Teatre / Opinió

Pep Cerdà, director del teatre Principal, realitat i pragmatisme

El dramaturg Josep Ramon Cerdà (Palma, 1971) es llicencià en Filologia Catalana i ha treballat com a professor a secundària. Formà part del col·lectiu Trenta-1, des del qual s’organitzaren els Encontres Anuals de Teatre en Català a l’Ensenyament Secundari a Muro, els Encontres d’Audiovisuals a l’Ensenyament secundari i la Marató Teatral d’Alcúdia. És membre fundador de l’Associació d’Actors Professionals de les Illes Balears (AAPIB). Coordinà la Primera Trobada d’Autors Teatrals de les Illes Balears organitzada per la Fundació Teatre Principal de Palma el 2003. Amb antics components de la companyia de teatre Xicarandana de l’IES Guillem Sagrera, creà la companyia professional Teatredequè (1993-2008). Ha escrit i dirigit projectes per al Microteatre i Teatre de Barra, i coordinà el festival Jardí Desolat a Can Alcover. Exercí com a delegat d’Arts Escèniques del Govern Balear entre el 2007 i el 2011 i també de director de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) entre el 2015 i 2017. És autor d’obres com ‘Calor’ i ‘Fins aquí’ (1995), ‘Dissabte’ i ‘Fotos de Petra’ (2006) i ‘Víctor i el monstre’ (2012). El 2019 el nomenaren director del Teatre Principal de Palma.

P-. Voldria començar per demanar-vos si, a part del bagatge adquirit com a delegat de Teatre i director de l’IEB, trobau que heu pogut aportar alguna cosa de la feina feta durant aquests anys que duis al capdavant del Principal?

R-. Jo diria que moltíssim. He pensat molt sovint que tanta sort que és ara que he entrat al Principal per l’experiència que he assolit de coneixements i de com funciona el mercat estatal a escala teatral. He pogut gaudir d’un espai privilegiat per aprendre-ho en el sentit que, com a delegat, me’n cuidava de tota la projecció exterior. I des de l’IEB també perquè fèiem molta feina conjuntament amb l’Institut Ramon Llull i vaig poder conèixer millor com funcionava tot el tema, per exemple, de l’autoria teatral, les traduccions, etc. Tot plegat m’ha suposat un aprenentatge valuosíssim que ara, en bona part, puc traslladar a la pràctica.

P-. Deu ser el moment que quantitativament s’estan oferint més espectacles en aquest buc insígnia de la dramatúrgia mallorquina com és el Principal. S’hauria d’aclarir, d’entrada, que el càrrec és de confiança i que el Teatre el regeix el Consell de Mallorca (CIM) amb un Patronat que ho supervisa, no?

R-. És un patronat polític on hi ha representats tots els partits que tenen representació al CIM. Una de les meves primeres feines va consistir a renovar els estatuts, que ja no s’ajustaven a la legalitat vigent després de les darreres lleis referides a fundacions. M’havia compromès en sis mesos a engirgolar uns estatuts nous. El que no se m’hauria acceptat és que hagués capgirat damunt davall la manera de treballar del Patronat. Dirigesc la institució més visible, culturalment parlant, de tot el CIM i el control s’entén. Però vaig aprofitar la reforma perquè trobava a faltar algun organisme que servís de contacte amb la professió i els actors. D’aquí que creàssim un Consell Assessor Tècnic. El Patronat continua validant les previsions econòmiques, però m’obliguen a presentar el pla d’activitats davant aquest Consell, que hi dona el vistiplau i ho tramet al Patronat. És com una avaluació de qualitat per part de professionals del sector. Un conseller del CIM no té obligació de saber com funciona la producció teatral! Són polítics que ho aproven mitjançant un vot de confiança. En canvi, en aquest altre òrgan hi ha representants de l’Associació de Companyies, l’AAPIB, les dues Associacions d’Escriptors (la de l’AELC i la de Dramaturgs)… I d’alguna manera pot aportar opinió sobre el funcionament del teatre. De fet, ja ho fa, perquè estam regularitzant com es remuneren els drets d’autor, es negocia els sous mínims dels actors amb l’AAPIB, etc.

P-. I econòmicament depeneu de les previsions del CIM, no és ver?

