L’empenta de les noves narratives i de la hibridació no acaba de desbancar el teatre tradicional de la cartellera, que manté, a Barcelona, el seu poder gairebé absolut. Propostes com ‘El desig del cor’, que podem veure al Tantarantana, ens haurien d’ajudar a canviar la mirada del públic sobre les noves tendències (que no són tan noves).
Crec que era Thomas Osteremeier que deia que per demostrar que fas teatre contemporani només et cal un micro, un home nu i una coreografia. I la veritat és que, durant molts i molts anys, aquests tres elements han estat símbol de modernitat als nostres teatres, on ens hem afartat de veure obres on els homes es despullaven (el nu femení és carca), hi havia un peu de micro omnipresent i els intèrprets, en un moment determinat de la peça, ballaven un tema de moda.
Però això, al cap i a la fi, no és res més que una simple variació del teatre tradicional. Seria absurd pensar que ara es fa teatre com el 1920, ja que les maneres d’interpretar i els estils de direcció canvien, així com les il·luminacions i els recursos tècnics i tecnològics. Amb mapping o sense, amb vídeo o sense, amb actors professionals o amateurs, la majoria del teatre que puja a la cartellera és el de tota la vida. S’adapten els textos, sí, es canvien els gèneres, d’acord, però estem parlant, al cap i a la fi, de teatre clàssic. Cosa que vol dir que Milo Rau, Àlex Rigola, Cheek by Jowl, Peter Brook, Calixto Bieito, Oriol Broggi i Angélica Liddell juguen a la mateixa lliga. Són o més o menys conservadors. Més o menys arriscats.

El teatre és un art conservador per antonomàsia i això fa que costi molt introduir noves maneres, nous corrents. El postdrama, per exemple, té al voltant de cinquanta anys i encara avui és minoritari a casa nostra. És l’equivalent al dodecafonisme en música. Els seus ideòlegs i defensors diuen que el més important no és el què (la història) sinó el com i el per què. Heiner Müller, Sarah Kane o Elfriede Jelinek l’han practicat de manera excepcional. Fins i tot Harold Pinter ens en va oferir grans peces, com Traïció o Terra de ningú, totes dues ben diferents, però alhora innovadores.
Tots els dramaturgs catalans s’hi han atrevit d’una manera o altra, però no s’hi han acabat de capbussar del tot. Marburg, de Guillem Clua, i El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró, en serien dos bons exemples. Els ocells, de La Calòrica, Una història real, de Pau Miró, i Pocahontas, de Bàrbara Mestanza, també. Però és Lluïsa Cunillé qui ha portat el teatre d’aquí cap al cànon postdramàtic.

Ara mateix, tenim al Tantarantana una prova brillant de noves narratives. El desig del cor és una obra de la britànica Caryl Churchill de 1987, en la qual tenim una família que espera el retorn d’Austràlia de la seva filla de 25 anys. Tota la peça es redueix a una única escena en què els pares i la tieta, al menjador familiar, estan neguitosos per l’arribada de la noia. Repeteixen moviments un cop i un altre, avancen i retrocedeixen, i cada cop el desenllaç és diferent.
Aquest text de Churchill és extraordinari. I la direcció que signa la gairebé debutant Lucia del Greco, també. Compta amb uns intèrprets de primera (Albert Pérez, Vanessa Segura, Alícia Puertas, Marc Tarrida i Sara Morera) que es lliuren al joc que planteja l’autora de manera total, un exercici que defuig el realisme i que, en cert sentit, és més psicològic que res.
Churchill ens explica una història com qualsevol altra, però fa servir altres elements. Quan es fa fosc, sabrem tot el que necessitem saber de l’obra, que la parella no s’aguanta, que tenen un altre fill alcohòlic, que la tieta és una tòtila, etc. Haurem vist el mateix que si la dramaturga britànica ens ho hagués explicat de manera tradicional. Fent-ho com ho fa, en canvi, ens ofereix moltes més opcions i és l’espectador qui acabarà de muntar-se la pel·lícula dins el seu cap.

El teatre postdramàtic és car de veure a la cartellera i quan es fa bé és una delícia, capaç d’explotar en temps real tota la mena de narratives amb les quals tractem en el nostre dia a dia. Perquè mai no passa tot de principi a fi, linealment, sinó que el més normal és que les històries t’arribin a trossos i siguis tu qui les acabis conformant dins el cap.
La passa següent és la hibridació, que és el que fa del tot diferent el teatre del cinema. I això, lluny dels festivals i d’algunes sales molt específiques, és complicat de gaudir-ne, almenys en aquest país. Barrejar el directe del teatre amb les arts plàstiques, les visuals, la música i el cinema, avui dia, hauria de ser el més normal del món, i el públic ho hauria de demanar a crits. Però no, no és així.
Les companyies catalanes de més èxit internacional es dediquen als gèneres híbrids i a fora els va molt bé. De fet, com més radicals són, millor els va. Aquí, qualsevol programador et dirà que això té poc públic. I, a còpia de negar l’evidència, que el públic existeix, però que se l’ha d’anar a buscar, s’instal·la el dogma que la gent vol veure obres ‘normals’.

Una obra com El desig del cor, amb el càsting que té, hauria d’aspirar a pujar a l’escenari de La Villarroel. L’hem pogut veure perquè hi ha teatres com el Tantarantana que donen oportunitats als joves directors de provar-se. I quan ho fan amb propostes que no són convencionals, arriscades, per molt que l’autora sigui, segurament, el dramaturg viu més important del món, el mèrit és doble.
Sempre estarem a favor de les grans històries. Però si sempre li ofereixes a l’espectador el mateix de la mateixa manera corres el risc que se’n cansi o que s’assegui davant la tele i vegi que no li cal aixecar el cul del sofà. Aquest diumenge a la tarda, al Tantarantana, vaig poder veure com els joves de la platea en sortien encantats, d’El desig del cor, però els més veterans estaven una mica desconcertats. Havien vist una manera un pèl diferent d’explicar-los una història i no hi estan acostumats. Llàstima per ells…