Sergi Belbel continua amb el seu ambiciós projecte al voltant de ‘Hamlet’ amb una segona part de traca que Enric Cambray encarna com si fos un veterà. El dramaturg s’ha revestit d’autor postmodern per esmenar la plana als ‘moderns’ que parlen molt i diuen poc.
A l’últim Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les, la meca de la modernitat escènica europea, Carolina Bianchi ens va voler explicar qui era Chantal Akerman a través del que se’n diu una “conferència dramatitzada”, un gènere molt de moda entre artistes i companyies, sobretot quan es troben en procés de creació. La brasilera, la que ens va oferir el 2023 al Lliure el primer capítol de la seva Trilogia Cadela Força, ens va dir tot el que pensava de la directora belga i res que no poguéssim esbrinar a la Viquipèdia. Va ser un exercici de xerrameca cofoi, però res més.
Era molt més brillant, per buscar exemples comparables, el que va fer la uruguaiana Jimena Márquez a El desmontaje al FITT de l’any passat, un exercici de no-ficció brutal. I, si anem més lluny, aquella meravellosa Parte de los críticos del 2666 de Roberto Bolaño muntada per Àlex Rigola en què una sèrie d’experts ens narraven les aventures de Benno von Archimboldi, el misteriós escriptor.
I és que parlar per parlar, sense escenografia, sense res, és avui el súmmum de la modernitat, històries sovint personals que miren d’impactar les emocions de l’espectador, buscar una identificació, unes ferides compartides. Però s’ha de ser molt bo perquè la funció no sigui un mer exercici de xerrameca.
Sovint, sempre és millor la ficció, com feia Márquez, com feia Bolaño. O com porta a terme Sergi Belbel amb la seva sèrie sobre els cinc actes de Hamlet que ara al TNC ha assolit el segon capítol o Hamlet 0.2, interpretada per un sol actor, Enric Cambray. L’intèrpret té al davant un triple repte: explicar-nos l’acte, fer-lo i que gaudim de l’espectacle, amb l’esperança que ens mantinguem enganxats a l’experiment.
L’exercici de Belbel vol ser una classe, de Shakespeare i de teatre, però és sobretot un regal per a l’espectador i el món del teatre local en general. No crec que la generació que està seguint els seus Hamlet pugui entomar una nova producció del clàssic sense recordar tot el que ens diu Cambray en escena. Perquè, almenys el Hamlet 0.1 i el Hamlet 0.2, són una magnífica experiència semiòtica. Ja ho diu l’actor, que pretenen desglossar cada síl·laba de l’obra, aturar-se allà on cal.
És com llegir i veure Hamlet alhora, amb les notes a peu de pàgina d’una edició crítica, i amb un intèrpret que dona vida a tots els personatges i, a més, ho fa molt bé. Sempre he pensat que Hamlet era una obra impossible de fer o, almenys, de copsar en la seva totalitat per a un espectador mitjà. Són tantes les tecles que toca, tan gran el món que hi ha dins, que amb la simple visualització ens perdem bona part del que pretén explicar Shakespeare i podem aspirar, únicament, al goig estètic. Res més. D’aquí la importància de la proesa de Belbel.
El millor de tot és que si molta gent arrufaria el nas davant la perspectiva d’una conferència de dues hores sobre un sol acte de l’obra, el muntatge que ens ofereix el duet Belbel-Cambray passa gola avall com aigua fresca. Poden estar-se gairebé una hora amb la primera escena, amb la primera aparició del fantasma, i el resum de tot el que vindrà després, com passa a Els ocells de Hitchcock. Poden estar mitja hora analitzant la primera rèplica del príncep de Dinamarca, aquella que diu, a resposta del rei Claudi: “A little more than kin, and less than kind”. I que seria, amb traducció de Joan Sellent: “No és més parent qui més ho aparenta”. Segurament, com bé ens demostra Cambray, la primera rèplica més espaterrant de la història del teatre, amb permís d’Orestes. Poden fer el que vulguin…
Fins i tot amb el segon acte, de transició, que molts muntatges contemporanis redueixen a la mínima expressió, Belbel sap engaltar-nos dues hores més de pura delícia teatral. I recordar-nos aquelles “paraules, paraules, paraules” que Hamlet li respon a Poloni quan aquest li demana què està llegint. Fins i tot pot referir-se a Stephen Hawking quan va dir que l’univers cabria en una closca de nou, metàfora extreta de l’obra de Shakespeare.
