La veu de Paquita la del Barrio s’apaga mentre apareix Pepa Plana: veniu per la feina? I s’escola entre el públic carregada amb un enorme farcell mentre repeteix la pregunta i deixa clar que només hi ha una oferta de treball en aquest teatre una mica tronat. Semblaria una introducció a l’espectacle fins que un se n’adona que la cosa ja marxa i la pallassa se’ns ha posat a la butxaca com aquell qui no vol la cosa. Així arrenca Veus que no veus, obra guanyadora del premi Zirkòlika al millor espectacle i que es va estrenar al 18è Festival de Pallassos de Cornellà.
Títol: Veus que no veus
Direcció:Joan Arqué
Intèrprets: Pepa Plana i Noël Olivé
Coreografia: Roger Julià
Escenografia: Xavier Erra
Il·luminación: Yuri Plana
Música: Lluís Cartes
Vestuari: Rosa Solé
Del 18 de desembre al 6 de gener a l’Escenari Joan Brossa
En aquest precari teatre «internacional» pseudo abandonat la pallassa que vol fer d’actriu serà contractada com a dona de fer feines després d’haver protagonitzat i donat la rèplica a una Cara Blanca en un dels clàssics números de circ, Descarrega. És la primera vegada que veiem dues dones en aquest teva-meva i ho fan lluint-se amb precisió i desencadenant el riure del públic. Per què mai no ho havíem vist abans?
Veus que no veus respon la pregunta abastament ja que aquest és un espectacle que assenyala la invisibilització de la dona en la història del circ, i també del teatre. Ho fa reivindicant Augusta (Pepa Plana) i Cara Blanca (Noël Olivé) com a parella de pallasses de pista, homenatjant grans dones del teatre com Margarida Xirgu i recordant “les nostres àvies, que van viure un temps en què no podien ni imaginar de ser pallasses!”
Escenes que s’entrellacen per fer-nos viatjar des dels orígens del teatre amb Lisístrata fins a referents actuals com la dramaturga Lluïsa Cunillé. Actrius, pallasses, autores i directores, veus silenciades que planten cara i es fan lloc –“si ens heu vist és perquè hi som”– amb la seva feina. I també denunciant amb frases dites per homes de l’escena el menysteniment que pateixen en la professió i el masclisme quotidià que suportem totes les dones en un número construït a base d’acudits.
Joan Arqué ha dirigit amb encert i bon ritme una obra excel·lent en contingut i forma, on es demostra que l’humor és una eina fonamental de denúncia. Una de les novetats respecte treballs anteriors de Pepa Plana és que comparteix escenari, cosa que ens ha permès descobrir el bon treball de l’actriu Noël Olivé com a pallassa. Totes dues regalen al públic una interpretació còmplice i generosa, acurada en el moviment i els gestos, ajustada als rols d’Augusta i Cara Blanca i alhora personalitzada per l’autenticitat que sempre transmet Pepa Plana, un dels trets que la defineix com artista i que més admirem d’ella. En conjunt Veus que no veus és un dels espectacles més originals i recomanables de la cartellera, al qual desitgem llarga gira per al proper any.
Fora dels teatres Pepa Plana és la protagonista del documental Paradís Pintat, títol homòleg al seu anterior espectacle on era un angelet a la recerca de paradís i denunciava la crisi de refugiats al Mediterrani. El documental té l’obra teatral i la vida de la pallassa com a fil conductor per parlar també de les experiències d’altres persones que migren. Es podrà veure el proper 9 de gener al Canal 33.
Va començar a escriure sobre teatre l’any 2000 fent entrevistes i reportatges per a la revista d’arts escèniques Artez. Entre el 2003 i el 2005 va col·laborar amb la revista teatral.net i a partir del 2006 fins al 2009 va fer crítica teatral al diari El Punt. Ha format part de la secció de teatre de la revista Butxaca des del 2014 fins al seu tancament el 2017. Forma part del col·lectiu recomana.cat
