crear sinergies és vital. I que els traspassos siguin més ràpids. Anem escassos de sales, tanmateix. D’acord, ara tenim el Texas, al Poliorama estan oberts a recuperar peces, La Villarroel fa una tasca important repescant èxits dels teatres de proximitat en el seu Off. Però cal que d’altres s’hi posin.
Alhora, calen també altra mena de viatges. Fa uns anys, passava que èxits descoberts a les sales de proximitat tenien l’oportunitat de veure’s als teatres públics. Va passar amb el 4D òptic de Javier Daulte, que va posar-se de llarg a la petita Beckett de Gràcia i més tard va saltar al Lliure. Tampoc no era una cosa habitual. Però, per què no pot passar? TNC i Lliure haurien de ser prou flexibles per aixoplugar muntatges dels petits, de no ser tan rígids quan tanquen les temporades.

A més, com és que els escenaris de l’off barceloní no es dediquen a rendibilitzar a casa seva el parell d’obres que han funcionat la temporada anterior? Si poden saltar a una sala més gran, perfecte. Però no sempre és possible. Obliden que també ho poden fer ells.
Ja sabem que estrenar cotxe nou és més llaminer, que hi ha un impuls vital que ens porta a voler destapar el nou èxit, però deixar morir els vells és un atemptat que hauria d’estar penat per llei. D’entrada, perquè abocar-ho tot a la primícia és insostenible. Tampoc no es fa cap favor al públic. I encara menys als professionals, que el que desitgen són explotacions llargues. Sovint, es passen més temps a la sala d’assaig que dalt d’un escenari amb públic.
Aquesta temporada, L’imperatiu categòric demana a crits noves oportunitats. També La disputa, De l’amistat, Cacophony, Els ossos de l’irlandès… Le congrès ne marche pas ja la tindrà al setembre al Poliorama. Podríem tornar a veure Barcelona (mapa d’ombres), per exemple? O demanar-li a Àlex Rigola que recuperi Marits i mullers? Hi ha tantes obres esplèndides que haurien de tornar.