Núria Vizcarro i Laia Porcar són –junt amb Joan M. Albinyana– les creadores de la companyia de teatre La Ravalera. Vizcarro és dramaturga i intèrpret. Les seves peces s’han estrenat a sales petites, com ara El Micalet o l’Ultramar de València, però també a espais de renom, com ara el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure, la Sala Beckett, el Teatre Rialto o el Teatre Principal de Palma (entre d’altres). Pel que fa a Porcar, és actriu, creadora, gestora cultural i docent, i ha treballat en diverses companyies de teatre de sala i de teatre de carrer, com ara Teatre Plegable, Scura o el Centre Dramàtic de Vila-real.
Aquest desembre totes dues van estrenar a la Sala Ultramar el seu darrer projecte, Antimülleriana, una obra que parlava de la sensació de fracàs des d’un punt de vista femení, esquivant amb gràcia tòpics simplistes com ara “dels errors s’aprèn”, “ningú és perfecte” o “la tercera és la bona”. Per conèixer millor d’on ve aquest projecte i com acostumen a treballar plegades, hem decidit entrevistar-les.
En primer lloc, us voldria felicitar per la vostra nova creació, Antimülleriana. Però abans de parlar-ne voldria que explicàreu com començàreu a treballar juntes.
Núria Vizcarro. En realitat Laia i jo ens coneixíem de tota la vida (som les dues de Castelló), però mai ens havíem arribat a ajuntar, fins que vaig anar a estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona i, llavors, començàrem a viure juntes. Així fou com començàrem a conèixer-nos també d’una manera artística, ja que les dues estàvem encaminades cap al món del teatre i teníem inquietuds semblants. Després, una vegada acabàrem les dues d’estudiar, junt amb Joan M. Albinyana, que és el tercer membre de l’equip, vam formar La Ravalera.
Joan estudiava direcció amb mi, i quan vam acabar els estudis va ser quan va sorgir la idea de dur a terme la Fira de Teatre Breu La Ravalera. En aquell moment, crec que era el 2014, tot el tema del microteatre estava molt present a Barcelona. Albi (Joan M. Albinyana) i jo, a més, vam anar a Mallorca on també feien microteatre en espais no-convencionals. Al mateix temps, el Festival Cabanyal Íntim –que era el que coneixia Laia des del País Valencià– també feia temps que s’havia posat en marxa… La qüestió dels espais no-convencionals era una cosa que justament ens rodava molt pel cap. Veure com des de diferents llocs (Barcelona, Mallorca i València) es feien cicles de microteatre ens va animar i crec que, en part, això va causar el nostre inici com a companyia de teatre. Heu de pensar que nosaltres havíem acabat els estudis a l’Institut del Teatre i que estàvem en una situació molt determinada. És a dir, teníem moltes ganes de fer coses, de començar a treballar.
Laia Porcar. Es van ajuntar molts factors. Jo havia tornat ací i havia vist Cabanyal Íntim. A més, es va afegir el fet que a Castelló hi havia molt poca activitat teatral. Molt poca. A nosaltres, d’alguna manera, això ens donava ràbia i, alhora, també ens motivava, perquè volia dir que el terreny estava per sembrar i que podíem fer alguna cosa. Això era el que pensàvem la primera vegada que vam fer alguna cosa junts, quan organitzàrem la I Fira de Teatre La Ravalera. I, una vegada engegat aquest projecte vam veure que tant el públic com les altres companyes actrius agraïen
que es generara un espai més de teatre a Castelló.
A més, dur endavant aquest projecte també va ser un comboi, perquè ens retrobàvem amb gent del món del teatre, anàvem de sopar, era la manera de celebrar el nostre retorn a Castelló… I a partir d’aleshores a la Fira de Teatre La Ravalera cada vegada hi havia més públic, s’ampliaren el nombre d’entrades i aquest projecte va anar cobrant vida cada any. A banda d’això, ens va sorgir un primer encàrrec: Refugi, que era un espectacle per a un espai no-convencional.
Jo crec que la companyia es va anar generant una mica sola. Primer, la Fira; després, Refugi, i, després, ja més conscients del que volíem fer, ens vam presentar a les subvencions de les arts escèniques de l’Institut Valencià de Cultura, perquè teníem ganes de fer un espectacle sobre la història de La Pastora. També en aquest ofici, és clar, quan més treballes, més avances (perquè quan més treballes, més t’atreveixes a arriscar), i nosaltres cada vegada teníem més seguretat en nosaltres mateixes. Teníem una pràctica conjunta.
