Teatre / Opinió

Pere Mascaró, engrescat i sempre motivant

Pere Josep Mascaró (Palma, 1966) té estudis de Magisteri i és titulat superior en Art Dramàtic, especialitat en Interpretació Textual, per l’Institut del Teatre de Barcelona (1990). De fa trenta anys ençà treballa com a professor de teatre a l’ensenyament mitjà. Ha fet nombrosos tallers, seminaris i cursos de formació de docents tant a les Illes com al País Valencià. Impulsor i col·laborador de la Mostra de Teatre Escolar de Palma i de la col·lecció Didàscalos, és autor de diversos llibres de pedagogia teatral: ‘Quadern de teatre’ (1998), ‘Jo, Epidaure’ (1999), ‘Tragèdies i comèdies de don Abili a l’Olimp’ (1999), ‘Teatre, l’art a l’ensenyament’ (2000), ‘Però què és això del teatre?’ (2005), ‘Més teatre educatiu’ (2008), etc. També ensenya a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB). I és, a més, el creador del projecte d’intervenció als centres MAP teatre.

Quedam al barri dels Hostalets de Palma. Veig que el meu primer professor de teatre continua tan actiu com sempre. Davallam unes escales del Col·legi Santa Mònica i em mostra el seu «cau», com ell mateix l’ha batejat. Per les parets, pengen cartells dels muntatges que ha dirigit al centre. Ens endinsam a una sala on té la màquina de cosir de la sogra, elements del teatre d’ombres i quatre treballs manuals ressacosos de l’últim Halloween. Al darrere, hi ha l’aula de teatre: un escenari emmirallat, cartells pertot, més fotos arreu i frases famoses de Wilde o Stanislavski assegurant que «no hi ha mals o bons papers, sinó bons o mals actors», que ens repetia sempre que podia. Baixam més escales encara i em mostra l’excel·lent auditori de Santa Mònica.

A Palma, ja vares ser alumne del col·legi Pius XII, on havies tingut grans professors com ara la poetessa Antonina Canyelles o el polític Mateu Morro…

Sí. Per cert, que no sé si amb tu també hi coincidírem, però vaig assistir l’altre dia a l’homenatge al vuitantè aniversari de Canyelles. De fet, hi vaig col·laborar amb la regidoria. Vaig estar encantat de viure’n l’experiència. Na Tonina, la poeta punk de les lletres catalanes, em duu uns records impressionants. Em deies que reflexionaríem del passat, però tots aquests records que puguis tenir tu com a exalumne del col·legi Pius XII, a mi se’m traslladen també a tota una època d’estudiant. Vaig descobrir el teatre gràcies en aquesta dona a qui no he deixat d’admirar per la seva manera de ser, el caràcter i l’empenta. Ens ensenyava català. I llavors també una extraescolar de teatre per usar la llengua a fi de donar-li més vida.

Morro va venir després. Hi va haver un moment en què ella va decidir canviar d’aires, deixar l’educació i dedicar-se a altres dèries com les antiguitats. Necessitava aturar un poc i aquest buit l’ocupà en Mateu. El que passa és que, al cap de cert temps, el col·legi la recuperà no ja com a professora de català, però sí de teatre. I jo vaig rebre tota la formació de batxillerat i COU de teatre allà amb ella. És una experiència impressionant que ha desembocat en el fet que els meus esforços els hagi dedicat sempre en aquest camp i el de l’educació per tot el que t’aporta. T’adones que pots donar-li també tot aquest mateix sentit als qui venen darrere tu.

I en acabar de Pius XII, anares a estudiar Magisteri a la Universitat de les Illes Balears (UIB)?

Sí. I aleshores mentre estudiava Magisteri en ment el teatre em continuava bullint. I és quan em vaig presentar a les proves de l’Institut del Teatre de Barcelona i ja me’n vaig anar a cursar formació en Arts Escèniques. Tant és així que el darrer any de Magisteri em va quedar a mitges; després, en tornar, ja hi havia hagut una reforma de l’educació i ja no només havia d’acabar un semestre sinó que m’havia de matricular de més assignatures. Tot es va complicar. No ho vaig acabar. Tanmateix, el meu esperit és totalment de mestre.

I a la UIB t’integrares al grup de teatre universitari Magisteri Teatre-Mag Poesia d’Antoni Artigues?

No, perquè fins al 1993 Artigues no fundaria la companyia de teatre. Això sí, quan vaig tornar de Barcelona, per horari, ja havia començat a Pius XII com a professor. Aquell mateix any, per problemes familiars, em vaig apuntar d’un parell de matèries i una de les tres la feia ell. En aquell moment, que Artigues sí que ja anava implicadíssim amb tota la moguda del teatre, m’encarregà si em podia cuidar de dirigir un muntatge de Lisístrata d’Aristòfanes –que no casualment és la mateixa obra que vaig dirigir el primer any del retorn a Pius XII. Jo n’assumia la direcció i els mateixos companys universitaris hi actuaven. Amb Artigues, podies triar entre poesia o teatre i, evidentment, jo em vaig llançar de cap en aquesta darrera opció.

