Teatre

Pep Munné: “A ‘Lluna plena’ hi ha sobretot humanitat creïble i no actuada”

Lluna plena’ és una obra d’amor i redempció amb l’Alzheimer com a teló de fons, on el públic se sent part de la història com un personatge més. Un relat a quatre veus interpretat per Andreu Benito, Lluïsa Castell, Miranda Gas i Pep Munné que sota un omnipresent cirerer narra la història del Tetsuo i la Fujiko, un matrimoni que viu en una residència de gent gran. Basada en la novel•la d’Aki Shimazaki, ‘Lluna plena’ és una obra adaptada i dirigida pel dramaturg i director d’escena Àlex Rigola, que es pot veure a la sala Heartbreak Hotel de Barcelona fins al 2 de juny. Parlem amb un dels protagonistes, l’actor Pep Munné, sobre els preparatius d’aquesta obra.

Lluna plena és una obra que ens encomana a la possibilitat de tornar a començar. Una novel·la d’Aki Shimazaki adaptada i dirigida al teatre per l’Àlex Rigola. No és tan habitual una adaptació d’una obra japonesa al teatre…

—Bé, s’han fet moltes obres de Mishima. En aquest cas, és una història que l’Àlex Rigola ha llegit i va dir “això ho he de portar a l’escenari” i n’ha fet una adaptació magnífica.

Interpreto dos personatges en un de sol, i està tan ben ajuntat que el personatge creix i adopta una dimensió preciosa. Les qualitats dels dos, en un sol, fan que els personatges tinguin una presència diferent, ho simplifica pel que fa als actors, però dramatúrgicament és fantàstic.

L'actor Pep Munné durant l'obra 'Lluna plena' a la sala Heartbreak Hotel
L’actor Pep Munné durant la seva interpretació a l’obra ‘Lluna plena‘. Foto: ©Heartbreak Hotel

Tenies alguna referència anterior de l’autora Aki Shimazaki?

—La veritat és que no, l’autora l’he descoberta quan vaig rebre l’encàrrec i per ampliar-ne coneixements vaig decidir anar a la llibreria i comprar novel·les seves. Després de llegir-les vaig descobrir que totes tenen un punt de vista positiu sobre la vida. 

Lluna plena se centra en una malaltia, però hi ha unes altres derivades com l’amor, no és així?

—Sobretot hi ha l’amor. La malaltia, l’Alzheimer, és una excusa perquè hi hagi la redempció del personatge central que interpreta l’Andreu Benito. La història és curiosa, tota una vida equivocada, un matrimoni que en quaranta anys no ha sabut qui era l’altre i ara serà l’Alzheimer el que els tornarà a unir. El discurs és preciós! 

En el transcurs de l’obra, el públic sabrà quin misteri vindrà, però ja se l’imaginarà, que això és el més maco. 

Tractar bé i aprofundir el tema d’una malaltia, en aquest cas l’Alzheimer, no és fàcil. Com valores el treball de l’Àlex Rigola a Lluna plena?

—La malaltia està molt ben tractada per l’autora, d’una forma molt positiva, i molt ben portada a escena per l’Àlex Rigola. La Fujiko (la protagonista) encara té records donant la possibilitat de reconstruir una història.

En aquesta obra participeu dos actors i dues actrius. Tu hi actues juntament amb l’Andreu Benito, la Lluïsa Castell i la Miranda Gas, un bon quartet! Havíeu coincidit mai professionalment?

—Sí, amb la Lluïsa Castell vam fer el Digui Digui de TV3, molta gent va aprendre català gràcies a aquest programa. Després amb el Benito també vam treballar junts, fa molts anys per això… molts que vam fer El 30 d’abril i ell va substituir el Pep Anton Muñoz, que era el meu criat a l’obra, i aleshores ens vam fer molt amics. I a la Miranda Gas la conec des que era petita, però no havíem treballat mai junts. 

Lluïsa Castell (Fujiko) i Andreu Benito (Tetsuo) a 'Lluna plena'.  Foto: Heartbreak Hotel
Lluïsa Castell (Fujiko) i Andreu Benito (Tetsuo) a ‘Lluna plena’. Foto: Heartbreak Hotel

Com ha estat el procés de preparació sota la direcció d’Àlex Rigola?

—Era la primera vegada que treballava amb l’Àlex Rigola, i més d’aquesta manera, ara mateix ho trobo fantàstic. El Rigola respecta molt el públic perquè hi veu en ell un gran potencial. Però, sobretot el que realment busca és fer que el públic activi la seva intel·ligència mentre veu l’obra i aporti el que nosaltres no aportem com a actors i actrius. Nosaltres, els actors, oferim una sèrie d’elements, el públic ho rep, ho assimila i amb la seva intel·ligència ho interpreta.

Per a mi és una experiència nova de treballar que ha estat molt fluida i que cada dia estic gaudint. Fins i tot, ens passa a tots (la Lluïsa Castell ho deia en el passi d’ahir) que a vegades ens emocionem amb el que li passa als companys i companyes d’escena. 