N: Sí. Llavors a La Ravalera s’hi establiren dos o tres objectius inicials, que eren: treballar en unes condicions el més dignes possibles i crear xarxa entre els professionals de Castelló, ja que a Castelló i a les ciutats menudes del voltant el que passava era que ningú no coneixia ningú. Nosaltres, per exemple: havíem anat a fora a estudiar, havíem fet coses a d’altres llocs, però a Castelló ningú no ens coneixia. I crec que això ha estat un dels punts forts de La Ravalera: el fet d’aconseguir fer pinya entre molts dels professionals de les arts escèniques de Castelló. I això, alhora, ha fet que es generaren més projectes nous.
Heu dit que la vostra primera peça fou Refugi, estrenada el febrer de 2016. Podeu explicar en què consistia?
L. L’espectacle Refugi va sorgir d’un encàrrec que ens va fer la Diputació de Castelló entre el 2015 i el 2016. Consistia a fer una obra al pati de la Plaça de les Aules, un espai descobert on a prop hi havia hagut un antic refugi antiaeri. Ens interessà de seguida, perquè es tractava d’un espai no-convencional. Vam fer una obra on el públic feia el paper del “poble que es refugiava d’un atac de bombes” i havia d’anar passant cap a dins del Refugi de la Plaça. Els donàvem caldo, mantes, els posàvem en situació… I, llavors, començaven a aparèixer uns personatges que els explicaven les normes del refugi i, després, les seves històries personals. En definitiva: posàvem el públic com a personatges de l’obra (encara que eren uns personatges passius), els intentàvem transmetre una vivència i això era l’excusa per explicar-los diverses històries. Aquest era una mica el plantejament de l’obra…
N. Sí… D’alguna manera, també vam intentar reproduir la dinàmica del microteatre, però en un sol espectacle. O siga, intentàrem cercar les estructures dramatúrgiques que a nosaltres ens semblaven interessants i que, en aquest cas, eren cinc monòlegs diferents, fets per cinc actors i actrius diferents. Dividíem el públic en quatre grups, de manera que els personatges anaven passant i cada un dels monòlegs s’anava fent en un ordre diferent per a cada grup. En el fons, no deixaven de ser d’alguna manera cinc peces curtes, cinc peces de microteatre, que quedaven entrellaçades entre elles per formar una obra més llarga. Per tant, la gràcia de Refugi era, d’una banda, el fet vivencial per al públic, com ha dit Laia, i, de l’altra, reproduir d’una manera diferent aquelles tècniques que havíem aprés del microteatre. El resultat fou que cada persona del públic havia assistit a una representació lleugerament diferent de la que havien vist les altres espectadores.
L. Sí, exacte. En realitat sempre hem estat donant voltes al mateix: la relació amb l’espectador, els espais no convencionals, el teatre breu i… després, ja hem anat fent variacions d’aquests conceptes, els hem abordat des de punts de vista diferents i ens els hem replantejat cada vegada, en cada obra que hem fet, d’una manera diferent.

Així, penseu que heu evolucionat com a companyia pel que fa al muntatge de les vostres peces, però partint sempre d’uns mateixos conceptes?
N. Sí. Tot i que, realment, encara no tenim prou perspectiva per saber-ho… Però sí que és veritat que quan mires enrere t’adones que hi ha prou coses que han canviat (algunes, potser involuntàriament, i d’altres, potser no tant). L’ús d’espais no-convencionals i com s’estableix una relació peculiar amb el públic segons el tipus d’història que volem explicar continua preocupant-nos tant ara com abans. Tot això ho hem treballat molt i, segurament, en aquest aspecte sí que es podria dir que hem evolucionat (o, almenys, que ens hi hem capficat molt). Hem donat moltes voltes també a la investigació de les tècniques dramatúrgiques, al fet de com contar una història. En funció de la durada de les peces, ens hem adonat que tendim a escollir anar cap a un lloc o cap a l’altre…
L. Sí, i això ens ha portat a afegir en les nostres propostes el joc entre la ficció i la realitat (o entre la ficció i la veritat), per exemple. Potser aquest joc sempre havia estat present en La Ravalera, però d’una manera no tan conscient com sí que ho ha estat en les nostres dues darreres creacions: La Pastora i Antimülleriana. Eixe joc últimament ens ha engrescat molt.
N. El que ha dit Laia ara m’ha fet pensar també que, al final, és veritat que sempre donem voltes al mateix! Canviem les maneres de com fer-ho, però els temes sempre són els mateixos! El que ens interessa és l’ací i l’ara, ras i curt, perquè vinculem tot als recursos que tenim d’escenografia o d’attrezzo. Estar treballant en una escenografia real, en un espai concret, també et porta a establir un joc entre realitat i ficció, cosa que, al seu torn, ens ha dut nous “problemes”, com ara entendre què és això de l’autoficció i voler-nos-la plantejar, sobretot ara que tot el món fa autoficció… no?
