Teatre

On el teatre batega

Dues cares. Quan es parla de tenir dues cares, s’entén que una sempre queda a la vista i l’altra en segon pla; o bé que tenen quelcom que les contraposa i allunya d’alguna manera. Dues cares. Automàticament, corren a la ment els noms de Doctor Jekyll i Mr. Hyde, el ‘Dark Side of the Moon’ de Pink Floyd, el Dos Caras de Batman, les capes de ‘Segis-mundo‘, el proverbi japonès de les tres màscares… Existeixen diferents aspectes en una persona, una situació, un sentiment, que no es mostren al públic. Potser perquè no són socialment acceptats, potser perquè tenen un punt de malícia, potser perquè són massa feixucs, poden conduir al rebuig, a l’etiqueta. Però hi són, les dues cares.

Darrerament, s’ha pogut veure al Teatre Akadèmia una obra fresca, atrevida, creativa i —sobretot— imprescindible. Partícules Paral·leles d’Ivan Andrade és una obra cuidada i de qualitat, que, com moltes altres que es representen en teatres de proximitat, no té el ressò que mereix. A partir del tema de la tecnologia, l’autor i director fila tres històries diferents i les fa bategar a l’uníson. “Vaig escriure aquesta obra en una residència a Taiwan, l’any 2018. Volia construir un mecanisme escènic que parlés de com Internet, els dispositius mòbils, les xarxes socials estan homogeneïtzant les societats arreu del món”, explica l’autor i director. En els seus viatges per Rússia, Cuba, Austràlia i el Vietnam, Andrade s’adona que tothom fa el mateix: connectar-se a una pantalla i rebre els mateixos estímuls visuals i culturals, principalment inspirats en el model americà.

Cada relat a Partícules Paral·leles germina d’un dispositiu tecnològic que forma part del nostre dia a dia, provocant que l’espectador s’adoni de l’enorme dependència que arriben a generar.

Els focus il·luminen l’escenari. Tres racons; tres relats; tres formes d’interpretació; tres països diferents. Al Japó, un empresari d’èxit contracta els serveis que una dona ofereix —en línia— perquè l’acompanyi a esdeveniments socials. A Silicon Valley un enginyer rep la visita inesperada del “company ideal”: un androide de companyia que l’ajudarà a sortir de l’estadística que afirma que, en l’era de la immediatesa, els joves senten més soledat i depressió que cap altre havia sofert. En tercer lloc, dos adolescents que no es coneixen en persona, xategen per Instagram, confessant-se tot allò que no gosen explicar a ningú. Així, cada relat a Partícules Paral·leles germina d’un dispositiu tecnològic que forma part del nostre dia a dia actual, provocant que l’espectador s’adoni de l’enorme dependència que arriben a generar. “La tecnologia necessita una esterilització; la principal contraindicació que té és que permet viure en un món que no existeix, que no és real. I encara que no és nova la tendència de distanciar-nos de la realitat i crear narratives als nostres caps, la tecnologia ho accentua: aquests mons no-reals de les xarxes socials, els videojocs, on arribem a construir identitats no-reals”, comenta Andrade.

El moviment dels intèrprets en escena és fluid i dinàmic; les històries avancen paral·lelament, en tempo allegro, alternant les veus, les estètiques, els colors, la gestualitat i les emocions que evoquen els diferents personatges. Un còctel intens que condueix l’espectador a resseguir el trànsit emocional que viuen els protagonistes. De l’angoixa a la rialla; de la frustració a la tendresa. El paral·lelisme, doncs, no només es troba en els temes que tracta cada història —com són la salut mental, la privacitat, la dependència o les identitats—, sinó que també és present en l’estructura de l’obra. 

El moviment dels intèrprets en escena és fluid i dinàmic; les històries avancen paral·lelament, en tempo allegro, alternant les veus, les estètiques, els colors, la gestualitat i les emocions que evoquen els diferents personatges.

A banda de l’excel·lent feina dels actors, l’espai sonor i l’estètica visual també tenen un paper clau a l’hora d’aconseguir la transversalitat que caracteritza Partícules Paral·leles. N’és un exemple el fet que la història que té lloc al Japó es representa en japonès, subtitulant-lo al català (ni més ni menys que en una pantalla). “El japonès aporta una sonoritat molt dolça”, apunta Andrade, el qual afegeix que “el teatre dels japonesos és un teatre noh; un gènere on predomina l’esteticisme, la veritat, molta connexió i no entén d’artificis”. La melodia canvia dràsticament quan els adolescents obren el cor sota llums blaves i violetes. En aquest cas, la pantalla també pren rellevància, ja que, a través seu, l’espectador llegeix els missatges que s’intercanvien per Instagram, acompanyats d’emoticones i les faltes d’ortografia pròpies del llenguatge juvenil. “Als adolescents els demano molta força, veritat i vigor, necessàries per viatjar en el seu personatge”, comenta Andrade. Per acabar, una imatge blanca impregna la història de l’androide; aparença d’ordre, perfecció. “L’actuació de l’androide, contrària a la resta, té més a veure amb la tècnica, quelcom extrem, però sempre controlat”, afegeix l’autor i director.

Partícules Paral·leles deixa en evidència la tecnologia i les persones que hi ha darrere la pantalla: un adolescent que ningú sap que té el pit oprimit; una dona que viu moltes vides, però no en té cap de real; un noi moix, amb falta de connexions autèntiques. “La proximitat fa por i els aparells tecnològics eviten connectar amb l’ésser humà, el diàleg cara a cara i la intimitat”. El tema crida a estar més presents; ser més curosos amb nosaltres mateixos i els que ens envolten; a profunditzar; a veure més enllà d’una imatge —aparador d’alegria—, a ser conscients que la tecnologia, com tot, també té dues cares.

Obres com aquesta són una alenada necessària per a les arts escèniques catalanes. Són l’exemple que el teatre de proximitat està enormement infravalorat.

Obres com aquesta són una alenada necessària per a les arts escèniques catalanes. Són l’exemple que el teatre de proximitat està enormement infravalorat. L’espai visual i sonor cuidats fins al més mínim detall; la profunditat que furga el text; el viatge emocional que es desencadena tant en el públic com en els actors… és necessari de viure; de veure. És necessari que més gent aposti pels teatres de proximitat; on el teatre batega.

Violeta Julbe
Periodista cultural. Moguda per la música, l'art, el teatre i amant de la lectura i l'escriptura, col·labora en la revista digital en català Ctxt en la secció de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close