Teatre

Odiar un amic

És possible arribar a odiar un amic? Ja m’entens… quedar amb ell per compromís, encara que el vostre vincle s’hagi desgastat; sentir rebuig cap a cada paraula surt de la seva boca; detestar els seus gestos, maneres; adonar-te que no teniu res en comú; que teniu opinions contràries, fins al punt de preguntar-te per què estàs perdent el teu preuat temps amb aquella persona.

Al llarg del temps, diversos autors han evidenciat que creuen en aquesta concepció de l’amistat com a quelcom complicat, vaja, com a font de maldecaps. El mateix Shakespeare apuntava que “la major part de l’amistat és fingir” a l’obra Al vostre gust (1623). També és el cas de Madame Lambert que, al seu Tractat sobre l’amistat, assenyala que “el pas del temps esgota el sentiment d’il·lusió en una amistat i un es veu reduït a sostenir-la només amb la raó; una qualitat seca”. És evident que, per mantenir-la és necessària una reciprocitat i com remarca Lambert, “els favors han de ser conseqüència de l’amistat i no a l’inrevés”.

Mentre aquestes qüestions em naveguen el pensament, m’adono que la remor de veus a la Sala Baixos del Tantarantana es dissipa a poc a poc. Els focus deixen caure una llum tènue damunt les espatlles dels dos intèrprets. De fons, els recolza un teló vermell. No necessiten gaire més que la paraula per submergir l’espectador de ple en el relat, en la seva amistat… o podríem dir-ne examistat? Comença la funció.

Una intervenció és una obra complexa i completa, en què els dos personatges poden tenir qualsevol edat, gènere i ètnia.

És Una intervenció de Mike Bartlett, dirigida i traduïda per Sílvia Sabaté. Una obra complexa i completa, en què els dos personatges poden tenir qualsevol edat, gènere i ètnia. És per aquest motiu que Sabaté l’escull en un primer moment i conserva el text del dramaturg anglès gairebé intacte. “La veritat és que és un text sense gaire puntuació, en què l’autor inclou frases separades i altres recursos del llenguatge oral. És la manera que té Bartlett d’indicar el ritme que ha de seguir l’obra i m’agrada molt”, explica Sabaté. Un aspecte que els mateixos actors reconeixen com un repte motivador. “El text és com una partitura perquè marca des de l’estat emocional, la posada en escena fins l’expressió i el moviment”, comenta l’actor Bernat Quintana. En la mateixa línia, l’actriu Marta Aguilar afegeix que “al cap i a la fi, és com parlem, l’autor aconsegueix apropiar-se del llenguatge col·loquial i parlar amb repeticions, tornar enrere, recorrent a insults, a l’absurd, l’humor negre… fent que la història acabi essent el menys important”.

La gestualitat i el moviment són rellevants en el sentit que fan palesa la dualitat existent entre els personatges, com dues cares d’una moneda.

Una intervenció és una obra polièdrica. Es defineix com a comèdia, però alhora també és un drama. Tracta el conflicte entre dos amics, al mateix temps que la relació entre països. Acaricia altres temes com el funcionament social, l’alcoholisme i les xarxes socials. Tot plegat en un escenari amb els recursos merament necessaris que, com bé comenta Bernat Quintana, és una mostra de fidelitat de Sabaté cap a la concepció de l’obra bartlettina. “Normalment, els actors, si tenim una tauleta, un sofà, un comandament… una situació més realista; això ens ajuda en la interpretació. En aquest cas només tenim l’indispensable”, afirma l’actor.

Condueix tant a l’actor com l’espectador per diferents camins, fent que a la sortida del Tantarantana un es qüestioni el concepte d’amistat.

D’aquesta manera, la gestualitat i el moviment són rellevants en el sentit que fan palesa la dualitat existent entre els personatges, com dues cares d’una moneda. Així, la distància física que va in crescendo és també emocional, el com se senten l’un respecte l’altre. “El meu personatge demanda molta teca emocional. Per mi, aixecar el text amb l’emoció que l’autor demana és tot un repte”, confessa la Marta Aguilar. Al que Quintana afegeix que “com a actor et demana una exigència a tots els nivells: tècnic, emocional, interpretatiu…”, però els dos coincideixen que una obra d’aquesta mena és un regal.

Una intervenció és fresca i agraïda en el moment actual. Condueix tant a l’actor com l’espectador per diferents camins, fent que a la sortida del Tantarantana un es qüestioni el concepte d’amistat.

Violeta Julbe
Periodista cultural. Moguda per la música, l'art, el teatre i amant de la lectura i l'escriptura, col·labora en la revista digital en català Ctxt en la secció de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close