Com a companyia sí que hi ha aquests elements que ens preocupen. Després, cada una de nosaltres té la seva trajectòria i d’altres preocupacions, obres o creacions ben diferents, però com a companyia hem sigut constants en la recerca i en la investigació d’aquests tres conceptes que, en definitiva, tenen a veure amb la concepció del temps i l’espai: la relació amb el públic, el microteatre i els espais no-convencionals.

Parlem ara d’Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora. Aquest text recuperava una figura històric-popular de Castelló, coneguda com a “maqui hermafrodita” o “Pastora”, per parlar dels prejudicis de la societat cap al col·lectiu LGTBI, i també per tractar la història de Castelló durant la Guerra Civil i els primers anys del règim franquista. A més, el text us va servir després com a punt de partida per fer Antimülleriana… Podríeu explicar com va anar la gira d’aquesta obra? Quins efectes causà en el públic? Era el que esperàveu?
L. Jo crec que amb La Pastora sempre hem anat més enllà del que esperàvem. La recepció del públic va funcionar molt bé, va ser molt bona. I ens va sorprendre molt, perquè no era un text fàcil. De fet, era una història molt concreta, molt particular, molt vinculada a Castelló, i va arribar a molta gent, va ser molt ben acollida. També ens vam adonar que, tot i que el punt de partida era parlar de la Pastora i no exactament de memòria històrica, tampoc no podíem evitar aquest tema… En resum, que acabàrem tractant molts temes que, a priori, no eren exactament els que volíem tractar. Fins i tot hi va haver un moment durant el procés creatiu que dubtàvem de quin era realment el tema de la peça! Però crec que això també ha estat positiu, perquè ha fet que actuem a molts llocs diferents, fins i tot en jornades que no eren exactament teatrals, sinó de memòria històrica. Això fa molta il·lusió i, alhora, una mica de por, perquè, encara que la base de l’obra era un personatge real (cosa que genera ja molt de respecte), nosaltres havíem afegit una bona dosi de ficció… Així i tot, la recepció sempre ha estat molt bona.
N. Jo estic d’acord amb tot el que ha dit Laia. Fou una sorpresa. La recepció de La Pastora fou una sorpresa.
A quins teatres vau poder portar La Pastora?
L. A València hem estat a La Matilde Salvador, al Micalet, a la Sala Ultramar…
N. I després hem fet part del circuit a uns quants teatres dels voltants de València (al Puig, Alboraia, Aldaia)… També hem anat a Dénia, a Gandia, a l’interior de Castelló (a Sant Mateu, per exemple) i també al Teatre Principal de Castelló.
L. Vam contar que havíem arribat a fer entre unes quaranta i cinquanta representacions de La Pastora, que ja és molt, tenint en compte els temps que corren…
I a partir de l’èxit d’aquest text és quan us inspirareu per fer Antimülleriana?
N. Sí i no. Antimülleriana és la proposta que ve després de La Pastora. És difícil engegar una nova proposta quan tens la sensació que l’anterior ha anat tan bé i que no podràs aconseguir fer una obra com aquella. Partírem justament d’això. Però Antimülleriana va eixir com a nou projecte de La Ravalera perquè realment el que volíem era parlar de maternitat. Nosaltres dues teníem una vivència molt diferent en la maternitat… Arran d’això, començàrem a reflexionar sobre la dicotomia èxit/fracàs. Aquesta va ser la llavor.
L. Sí. No és que La Pastora ens porte a Antimülleriana, sinó que, després de donar moltes voltes a la idea de maternitat (també a causa de la nostra edat, bàsicament), això ens portava a noves reflexions que tenien a veure també amb la nostra professió… Després de dos anys de fer La Pastora, vam pensar que calia fer alguna cosa. Teníem la necessitat de tornar amb La Ravalera i seguir com a companyia, encara que cada una de nosaltres havia anat fent les seues coses… I, alhora, teníem aquesta sensació d’èxit/fracàs… saps?
Antimülleriana és una obra d’estructura complexa que barreja diferents veus, totes elles femenines, per parlar del fracàs (o millor dit, de la sensació de fracàs) en relació amb la nostra condició de dones. Tinc la sensació, però, que en l’obra el fracàs professional es relativitza i, fins i tot, acaba convertint-se en una cosa còmica: ens burlem dels fracassos professionals perquè els comparem amb la sensació de frustració que sentim com a mares o amb la de les dones que volen ser mares i que no poden ser-ho, que són sensacions molt més doloroses.