Veig que ho vius molt intensament. Et poses molt a la seva pell…

—Sí, però les emocions no les busco sinó que emergeixen. Intentem no interpretar sinó sentir, ser i dir. Buscar la senzillesa, la simplicitat, és el més difícil que hi ha.  

Les mirades entre vosaltres irradien llum a l’escenari…

—Has dit exactament el que es busca l’Àlex Rigola (riu)! Cal destacar que hem estat tres setmanes fent el treball de taula sense aprendre’ns el text, frase a frase, i mirant-nos als ulls. Mantenint la connexió, parlant de Pep a Benito, de Benito a Lluïsa, i així successivament. I és clar, això al final surt.

Lluna plena narra una història molt potent. Hi ha sobretot humanitat, molta, creïble i no actuada, i això és fonamental.  

La Heartbreak Hotel és una nova sala de teatre ubicada al barri de Sants, sota la direcció d’Àlex Rigola, que es va estrenar la passada tardor. Un espai que evoca proximitat absoluta. La llum i la sonoritat està ideada per a fer-hi teatre. Com n’és d’important la sala en relació amb la posada en escena de l’obra?

—L’Àlex Rigola buscava un espai petit pel tipus de teatre que volia fer amb l’actor per a integrar l’espectador dins l’espectacle. Ha creat un espai amb totes les garanties que ha de tenir una sala, amb una acústica extraordinària. Rigola està obsessionat amb el silenci, que soni el silenci i, per tant, la va insonoritzar de forma perfecta. Les portes de fora són insonoritzades com les d’un estudi de gravació. A més les butaques són molt còmodes, és una joguina!

L’espai és ideal per fer un teatre de proximitat amb l’espectador i que aquest sigui un integrant de l’espectacle, tractant d’eliminar la sobreinterpretació i amb el mínim aconseguir arribar al màxim.

Pep Munné a 'Lluna plena'. Foto: Heartbreak Hotel
Pep Munné a ‘Lluna plena’. Foto: Heartbreak Hotel

Parla’m més de tu… Tenint en compte la teva llarga trajectòria professional. Què et motiva quan puges a un escenari?

—M’empeny aprendre. Soc un actor molt diferent, tant de bo trenta anys abans hagués tingut l’experiència d’ara. Tant de bo trenta anys abans hagués entès que l’actor ha de treballar amb els mínims per arribar als màxims. No es tracta de sobreactuar sinó de sentir el que passa per dins, no cal ensenyar-ho perquè el públic ja ho captarà. Tampoc cal que em posi a plorar per emocionar al públic parlant del meu pare, és el públic que plorarà. Tot això s’ha de viure per entendre-ho i assimilar-ho. 

No em penso jubilar i crec que tampoc cap dels actors i actrius que treballem en aquesta obra. Aquesta professió com més avança més la gaudeixes. Bé, amb els anys el físic es deteriora i et condiciona, però ara em sento molt bé físicament.

Vaig començar a Madrid amb vint-i-un anys, l’any 1974, i anava molt al teatre per anar a veure els actors veterans d’aquella generació quan hi havia un únic canal de televisió i tots feien Estudio 1 i eren les estrelles: el Bódalo, l’Agustín González, José María Prada, José María Rodero, Ismael Merlo… parlo d’actors importantíssims. I les actrius meravelloses com María Luisa Ponte, Mary Carrillo… Penso que cal aprendre dels mestres i de les generacions anteriors a l’escenari, i observo i em preocupa que això s’estigui perdent en els joves.

A diferència de Madrid on treballen molts actors veterans, a Barcelona ens estem perdent una mica… Defenso que principalment hem de donar veu als actors joves, però també ha d’haver-hi un espai per als més veterans, i no veig a la nostra ciutat que la gent jove vagi a veure teatre d’actors i actrius de culte. Penso que és aquest culte i respecte el que s’ha de recuperar, la nostra professió necessita contactes intergeneracionals.   

Com recomanaries aquesta obra?

—Crec que és una obra que cal veure per viure una experiència teatral diferent, molt estimulant, emotiva i d’una gran qualitat. Tenim un públic, però sobretot qui l’hauria de venir a veure són la gent jove del nostre sector perquè el Rigola fa una proposta molt interessant per a ells.

Laia Marín
Desenvolupa la seva tasca professional entre Barcelona i Tarragona, la seva ciutat. Especialitzada en l'àmbit de la comunicació cultural i patrimonial, ha gestionat l'estratègia de comunicació global de diversos projectes culturals institucionals d'organitzacions com el Patronat de Turisme de Tarragona, Ajuntament de Tarragona o Ag Planning. També ha treballat al programa radiofònic "El Celobert" de Lluís Gavaldà, el Festival de Música Independent Altacústic, el Festival Internacional de Fotografia SCAN Tarragona o Tarraco Viva, entre altres. A més, ha exercit com a docent. Actualment, forma part del planter d'El Temps de les Arts.
És llicenciada en Dret, Postgrau en comunicació online i gestió de xarxes socials (UAB) i màster en Transformació Digital (USAL).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close