La mà de la culpa t’agafa el turmell, t’intenta enfonsar dins un pou de tristesa. El sentiment de decepció és obscur; “t’has fallat a tu mateixa i a una societat sencera”, un pensament que et persegueix dia i nit. Amb el cor accelerat crides a ple pulmó; no suportes la pressió, els dits que t’assenyalen, les llengües interrogants, les mirades de desconcert que et responsabilitzen, per ser massa gran, d’estar massa nerviosa, de no poder tenir un fill biològic. Les màquines, els cables, les mans dels metges, la maleïda olor de l’Hospital Clínic han entrat a casa teva, abusant de la teva intimitat. Et quedes quieta i veus com el món avança frenèticament davant els teus ulls, mentre tu estàs feta bocins, esmicolada. Però no estàs sola.
Estigmes, de Concha Milla
Direcció: Francesc Cuéllar
Sala Fyhard
Fins al 15 de març de 2021
L’actriu i dramaturga Concha Milla ha viscut la infertilitat en primera persona i relata la seva història a través de l’obra Esti(g)mes a la Sala Flyhard. Milla trenca el silenci que implica el tabú i posa veu a totes les dones que “buscant donar vida, se n’hi han deixat un tros de la seva”. D’aquesta manera l’actriu aconsegueix “construir xarxa” i crear un espai que dóna visibilitat a totes les dones que han passat pel mateix, alhora que aporta informació als homes i dones que desconeixen el que comporta l’esterilitat. “S’ha normalitzat que ser una dona amb més de trenta anys implica ser mare. Per no poder complir-ho, sents la pressió de no estar fent el servei que s’espera de tu, que estàs fent una falta a la societat”, comenta Milla. Un fet que la dramaturga il·lumina i denuncia, reivindicant que no totes les dones poden o volen ser mares.
La llum blava i rosa li ressegueix la pell. Ella dansa, canta, salta i allibera les emocions del seu pit encongit, oferint al públic una imatge de la cruesa i complexitat del que ha travessat. D’entrada, es mostra una Concha afligida, que transita per diversos sentiments de la mateixa manera que ho fa per l’espai escènic. Dinamisme, intensitat i contrastos rítmics es completen amb elements com pantalles, una càmera de gravació o un teclat. Darrere d’aquesta posada en escena excepcional s’hi troba Francesc Cuéllar, que plasma la sobrecàrrega que va patir Milla directament a l’escenari. “La meva direcció és molt contemporània, en el sentit que utilitzo les eines amb què ens comuniquem actualment”, apunta el director. Acompanyada també pel vídeo i la música, la peça gravita pels vius sentiments de Milla, des que perd la seva autoestima fins a mostrar la cara lluminosa de la recuperació i l’amor propi. “L’obra ensenya les entranyes de com ella ha arribat al dia d’avui. D’una banda trobem la perspectiva del que experimenta ella a casa seva en primera persona i l’altra de com ho explica de cara a la gent, en tercera persona. És una dona forta, potent, que pocs anys després aconsegueix posar tot això per escrit, interpretar-ho, ser valenta i compartir-ho. Això és el que llueix; el text ja és prou dur i fosc i és per això que ho narra amb un somriure i els ulls brillants”, explica Cuéllar.
A banda de la meticulositat artística que envolta l’espectacle, aquest també inclou dades informatives per a reflexionar i comprendre la magnitud del problema. La infertilitat afecta més del 17% de la població espanyola i es troba en augment progressiu arreu d’Europa. El seu impacte provoca un estrès extrem, sentiment de fracàs i una desvaloració de la dona estèril.
Esti(g)mes prové de la reflexió de la dramaturga Concha Milla després d’haver sortit de l’hospital per intentar ser mare biològica i haver patit una sèrie de conseqüències psicològiques, físiques i emocionals de les quals no se’n parla. Per recuperar-se’n comença a escriure els textos que vertebren aquest monòleg; una obra dura pel tema que abasta, però essencial per educar la societat; fer entendre a la gent el que arrossega la infertilitat; la necessitat de desterrar la dita de “se’t passarà l’arròs” i recordar, sobretot, que no s’ha de ficar el nas on no et demanen.