N.Sí, sí. Aquest era un poc l’objectiu. També cal dir que l’obra ha passat per molts camins. Quan crees un espectacle va evolucionant i el procés és llarg. En un principi, només parlàvem de maternitat; després, de maternitat i de fracàs, i, finalment, vam acabar veient que necessitàvem parlar de molts tipus de fracassos i des de moltes veus, però sempre des d’una perspectiva femenina. Això sí: tots els personatges que parlen del fracàs en aquesta obra són dones. I, en el fons, vam veure que això lligava, que tenia sentit que parlàrem del fracàs des de la nostra condició de dona.
En Antimülleiriana el que volíem era intentar acceptar el fracàs, intentar entendre per què passava i fugir del raonament o de la “filosofia” eixa de “és necessari fracassar per aconseguir l’èxit”, “qualsevol fracàs és un pas que et durà cap a l’èxit”, etc. Al final el nostre treball, a l’hora d’escriure o de poder avançar, vam entendre que el que ens calia era fugir de la dicotomia èxit/fracàs. En el fons, qualsevol cosa que pots entendre com un fracàs no deixa de ser una porta oberta cap a una manera diferent d’entendre el món, una manera que no és la que té la majoria, i és ací on hi ha un camí a recórrer. Aquesta era sobretot la tesi que ens guiava.
L. Sí, jo tinc la sensació que des del principi hi havia una hipòtesi de base que, més tard, en el resultat final de l’obra, se’ns ha confirmat (no sé si tu, Núria, penses el mateix). I seria aquesta: Té sentit dir que, quan parlem de ser dona, fem el que fem ens sentirem fracassades? Ens ho estem inventant o açò és un sentiment compartit? Té sentit que lliguem aquestes dues coses, la maternitat i vida professional, per parlar del fracàs? I sí que en tenia.
N. Sí, i el que dius tu, que l’estructura de l’obra és complexa… Sí, és complexa perquè la tesi en la qual estàvem treballant no era fàcil tampoc. I, després, el tema que comentava Laia abans, quan parlava del joc entre ficció i realitat… En aquesta obra ens posàrem a nosaltres mateixes com a personatges. No era un tema nou, en La Pastora ja ho havíem fet, però en aquesta obra encara ha estat més exagerat: els noms de Laia Porcar i Núria Vizcarro apareixen tant que al final fins i tot se t’obliden. I és que parlem de coses personals, però alhora afegim moltes altres veus que no són les nostres i que ens les apropiem i les fem entendre des del nostre punt de vista… Això crec que ha estat un punt clau per poder explicar aquesta història del fracàs. Perquè això ens ha ajudat a poder explicar el fracàs des del nostre punt de vista i, alhora, ha fet que les històries que expliquem siguen universals. Això, per a mi, era una de les parts més difícils de l’estructura de l’obra.
L. Sí. Vam decidir que volíem mostrar-nos a nosaltres mateixa des de l’honestedat, però sense que això arribara a ser “pornogràfic”. És a dir, a mi personalment no m’importa que això que expliquem sobre nosaltres siga veritat o no, però, de vegades, aquest tema no té res a veure amb el que pensem o hem viscut nosaltres, sinó que té a veure amb l’honestedat del que expliquem: aquesta honestedat fa que l’obra siga creïble i que puguem parlar no de nosaltres, sinó d’un sentiment que tenen moltes dones.

Fins ara, on heu pogut dur a escena aquesta obra i on més creieu que la portareu?
L. La vam estrenar al Paranimf de Castelló de la UJI. Hem anat a Vilafranca i després hem fet aquesta estada a la Ultramar. Ara pararem, perquè Núria està embarassada, i ja la reprendrem més endavant.
N. Sí, com a nous projectes, ara mateix estem en la propera Fira de la Ravalera, que la farem a finals de gener. Torna a ser una altra proposta de microteatre, un espai on passen moltes coses i… es diu La Ravalera Festa Plena. Després d’això, jo, personalment, pare, i ja veurem… Per ara hi ha poca cosa més: no cal patir! Més endavant, si no apareixen coses noves, nosaltres mateixa les generarem! Ara el que toca en el meu cas és parir, que ja és molt. Després d’açò ja veurem què arriba.
L. Sí, jo també tinc l’any cobert perquè estic fent classes a l’ESAD de València, així que aquest any pararem una mica amb La Ravalera. Per a l’any vinent, ja tornarem amb nous projectes. De moment estem amb això: La Ravalera Festa Plena, que és per a… ja. Per al 28, 29 i 30 de gener.