R-. Sí. A part, és clar, del que recaptem a la guixeta. Tot i que aquí hi ha un punt que voldria revertir. Costa moltíssim la possibilitat d’aconseguir altres vies de finançament perquè a Mallorca existeix molt poca tradició que el món econòmic s’impliqui en el patrocini cultural. I també s’ha de reconèixer que justament quan ho anàrem a cercar va esclatar la pandèmia i ha quedat en standby. Però ho reprendrem. Seria desitjable, com ocorre en el Liceu o altres institucions emblemàtiques, que les nostres empreses mostrassin interès a l’hora de lligar la seva imatge amb el prestigi cultural que pugui atorgar una temporada d’òpera per exemple. En aquest sentit, signàrem un patrocini amb “La Caixa” per qüestions d’inclusió i accessibilitat durant aquesta legislatura i ara l’ampliam. En aquesta temporada, començarem a programar funcions accessibles amb audiodescripció, subtitulat, etc., i al llarg dels pròxims sis mesos, s’oferiran com a mínim deu funcions amb aquests recursos, en part, gràcies a CaixaBank.

P-. L’altre aspecte que hi veig actualment és la modernitat que es desprèn en tot. Des d’entrades amb descomptes per al Black Friday -o per als grups d’estudiants amb professors que hi entren de franc- fins al projecte estel·lar ‘Principal a la carta’. Em fa la impressió que també heu avançat una passa en aquest sentit?

R-. Són dues coses diferents. Apostar per la dramatúrgia contemporània i per la creació de “quilòmetre zero”, com la batejam nosaltres, ve del fet que procedesc del món de la Filologia i presumesc de conèixer mínimament la tradició dramàtica. La tasca d’un teatre públic consisteix en part a revalorar els clàssics; però de vegades això pot resultar contraproduent si intentes sobredimensionar un llegat que potser no paga tant la pena recuperar. No ens enganem. Ara mateix, s’ha desplegat una nòmina més àmplia de veus de qualitat de la que havíem somiat mai. I si procedim d’un passat sense tantes obres a recuperar i, en canvi, anam sobrats de talent coetani, el que hem de menester és abocar-nos de cap en això darrer. Ens n’adonarem quan basculem aquest principi de segle XXI dins tota la història del teatre a les Illes. Paral·lelament, això ja s’anava observant també al Principat d’ençà de la dècada dels noranta del segle passat. La nostra feina ha de basar-se a potenciar-ho perquè a més és la manera de connectar les arts escèniques amb el públic d’avui dia. D’aquí ve també la necessitat d’avançar no només quant a llenguatges escènics sinó també amb relació a tot el que envolta el fenomen teatral lligat amb les noves tecnologies, la digitalització… A tot el món està canviant la manera com es relacionen els ciutadans amb la cultura. Si una cultura com la catalana no vol perdre pistonada, ha d’estar pendent d’aquests canvis i s’hi necessita adaptar ràpidament.

El director assegut a la platea del Principal ©Lluís Ortas

El ‘Principal a la carta’ hi ha gent que ens intimava que no generaria ingressos, però és que tampoc ho preteníem. Es tracta de disposar d’un arxiu de recerca històric. Què no donaríem ara per haver enregistrat tot el teatre dels vuitanta de manera que des de ca teva hi poguessis accedir? Idò això en el futur ho tendrem. Les produccions del Principal s’enregistraran en digital. Evidentment, només s’ho podia permetre una institució pública. El feedback que ens arriba dels espectadors és que també ho aprecien. Acabam de penjar L’elisir d’amore. Un muntatge esplèndid que tal volta no tingueres ocasió d’assistir en directe, però de casa estant, amb un abonament, el podràs visualitzar. Al principi, això xocava a les mateixes companyies. Ens retreien que l’audiovisual era una altra cosa i, tanmateix, no el substitueix. Un dels camps on s’està avançant més són les xarxes socials. Amb bon criteri, tothom en treu partit. Ara reim, però l’inici del digital al teatre suposà la venda d’entrades per Internet. Record que hi havia teatres que s’hi oposaven. Ara ja ens hi hem avesat i hem entès que un espectacle no es ven el mateix dia sinó durant mesos amb un degoteig constant. I quan algú no estava d’acord amb l’ús de pantalles als espectacles perquè ho titllava de cinema? Qualsevol progrés provoca suspicàcies i, no obstant això, s’acaba incorporant sense més problema. Ara viram cap a unes aigües on els creadors s’adonaran que poden donar una segona vida a les produccions igual que hem sumat els teasers i tots els elements que ajuden a guanyar espectadors. Competim amb una oferta d’oci cada vegada més gran i que s’esmuny més fàcilment dins les llars. Si pretens continuar essent rellevant, no pots retirar-te’n.

