Coneixem a Albert Speer (Mannheim, 1905-Londres 1981) com l’arquitecte de Hitler. És un personatge molt intel·ligent i d’una gran ambigüitat. Va escriure les seves memòries que es van convertir en un best-seller mundial el 1967 i que el presenten com un nazi penedit. Un nazi que no és nazi. Ara tenim l’oportunitat de revisar la seva vida des del despatx on havia passat moltes hores amb el Führer planificant els detalls de la remodelació de Berlín, amb Pep Munné interpretant la figura d’Albert Speer al Teatre La Gleva de Barcelona.
“Speer” d’Esther Vilar
Direcció: Ramon Simó
Intèrprets: Pep Munné i Xavier Ripoll
Teatre La Gleva. Barcelona
Fins al 30 de maig de 2020
Què ens explica l’obra “Speer”?
És una conversa on emanen reflexions sobre el poder i la barbàrie. També és una revisió de la història que enganxa a l’espectador perquè està plena d’equívocs i enganys. Alhora és l’enfrontament de dues formes d’entendre el món: el neoliberalisme i el socialisme real. Dos projectes fracassats. Les persones, quan temen perdre, canvien.
Com va arribar el text a les seves mans?
A principi dels anys noranta vaig conèixer a Esther Vilar que aleshores passava un temps a Barcelona i em va oferir fer “Speer”, en concret el personatge de Hans Bauer, ben entès que aleshores jo era vint anys i escaig més jove. L’acabava d’estrenar a Berlín, a la mateixa Akadèmia de les Arts, l’espai on treballava Speer, Klaus Maria Brandauer. La cosa es va anar endarrerint i finalment el projecte va quedar en un calaix.
En els darrers mesos, veient que no sortia feina per l’aturada de la pandèmia, vaig aprofitar per a rellegir molts textos que tenìa per casa i així fou com vaig tornar a topar amb Speer. El vaig oferir a Mario Gas i estava fascinat amb el projecte. L’Albert de La Torre es va fer càrrec de la producció i quan ja anàvem a començar el Mario va emmalaltir de la COVID. No podíem posposar el muntatge i Ramón Simó, que havía de fer l’escenografia, va assumir la direcció. I aquí estem.
Com s’ha preparat per fer aquest paper?
Hi ha molta documentació a Internet. Només cal posar “Speer” i trobes un ampli ventall de continguts, fins i tot vídeos. Les seves memòries, que va escriure des de la presó, són fascinants. Està clar que el personatge encara és vigent i interessa perquè va més enllà de la crítica al sistema nazi. És un seductor molt intel·ligent, capaç de fer-te creure que la Terra és quadrada.
A l’obra es parla molt del gran projecte fallit de Germania, una ciutat que van dibuixar conjuntament Hitler i Speer. Creu que la gent ho coneix?
Es coneix molt poc. Existeix la maqueta i la planificació de l’obra de Speer. Eren edificis oficials grandiloqüents impulsats per la imaginació de Hitler.
Speer va fer el mea culpa?
Ell escriu des de la presó dos llibres que el convertiran en un mite. En ells es troba la justificació del 80% de la població alemanya i això el redimeix… Quan surt de la presó es troba cada dia amb algú al carrer que li pregunta perquè va fer allò, i ell explica que li van encarregar una tasca i es va limitar a executar-la. Speer fou ministre d’armament i proveïa d’armes a l’exèrcit nazi com si fos qualsevol altra feina. Quan Speer parla d’economia parla en aquests termes i amb una gran fredor. Els seus delictes són grans idees. Exemples d’aquesta desafecció entre acció i impacte social també els trobem en l’actualitat, quan un president d’una empresa acomiada tres mil persones sense pensar en les conseqüències.
On s’ha pogut veure aquesta peça?
Com ja he dit abans, Speer s’estrenà a Berlín, a la seu de l’autèntic edifici de l’Acadèmia de les Arts. Anys després, també s’estrenà a l’Almeida Theatre de Londres, on Brandauer ja feia de Speer.
Com ha sigut la feina amb el director Ramon Simó?
No havíem treballat mai junts i ha funcionat molt bé. Tots dos teníem molt clar el personatge. També he gaudit molt amb el Xavier Ripoll. Hem treballat molta acció/reacció. L’estat d’ànim i la ironia també són vitals per mantenir la tensió. Tots tres hem gaudit molt. Quan l’actor necessita el text, tot funciona; quan l’actor no el necessita, tot va malament.
La Gleva és un espai petit per un arquitecte grandiloqüent…
Però es perfecte per la peça. En tot cas el que falta es espai per més públic. L’intenció era fer-la en una nau mig en runes però al final no ha estat possible. Després de la Gleva farem gira i traduirem el text en castellà per poder viatjar més enllà dels territoris de parla catalana.
Es una peça de dretes?
De cap manera. És una peça intel·ligent que exhibeix es un debat on es posa tot de potes enlaire. És una visió de la postguerra més que de la guerra. També parla de com els tècnics nazis van impregnar moltes capes de la societat. És fàcil captar a gent desesperada. Ara a Europa, s’ha radicalitzat la dreta i el conservadorisme és cada cop més reaccionari.
Dos actors que conviden a la reflexió…
En una obra de dos actors és fonamental que tot flueixi. Ha anat molt bé i l’obra ha agradat molt. Hi ha pocs textos intel·ligents que funcionen tant. Només comença el públic ja és dins. El debat té cos, i té ànima. El públic seu i està una hora i vint minuts ficat a la trama. Després, l’espectador, surt reflexionant.
Aquests dies s’aixeca sent Speer, però quins projectes de futur té a la vista?
He acabat “La casa de papel” i estic pendent d’una sèrie basada en una col·lecció de llibres de Jordi Sierra Fabra sobre un inspector. És una coproducció amb TV3. I per 2022 tinc un projecte d’una pel·lícula amb José Luis Garci.