I ens podeu avançar de què tracta?
L. No volem avançar molt per no fer spoiler, però et direm que l’espai on ho fem és el Palau de la Festa, que és un dels espais destinat sobretot a fer les presentacions de les gaiateres, és a dir, que està dedicat a les festes de Castelló, a les gaiates (que són com les falles però sense cremar-les). Com l’any passat no hi va haver festes de la Magdalena, enguany no hi ha presentació de gaiateres, perquè són les mateixes que les de fa un any, de manera que aquest espai fabulós ha quedat disponible per a nosaltres! D’una altra manera, seria totalment inviable, perquè tots els caps de setmana hi hauria sarau allí. Així que, ara que podem gaudir d’aquest espai, com sempre amb La Ravalera el que farem és que l’espai ens done la temàtica i… Ja et pots imaginar!
N. Sí, és això: el que farem serà parlar un poc sobre la festa, la reina de les festes, la presentació de la reina de les festes, com es van crear aquestes festes i alguna cosa més relacionada amb el passat.
Podríem dir, doncs, que fareu un espectacle sobre les festes de la Magdalena en clau paròdica?
[Riuen].
L. Podríem dir que hi ha molta ironia.
Per acabar, m’agradaria fer-vos una pregunta una mica compromesa. M’agradaria parlar de la xarxa escènica que tenim als Països Catalans, ja que hem parlat al principi de com vosaltres vau contribuir a crear una xarxa teatral a Castelló. Creieu que tenim una bona xarxa teatral en tots els territoris dels PPCC o creieu que cal millorar-la?
L. Com a experiència personal nostra, crec que nosaltres hem arribat ja a conèixer què és el que hi ha a Castelló i a València, però tinc la impressió que, pel que fa a Barcelona, hi ha molta desconnexió, fins i tot de referents. A Castelló és veritat que arriben algunes coses de Catalunya últimament, però jo crec que a València no n’arriben tantes, encara que de València a Barcelona tampoc… Crec que és difícil accedir a Catalunya per a les companyies valencianes i que, de vegades, des de les institucions es podria fer més. No ho sé, Núria, tu què en penses?
N. Sí, jo estic d’acord amb tu. Si analitzàrem els territoris de parla catalana per separat… Jo vaig estar treballant un temps a Mallorca i pels estudis vaig viure a Barcelona i sobretot és el que comenta Laia: nosaltres ens trobem que hi ha molta desconnexió entre tres dels territoris (les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya), que és el mateix que parlàvem al simposi de teatre que es va fer a l’Institut del Teatre el passat octubre. Ací arriben molt poques propostes de Catalunya i encara menys de les Illes. A Castelló, gràcies a la programació que estem tenint últimament, estem veient moltes més coses de Catalunya que abans, però dubte que a València això siga així. Jo crec que s’hauria de recórrer a les coproduccions, que és el que estaven intentant fer (em sembla) des de l’IVC, però no només d’institucions grans, sinó que caldria afavorir les coproduccions entre companyies menudes, perquè al final com millor et coneixes és treballant i també és com millor es poden establir eixos vincles.
També és veritat que és una temporada complicada per a tot el món i que també està aquest pensament de “ja fas prou d’apanyar-te en el teu trosset de terra com per voler anar més lluny”. Per a nosaltres és difícil anar a actuar a Catalunya: la companyia allà no es coneix i ens és difícil entrar en el seu circuit teatral.
L. Sí. Crec que la Beckett, fa uns anys, va fer una proposta d’exhibició de companyies valencianes i va organitzar un cicle… No ho sé, potser propostes així s’haurien de repetir més sovint. Encara que a València no s’ha fet mai un cicle de companyies catalanes, perquè es té aquest estigma de pensar que això seria fer política! En fi, és una cosa que, per una qüestió de llengua sí que caldria fer. Parlem la mateixa llengua! No sé si la solució és exactament aquesta de fer cicles específics de “teatre mallorquí”, “teatre valencià”, “teatre català”… Però, és veritat que el fet que hi haja algun cicle especialitzat de teatre valencià, per exemple, a Catalunya t’obre una porta per poder-te presentar… Perquè Catalunya també és molt potent i és molt gran i ja té molta producció pròpia.
N. Sí, jo crec que hem de reivindicar projectes com la xarxa Alcover, ja que va haver-hi un moment que va funcionar molt bé, encara que ara crec que s’ha quedat en una cosa més reduïda… No ho sé, però cal fer alguna cosa, alguna cosa d’exhibició de companyies que ens ajude a conèixer què és el que fem les unes i les altres. Perquè al final, no en som tantes! En som moltes, però no en som tantes!