P-. No sé si estam conversant del mateix, però durant les restriccions sanitàries posteriors al confinament més estricte també oferíeu la possibilitat de veure un espectacle assegut de ca teva pagant un preu mòdic…

R-. És curiós perquè en el pla de direcció que vaig presentar, no preveia un avanç tan ferm cap a la digitalització. Ho ha accelerat la pandèmia. Les restriccions de cabuda ens obligaren a posar-nos les piles. Llavors copsàrem l’streaming i el digital entès com una segona sala. I de mica en mica hem anat perfilant el model de streaming en directe perquè allò només feia sentit en cas de restriccions de cabuda o mobilitat. I ara hem transitat d’aquí cap a l’streaming a la carta.

P-. Durant aquesta legislatura, també, s’ha cercat una complicitat amb l’Auditori de Manacor per coordinar i reproduir espectacles com ara Kellys del tàndem Gallego & Belbel o Clitemnestra d’Agustí Villaronga…

R-. I no només amb Manacor. Manacor, és clar, fora de Palma, és l’altre referent teatral a Mallorca, el que té més activitat, el més representatiu. Però tenc molt clar que, a pesar del nom, el Teatre Principal de Palma no és exclusiu de la ciutat. Engloba tot Mallorca. I una de les funcions com a teatre del CIM és ajudar a articular aquesta distribució de la cultura pertot amb la col·laboració de tota la resta d’infraestructures culturals i sobretot escèniques que posseïm. Cal emprar i aprofitar aquestes plataformes generades amb doblers públics que tants d’esforços ens costen de mantenir. Si el Principal vol continuar duent aquest ritme frenètic d’activitat aquí no hi cap tot. La quantitat de coproduccions que elaboram no les podríem dur a terme si no agafàssim embranzida a través de la Xarxa de Teatres Municipals perquè per assajar-les falten els espais necessaris i, si utilitzàssim el Principal, llavors no produiríem. I una bona manera per assegurar-nos aquest tren ha consistit a col·laborar amb aquests teatres de manera que moltes residències tècniques es duen a altres escenaris on fins i tot es preestrenen. A la vegada, aquests teatres generen una activitat que també poden aprofitar per dinamitzar l’activitat dramàtica al seu propi municipi i tot acaba reverberant en més activitat, que és el que pretenem.

P-. S’acaba de reinaugurar el Principal d’Inca. Des d’El Temps de les Arts ens n’havíem fet ressò. També celebràrem la reobertura del Born de Ciutadella. Et refereixes sempre a Mallorca, però jo volia demanar també per la relació amb el Teatre Principal de Maó…

R-. També amb ells. De fet, amb el Born de Ciutadella coproduírem La serva padrona, amb el de Maó, Reines de Shakespeare, Clitemnestra també ha anat a parar allà, però és cert que, si parlam de diferents illes, la competència s’hauria de traspassar al Govern Balear. No amagaré que ens agradaria tenir més col·laboració del Govern per tal de poder realitzar aquests intercanvis més habitualment i de manera més fluida. Tanmateix, i ara com ara…

Josep R. Cerdà, part de la platea i el teló abaixat de la Sala Gran © Lluís Ortas

P-. Això pel que fa Menorca, però Eivissa i Formentera continuen essent un gran handicap no?

R-. I encara sospit que s’ha produït un retrocés durant la legislatura actual. Això té a veure òbviament amb el fet que no hi hagi el mateix color polític al Consell d’Eivissa [PP], mentre que ara la relació amb Menorca, que s’encetà durant la legislatura passada, continua essent intensa. Amb Eivissa costa molt perquè, a més, en aquella illa l’activitat teatral també ha disminuït. La desaparició del circuit TalentIB de l’IEB hi deu haver influït per força. TalentIB engendrava molts d’intercanvis culturals entre les diferents illes i ara això no resulta tan senzill de moure. En nombres absoluts, es nota que no hi ha ni tanta cultura pitiüsa que desembarqui a la resta d’illes ni tanta cultura balear particularment a Eivissa.

P-. També establiu convenis amb espais de fora de l’Arxipèlag com ara la Sala Beckett amb els que féreu a mitges la Descripció d’un paisatge de Josep M. Benet i Jornet. L’any que ve repetiu l’experiència amb un dramaturg illenc. Teniu més relacions amb altres teatres de la resta dels Països Catalans?

