La capital catalana ha desaparegut gairebé dels teatres de la mateixa ciutat i tot just només treu el cap quan es tracta de parlar de coses greus o del passat, com si Barcelona fos incapaç de generar històries atractives per als seus espectadors.
Per a la majoria dels novel·listes, els llocs són clau. A través d’una ciutat, d’un indret concret, d’un barri particular, es poden explicar moltes coses o donar-ne d’altres per sabudes. Fins i tot el tarannà dels personatges. Els llocs marquen i, sovint, glorifiquen o empantaneguen. El temps, l’època, en què transcorre l’acció també és vital, perquè no és el mateix la Gràcia de La plaça del Diamant que la de Si te dice que caí. Però tot això, al cap i a la fi, va lligat a l’espai.
I cada any es publiquen un bon grapat de novel·les que imaginen i reimaginen Barcelona. Tot i el cert moment ruralista que estem vivint, amb moltes històries que fugen de la ciutat o, directament, passen en altres llocs que no són la capital catalana, tota temporada té la seva dosi de barcelonisme. Perquè, entre els lectors, la ciutat continua sent interessant.
En el teatre, també hauria de ser important, el lloc, però sembla que a les institucions barcelonines, públiques i privades, no els interessa gaire, Barcelona. Si anem a la cartellera d’aquesta setmana, per exemple, no hi ha cap muntatge que parli explícitament de Barcelona. Si anem enrere, no tindrem la sensació que vivim en una mena de parèntesi. Si mirem endavant, la cosa no millora gaire.
Gairebé només trobem dues obres que podrem veure al Lliure d’aquí a uns mesos. Per una banda, el present d’una professora associada de la universitat que no pot accedir a un lloguer a Barcelona a L’imperatiu categòric, de Victoria Szpunberg. Per l’altra, el passat d’El día del Watusi, la versió teatral que Iván Morales ha fet sobre la novel·la de Francisco Casavella. Com també era passat La plaça del Diamant de Carlota Subirós al TNC.
I poca cosa més, com el pròleg de Berta Prieto i Lola Rosales a Derecho a la pataleta (Sala Beckett). També podem parlar de La nit del peix kiwi de Josep Julien (Sala Flyhard), clarament barcelonina. Res per tirar coets: poc barcelonisme.
No hi ha dubte que els teatres, les sales, configuren el tarannà d’una ciutat. Els llocs on estan situats, a quins edificis, qui hi mana, però també quin tipus d’espectacles s’hi fan, el grau de contemporaneïtat. Broadway, el West End, la Gran Vía, els Camps Elisis i Corrientes representen, respectivament, Nova York, Londres, Madrid, París i Buenos Aires. A Barcelona, amb la caiguda del Paral·lel, tot està més repartit i no existeix un theatreland com a altres poblacions.
Les obres de teatre també ajuden a configurar les ciutats. I ja han passat molts anys des que la Sala Beckett va tirar endavant aquella temporada titulada L’acció passa a Barcelona, on es van veure dues meravelles, Barcelona, mapa d’ombres, de Lluïsa Cunillé , i Plou a Barcelona, de Pau Miró. Dues peces que, estranyament, ningú no ha reposat i que caldria fer-ho.
Més tard, s’estrenaria, per exemple, Volem anar al Tibidabo, de Cristina Clemente, que sí que ha merescut algun revival menor. I no m’oblido d’aquella meravella anomenada Adiós a la infancia, que Oriol Broggi va dirigir al Lliure de Gràcia, amb dramatúrgia de Miró, i que naixia de les novel·les de Juan Marsé.
Fins aleshores, potser els barcelonins encara se sentien orgullosos de la seva ciutat. I el teatre se’n feia ressò, tot recreant els mites locals. El mateix Miró ens va regalar una bona dosi de Raval a la trilogia formada per Búfals, Lleons i Girafes, alguna de les quals encara té vida lluny del país, com també Plou a Barcelona. I quan li va tocar estrenar a la Sala Gran del TNC, se’n va anar als anys cinquanta del segle XX amb Victòria. Pere Riera encara va recular més, als bombardejos de 1938, a Barcelona.
De tot això ja fa una dècada. En els últims anys, Barcelona gairebé ha desaparegut del mapa. Ha tret el cap per rebre garrotades, bé al Reiseführer de La Ruta 40 (turisme de masses), bé al Gentry de Mos Maiorum (gentrificació). Cops de destral necessaris i argumentats que, tanmateix, s’han produït des d’espais de trinxera, en teatres de cent localitats.
Només els dos capítols de l’Smiley de Guillem Clua utilitza la ciutat com a escenari real. I podríem afegir-hi el magnífic Asesinato de un fotógrafo de Pablo Rosal. La gran majoria de muntatges miren de reüll Barcelona o, directament, l’obvien, com si no fos interessant per als espectadors, com si la realitat que s’hi viu, més enllà dels conflictes, dels grans temes, no pogués generar històries, de ficció o de no-ficció.
Hi ha poques excepcions, tot i que sovint amb caire retrospectiu. Penso en El combat del segle, de Denise Duncan, que ens oferia la ciutat de la segona dècada del segle XX. O en Forasters vindran, de Susanna Barranco, on apareixia la Barcelona que va acollir els immigrants del sud de la Península a les dècades de 1950 i 1960. De la ciutat d’ara, res.
La responsabilitat de tot això és i no és dels dramaturgs. Primer, perquè no sabem tot el que els teatres rebutgen, tot el que està en un calaix. I, segon, perquè la majoria d’autors disposen les veles cap a on bufa el vent. Si Barcelona no ven, doncs no hi surt.
No és que directors, escriptors, actors i actrius visquin en un núvol, que no agafin el metro ni vagin a comprar el pa, que no els convidin a sopar enlloc, ni passegin per parcs i avingudes, que no trepitgin la Rambla a mitjanit o facin el vermut a Sant Antoni o a Sants. Però tot això, la vida a la ciutat, tan teatral, no puja als escenaris de Barcelona.
Al cinema, en canvi, la cosa canvia de manera radical. Dani de la Orden, Cesc Gay, Neus Ballús i un llarg etcètera fa anys que utilitzen la ciutat, per bé i per mal, amb totes les seves contradiccions i la seva bellesa, el seu gust i el seu mal gust… És cert, que a la pantalla el lloc és encara més determinant que en un escenari, on el que va passar a la cort de Dinamarca es pot traslladar sense cap problema a la seu de Planeta. I que un director de cine pot convertir el carrer Ferran en una via del París del segle XVIII, però això només és un truc.
Mentre en l’audiovisual, Barcelona s’enlaira, al teatre viu moments de desconcert. Ja ens havíem acostumat que es parlés poc de política o que el moment polític fos obviat. Ara ni la Diagonal s’esmenta. Dels autors residents de la Sala Beckett, quants s’han emmirallat en la ciutat? Duncan i prou. La resta, d’esquitllentes.
Per al Nacional, Barcelona existeix poc o gens. Per al Lliure, en passat. Per al teatre comercial, millor ni esmentar-la. Això provoca una certa nostàlgia de Barcelona, d’una ciutat que passa per davant dels nostres ulls i que no deixa cap registre.
