La Companyia Solitària són Pau Vinyals, Júlia Barceló i Pol López. Una troupe d’amics actors que es troben de tant en tant per oferir-nos perles. Estrenen al TNC, Mal de coraçon, una peça escrita per Victoria Szpunberg al voltant de la figura de Santa Teresa. En Pau Vinyals també és un excel·lent dramaturg, com va demostrar a El gegant del pi.
Vinyals va estrenar la temporada passada El gegant del pi al Tantarantana i va ser, sens dubte, una de les sorpreses de l’any, fins al punt que va obtenir el premi de la Crítica a la millor obra de petit format. Ell, però, és moltes coses i, entre d’altres, integra un dels trios més virtuosos d’aquest país. Mal de coraçon és el seu novè espectacle.

Ell mateix ens diu que la Companyia Solitària no té voluntat de continuïtat, que no pensen en què faran, sinó que es van trobant i, així que tenen una curolla comuna, es posen mans a l’obra. Mal de coraçon neix de la recerca que vam fer en el Segle d’Or espanyol, arran de l’estada de Barceló a la companyia del Teatro Clásico. Van topar amb Santa Teresa, cosa que va fer que canviessin de rumb. “Ens va emocionar molt tot el que vam llegir”, diu.
“No col·loquem gens Santa Teresa en aquest lloc punk. Intentem entendre per què, aquesta persona, ens està arribant. Tothom vol ser Santa Teresa. Tothom se’n vol apropiar”, assegura Vinyals. L’obra va de tres personatges al límit a qui la poeta mística se’ls apareix. D’aquí que l’actor reivindiqui el component espiritual del teatre, en un moment en què patim dosis de realitat molt fortes, entre l’apocalipsi climàtica i un capitalisme destructor.
Vinyals es fa una pregunta: “En aquest món convuls, capitalista, tan ferotge, tan violent, podem sobreviure dins ell sense espiritualitat, sense fe?”. I creu que “necessitem tornar a la fe, a la nostra espiritualitat”. A Mal de coraçon, no només han anat a parar a Santa Teresa, sinó també a Simone Weil, que els ha ajudat més encara a “connectar amb Santa Teresa”.

“Intento lluitar per un teatre que generi un silenci, una pregunta, que no generi una violència, un soroll”, dispara Vinyals. Un espai que “no existia abans de veure l’obra”. D’aquí que defensi que “el teatre de text és teatre físic, perquè la paraula genera moviment”. No li agraden les etiquetes.
El que no sap és si la seva aventura com a dramaturg, després d’El gegant del pi, seguirà. No sap si escriurà una altra obra. Tanmateix, no s’està de dir que es considera un “dramaturg escènic, que és el que és un actor, algú capaç de generar un espai, emocions”. “Tornarà a passar, però he de tenir l’impuls de fer-ho”, puntualitza.
Tema d’obertura: Qui més estima, de Mishima