R-. Un dels nostres objectius passa perquè qualsevol (co)producció del Principal tiri la canya a altres bandes. Si intentes programar tot sol, no circules. La manera d’aconseguir que una obra rodi és que, ja des de la fase de projecte, col·laboris amb altres espais escènics. I nosaltres mantenim relacions excel·lents tant amb la Beckett, amb qui programàrem obres com El combat del segle de Denise Duncan, com amb el TNC. Amb aquests, ara coproduirem un espectacle el nom del qual no sé si es pot desvelar, però que és de Marta Barceló. Tampoc descartam coproduir muntatges amb el Centro Dramático Nacional i, fins i tot, amb altres sales privades o independents com la Flyhard, que es presentaran en aquesta convocatòria de coproduccions. Si generes aquests projectes mixtos, després facilites que els muntatges es desplacin. Enguany, estrenam el text guanyador del Premi Mallorca de Creació Teatral, Altres formes de Miquel Àngel Raió, que és de Vània Produccions (que venen de Catalunya), i FlyHard està girant Nua d’Ann Perelló. El futur de la distribució anirà per aquí i l’esperança de vida dels espectacles que neixen al Principal dependrà, en bona part, d’aquesta connexió amb altres territoris.

P-. I quant a les sales alternatives o independents de Palma o Mallorca mateix…

R-. El que passa és que hem d’anar alerta a no trepitjar el terreny d’altri. El que sí que està succeint és que espectacles que han debutat al Principal, llavors gaudeixen d’una segona vida a altres llocs. Això és bo. Però procuram d’anar amb compte de no programar a la Sala Petita espectacles que creim que podrien funcionar al Teatre Sans o al Teatre del Mar perquè un teatre públic no s’ha de dedicar a competir amb les sales privades. Cadascú ha de procurar conrear el seu hortet. La nostra funció ha de consistir a tractar de dur peces que, altrament, aquí no les exhibiria ningú.

P-. Hem parlat de teatre, però al Principal també s’hi programa una temporada d’òpera, música i fins i tot actes civicosocials o lliuraments de premis.

R-. [Riu] Quan he de partir a Barcelona a contar com funcionam, els responc que som alhora el Nacional, el Liceu, la Beckett i el Lliure. I ho hem d’agombolar tot en només una sala. Per això, hem de prescindir de les temporades llargues i convé que diversifiquem. Si ens dedicàssim a mantenir les obres un mes en cartell, disposaríem de poquíssims espectacles mentre que aquí, al cap de la temporada, n’han desfilat vuitanta. L’única manera és sostenir aquest ritme mínim de dos espectacles per setmana per tractar de cobrir tots els flancs. L’òpera també és essencial i, a més, és històrica; el Principal no seria el que és sense ella. Però intentam innovar-la en la mesura de les nostres possibilitats i dels gustos dels melòmans més exigents. Hem procurat augmentar la presència femenina amb més directores d’escena que cap altre teatre de l’Estat. També donam oportunitats als solistes i directors de les Illes (l’esmentada Serva Padrone la dirigí Ana Cuéllar, que és mallorquina, però ha estudiat direcció d’òpera a Alemanya). En definitiva, l’òpera l’hem d’instrumentalitzar també per projectar cantants i músics illencs com el tenor artanenc Antoni Lliteres, que protagonitzà La flauta màgica i ara l’estan cridant per interpretar aquest mateix paper en altres teatres. A mi m’enorgulleix molt aquesta tasca. És fàcil contractar cantants bons de fora si pots costejar-los. El que no és tan senzill és saber donar l’oportunitat a cadascú en el moment adequat per obtenir que allò sigui una passa més dins la seva carrera i ajuntar-ho amb els cantants prestigiosos de fora.

P-. A més, i abans quan parlàvem de quantitat, val a dir, per ser justos, que el Principal compta de fa anys ençà amb una Sala Petita que, quan el tancaren per a la reforma, no disposava. Inicialment es preveia com a sala d’assaig, però realment funciona com a sala 2…

R-. I nosaltres ens veim obligats a jugar amb totes dues. La Sala Petita l’usam bastant durant els períodes d’assajos de les òperes. L’òpera consumeix molt de temps d’assaig de la Gran i durant aquest temps no hi pots programar absolutament res. Utilitzar la Petita és una manera de mantenir la programació durant tot aquest període. La Petita l’empram per a totes aquelles propostes que, en principi, no les aixecaria un teatre privat.