Perquè una de les coses que ens ve a dir Belbel mentre analitza Hamlet és que estem davant del Sant Greal de la modernitat. És un naixement i és un pont, eclosió de l’spleen i del personatge abassegador que és a tot arreu, alhora que connecta el món clàssic grec amb tot el que vindrà després, nosaltres inclosos.
Tot això ho podria haver explicat Belbel amb un llibre o una obra de tesi. Tanmateix, per què fer-ho de manera directa quan pot portar-ho a terme indirectament mitjançant la pedra angular del cànon? La seva aposta és molt arriscada. Primer, necessita espectadors que avalin la jugada, i haver començat amb una mà davant i l’altra al darrere a Dau al Sec demostra gosadia. Ara ja són al TNC. En segon lloc, es podrà criticar el registre còmic o la quantitat de paraulotes que esputa Cambray durant la funció. O que amagui les traduccions que ha manejat per construir la seva obra.
Això no obstant, estem davant d’un prodigi teatral, metateatral, textual i còmic, que ens fa pensar, per exemple, en la nostra pròpia llengua. Per què diem “bagassa” i no “bagàs” i hem de dir “puto” per a l’home que ven els seus serveis sexuals? Per què, a diferència del francès o de l’anglès, no podem dir als còmics, als actors, “jugadors”? Ja els dic que l’exercici de Belbel dona per a molt, amb totes les seves múltiples virtuts i els pocs defectes que li podria trobar.
El problema comença per a l’espectador que busca coses noves, veus fresques i s’aproxima a la contemporaneïtat. Perquè no podrà trobar cap espectacle més postmodern que la sèrie sobre Hamlet de Belbel. I si ha anat un sol dia al TNT, per exemple, tot el que hi ha vist li caurà als peus acte seguit. Impossible anar més lluny que el que tenim al Taller de Pintura del TNC, almenys si només s’utilitza el cos i la paraula.
Ni tan sols el divertit monòleg de Rosa Romero a Soy un baile, en què es capbussa en la tradició cultural andalusa, amb humor, paràfrasis i molta mala bava, resultaria digne d’esment al costat de Hamlet 0.2. Sí, és una altra lliga, la de la pobra escena contemporània, la de les arts vives, però, al final, ocupen el mateix espai i, com diu Cambray enfotent-se de Poloni, no hi ha res més absurd que separar en nínxols tot el que puja a un mateix escenari i que es desenvolupa en un teatre. Diem-li a tot “teatre” i ràpidament haurem acabat.
Soy un baile, tanmateix, és d’aquelles obres que valores pel coratge i per una dramatúrgia reeixida. El que hi passa són alguna cosa més que “paraules, paraules, paraules”. I no sé si podem dir el mateix del Pai para jantar de la brasilera Gaya de Medeiros. Va tenir la mala sort que el públic terrassenc decidís que fes l’obra vestida (el primer cop que li passava) i crec que això va afectar sensiblement el seu relat sobre la seva relació amb el seu pare i les masculinitats.
L’únic que podia competir amb amb Hamlet és, curiosament, una peça sense actors ni actrius, una obra petita, minúscula, que ens explica una història real, sense intermediaris. Es diu Dear Laila i l’ha manufacturat l’artista palestí Basel Zaraa que, des de Birmingham, li vol explicar a la seva filla com han arribat al Regne Unit i qui és la seva família.
Dear Laila és una peça per a un sol espectador. Entres en una habitació, t’asseus davant un escriptor on hi ha una capsa, una maqueta d’un edifici de dues plantes i unes targetes, les quals t’aniran indicant els passos a seguir. En vint minuts, hauràs pogut reconstruir la història dels Zaraa, des de la Naqba fins al Yarmuk, el camp de refugiats palestí de Damasc, i la fugida última arran de la guerra de Síria de fa una dècada.
Zaraa només fa servir paraules a través d’un enregistrament sonor, unes fotos i poca cosa més. Podria haver fet un monòleg, com el libanès Rabih Mroué, que a Riding on a cloud, el 2023, ens va contar com el seu germà havia rebut un tret al cap i, anys més tard, s’havia recuperat gràcies a la poesia. El palestí no necessita res, ni el cos, i, des de la senzillesa, arriba molt més lluny que Mroué o que Mohamed el Khatib, un artista francomarroquí, que a Finir en beauté ens narrava la vida de la seva mare.
N’hi ha prou amb les paraules? Quan et dediques al teatre, sovint cal alguna cosa més. Normalment es tracta d’un actor o una actriu que les diguin, que juguin amb elles, que les dotin de sentit. Sempre serà l’espectador, tanmateix, el que en tingui l’última. I el veredicte dependrà del que ha vist, del que ha après, fins i tot del que ha somiat.
