No podem viatjar a Mèxic amb la maleta i les ulleres de sol, però podem comprar una entrada per veure en viu i en directe l’escalfor que fa a l’Hotel Costa Verde a un racó del Pacífic mexicà. En aquest paradís que va dibuixar Tennessee Williams ens trobem a dotze actors i actrius capitanejats per la Nora Navas i el Joan Carreras. La directora Carlota Subirós ha fet una bona feina i ha omplert de color i música l’espectacle.
La nit de la iguana
Autor: Tennessee Williams
Intèrprets: Paul Berrondo, Joan Carreras, Màrcia Cisteró, Ricardo Cornelius, Antònia Jaume, Paula Jornet, Wanja Manuel Kahlert, Nora Navas, Hans Richter, Juan Andrés Ríos, Claudia Schneider i Lluís Soler.
Traducció i direcció: Carlota Subirós
Escenografia: Max Glaenzel
Sala Gran del TNC
Quina relació té amb La Sala Gran del TNC?
És una mica desagraïda i més ara amb la meitat de l’aforament. Vaig fer en aquest escenari el 2005 “Les tres germanes” sense micro; per sort, a “La nit de la iguana”, l’escenografia està aixecada i jo haig de mirar al mar i puc parlar al públic.
Molta gent vindrà a la funció amb la pel·lícula de John Huston al cap…
La pel·lícula de John Huston amb l’Ava Gardner i Richard Burton és un referent molt potent, però l’origen és una obra de teatre del Tennessee Williams que es va estrenar a Broadway l’any 1961. El text original té una volada filosòfica i poètica més forta que la pel·lícula, però la gent no ve amb el llibret llegit perquè no tenim cultura de llegir teatre.
Com s’aixeca una gran producció en tems de pandèmia…
Sense cap dubte “La nit de la iguana” és una gran producció. No trepitjava la Sala Gran des de “Doña Rosita“, en aquest temps s’agraeixen tots els medis que tenim. Per exemple avui tenim una altra PCR, cada dimecres tenim una: la infermera ve allà. Encreuem els dits per una setmana més.
Carlota Subirós ha traduït el text i també és la directora…
Carlota Subirós és una gran capitana de vaixell i és una dona que té les obres al cap, té molt clar com ha de ser l’adaptació. Parla molt bé anglès i confia molt amb la gent que treballa.
L’escenografia és impecable i permet viatjar amb la imaginació.
L’escenografia del Max Gaenzel m’ajuda molt. Em sento a Mèxic, és hiperrealista i és com si vius allà. Mèxic en temps de pandèmia. L’obra agradarà o no agradarà, però si més no ofereix entrar allà i veure palmeres i rom coco. Entrar al Carib dóna molt de gust.
El públic està amb vosaltres?
La sala està plena des de l’estrena. La gent gaudeix i s’està retrobant amb el Tennessee Williams. És un bon espectacle pel TNC, té música, és fàcil de veure i molt atractiu.
Les comparacions són odioses, però l’Ava Gardner és molta dona.
Si m’hagués de comparar amb l’Ava Gardner, seria molt desgraciada. La va estrenar Bette Davis al teatre i es va portar fatal amb el Tennesse Williams, però tothom té al cap a l’Ava Gardner. És una obra de teatre dels anys quaranta. Ha canviat molt la percepció de com es fan les obres. Nosaltres hem adaptat el llibret a dues hores pel tema de la Covid. Té personatges molt potents; no és una obra fàcil de muntar. De fet, crec que és bastant complexa. Normalment les obres comencen més suaus i aquesta comença molt alta. És l’última obra de Tennesse Williams i l’alcohol està molt present.
Què va pensar quan li van proposar aquest personatge de femme fatale?
Quan em va trucar la Carlota li vaig dir que no, però després ho vaig acceptar. Vaig veure la pel·lícula al principi, però després van començar els assajos i ja no l’he tornat a veure. Del film el que no m’agrada gens és el tracte als dos nois mexicans, però la resta crec que està molt ben adaptada.
Vostè alterna cinema i teatre… Fa més d’un any que va tenir un paper de relleu a la pel·lícula “Dolor i Gloria“, es va arribar a sentir “chica Almodóvar”?
Va ser un regal bonic treballar amb el Pedro Almodóvar i l’Antonio Banderas i el film va tenir molt d’èxit. El meu paper era molt bo, però no va ser un abans i un després a la meva carrera; en canvi el meu personatge a “Pa negre” d’Agustí Villaronga el 2010 sí que em va marcar molt i em va proporcionar molta feina. I sobre el tema de “Chica Almodóvar” no ho vaig sentir en cap moment perquè ell mateix em deia: “tú no necesitas ser chica Almodóvar tú eres Nora Navas“. Com a actriu li agradava molt, però en cap moment em va considerar “chica Almodóvar”. Sí que reconec que m’ho vaig passar molt bé al Festival de Cannes amb el glamur de la catifa vermella i tots els fotògrafs.
Fa poc hem viscut un capítol lamentable a l’Institut del Teatre arran d’unes denúncies sobre abusos de poder i sexuals. Què en pensa de tot això?
Això ha passat tota la vida i per sort els temps estan canviant. Jo sóc molt partidària de la denúncia i hem de parlar amb les nostres filles de tot sense amagar res. També em fa una mica de por sentir notícies d’aquest estil i que els protagonistes no es puguin defensar. Demonitzar als directors i actors és una mica perillós. Em sembla molt bé que es parli dels abusos, però s’ha d’anar amb compte
Vostè viu ara submergida a la dinàmica de “La nit de la iguana” però en aquesta conversa no podem obviar la pandèmia. Com afecta la seva professió?
La nostra feina està enfonsada a la misèria. La pandèmia ha fet palès la precarietat de les arts escèniques. El teatre comença a poc a poc a ressorgir, però és molt difícil perquè a plogut sobre mullat.
Té algun projecte a la vista?
He començat el rodatge de la pel·lícula “Historias para no contar” de Cesc Gay; és una història semblant a “Una pistola en una mano”. El repartiment coral també i inclou a Maribel Verdú, Alexandra Jiménez, María León, Chino Darín i Verónica Echegui, entre d’altres. En aquesta ocasió el Cesc Gay dóna tot el protagonisme a les dones.