P-. Però em sembla que no és possible que s’actuï a la vegada a la Gran i a la Petita?

R-. Hi ha incompatibilitat acústica. O sigui, el renou de la Gran se sent a dalt perquè la Petita cau just damunt l’escenari de la Gran. I és que no estava pensada com a espai per representar-hi res. S’habilitaren unes golfes com a sala d’assajos durant la reforma que es portà a terme, i després s’observà que allò també donaria joc si s’obrís de cara al públic. Però continua havent-hi aquest problema que és molt mal de resoldre arquitectònicament parlant. Requeriria una reforma complexa. De moment, ho solucionam jugant amb els horaris de tal manera que si dos espectacles coincideixen, un comença a una hora i l’altre, a l’altra.

Pep de dret
El director i, de fons, algunes llotges del primer estatge © Lluís Ortas

P-. I a part pareix que ha fet servei durant el confinament perquè algun espectacle que tocava veure’s a la Petita ha acabat a la Gran…

R-. Sí, això obeïa més aviat a un criteri de direcció. Fins fa poc, es presumia que la Gran servia per als espectacles de prestigi de fora, i les produccions d’artistes locals recalaven a la petita. Aquesta distribució no em convencia gens. Cada muntatge toca coincidir amb el format que presenta. Si un monòleg de Blanca Portillo pot omplir la Gran, un de Marga López també ha de ser-ne capaç. Em neg que algú d’aquí forçosament hagi d’acabar «confinat» a la Petita! I començàrem a traslladar certes produccions cap a la Gran, curiosament, amb la reticència de les mateixes companyies illenques que temien la reacció del públic i la sensació de buit. «I si relliscam?», es demanaven. Però a poc a poc han anat confiant-se i han comprovat que resulta molt més agraïda la Sala Gran des de tots els punts de vista. Sobretot, tècnicament. Allà els muntatges avancen molt més ràpidament perquè tot està electrificat i mecanitzat; a l’altra tot ho has de fer tu a mà. A hores d’ara, hem interioritzat que un actor illenc pot cabre perfectament a la Gran amb autoestima i canvi de xip.

P-. En matèria d’instal·lacions, actualment, trobau a faltar res al Principal? Lluitau per canviar alguna cosa arquitectònicament parlant?

R-. Ara el pròxim desafiament rau a la digitalització. Ja fa un parell d’anys que compràrem focus robotitzats i aprofitarem les subvencions tant de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i la Música i de l’Institut d’Indústries Culturals per modernitzar el cablejat i baratar els focus analògics pels LED. La digitalització implica despeses fortes i, així i tot, imprescindibles perquè en millorarà molt el consum i, al capdavall, en rendibilitzarà la viabilitat econòmica. Després, hi ha també tota la inversió en línia: càmeres, material d’edició, etc., per fer possible el ‘Principal a la carta’ a què al·ludíem més amunt.

P-. I és mal de creure que no hàgiu mirat mai de cua d’ull la Sala Astoria de cinema d’aquí davant com a possible Sala 3. Vos hi topau cada dia diversos cops en sortir.  

R-. I tant que ho hem rumiat. El que passa és que depèn d’una qüestió econòmica. Seria fantàstic que el Principal s’ampliés. També hi ha un espai aquí devora, a les escales, que connecta directament amb el Teatre i que històricament n’havia format part, però en un determinat moment se li va prendre. Ara pertany a Cort. Oferírem la possibilitat de llogar-ho i reformar-ho per disposar-hi les nostres aules infantils. Finalment, no quallà. No em queix. Consider que el que tenim ho feim retre. No pots comparar els 6 milions que gastam amb les previsions econòmiques del TNC o, fins i tot, amb el Lliure (que pressuposten el doble que nosaltres). I no em referesc només al Principal ni venc a fer victimisme. L’infrafinançament que vivim és endèmic: Es Baluard o el Museu de Mallorca tenen moltíssim menys que qualsevol museu del continent que es preï. Patim un dèficit estructural d’inversions sense el qual resulta impossible donar més amplitud. Si he après res de l’experiència a l’Administració, és intentar ser realista i pragmàtic. Si saps que has de romandre a un lloc quatre anys, no intentis emprendre el que no podràs acabar perquè es quedarà a mitges. Em marc fites assumibles fins al 2023. Després, ja ho veurem.

Carles Cabrera
Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close