Veiem que ja de bell antuvi et decantes bastant per la Direcció, però, en canvi, quan anares a l’Institut del Teatre et formares en Interpretació, no?

Aleshores podies inclinar-te per Interpretació Textual, Direcció, Cos i, quan jo estava acabant d’estudiar, començava la possibilitat de cursar-hi Veu. Hi havia una de les millors professores de Veu de tot l’Estat espanyol, Coralina Colom, molt reconeguda i que innovà força la manera d’ensenyar a treballar la veu, que no és una tasca gens fàcil. Però jo m’especialís en la primera branca. A Magisteri, ja havia participat en algunes matèries que et permetien d’ensenyar didàcticament. Jo sempre ho vaig encaminar tot molt cap al teatre amb un musical en què dirigia la cantata d’El rei Tutup de Gabriel Janer Manila a partir de la rondalla mallorquina. Aquí hi participava gent procedent de corals de tota l’illa. Se n’havia d’escenificar una part i jo m’encarregava de muntar tota la rondalla entre cantata i cantata.

I a Barcelona actuares en algun muntatge de teatre i actuacions per a TV3 tant a La Granja com a cinc capítols de la sèrie Qui?

Sí, vaig intervenir un parell de vegades a la televisió i vaig fer també una obra de teatre amb Jordi Mesalles. Mesalles va ser un director reputat que va morir d’un atac de cor amb una cinquantena d’anys. Ara –per altres motius– s’ha armat molt de rebombori entorn de Joan Ollé, recentment traspassat, i també professor meu a l’Institut. Eren els enfants terribles amb ganes de provocar, renovar i crear una nova manera de fer teatre a Barcelona. Jo vaig tenir la sort de participar en un muntatge amb Mesalles; però m’agafà mentre jo cursava els meus estudis allà i això va generar una polèmica perquè es considera que un alumne no ha d’actuar mentre s’està formant. Després s’ha intentat evitar en la mesura que s’ha pogut amb uns horaris xapats i allargassats bastant incompatibles tant a l’Institut com a l’ESADIB. I ho entenc. Al capdavall, aquests graus exigeixen la màxima assistència.

Convé que diguem de passada que, excepcionalment, també t’has dedicat a l’escriptura de creació teatral.

Ho dius per Na Francina heroïna i el bruixot Borinot? I també he escrit qualque cosa més i he adaptat obres, però no és el terreny a què més afanys he dedicat ni el que més plaer m’aporta personalment. Els meus esforços van adreçats més aviat cap a la didàctica i la formació. Ara mateix, aquest mes de novembre m’ocup d’unes jornades del projecte MAP Teatre. He d’anar a fer-les a Eivissa i després en tenc unes altres a Palma i un aprofundiment també aquí a Ciutat per treballar el teatre aplicat a l’educació. A més fa deu anys, si no m’he descomptat, que també exercesc de professor associat a l’ESADIB. Hi enseny només una matèria, Didàctica de l’expressió dramàtica, perquè el temps sempre és limitat i el dedic a les escoles, però aquesta m’agrada i hi puc treballar a pler.  

I com valoraries la formació universitària dels estudiants d’Art Dramàtic actualment tant a l’ESADIB sobretot com a l’Institut?

Les escoles de teatre estan totalment obsoletes des del meu modest punt de vista. Totes les matèries demanen una revisió urgent. Cal elaborar un pla d’estudis nou. En ple segle XXI, encara em qüestion per què s’estudia pantomima i mim per separat o com així continuam amb esgrima. Puc comprendre que em justifiquin que és per mor dels clàssics. Però, quina quantitat d’actors representen un drama amb espases? Convendria més que el qui s’especialitza en determinats clàssics rebés una formació específica per aprendre’n, però que tothom hagi de passar per l’adreçador i, en canvi, la formació pedagògica deixi tant a desitjar quan molts d’ells acabaran ensenyant classes de teatre… No hi veig cap sentit ni un.

A part, la majoria de professors de teatre als centres públics són gent d’altres departaments –el Departament d’Arts Escèniques ni existeix!– que no està formada teatralment parlant.

Havent acabat els meus estudis, a través d’un màster, vaig conèixer una persona que s’ha convertit en el meu gran mestre en pedagogia: Georges Laferrière. Va esdevenir degà de la Facultat d’Arts del Quebec. Ell ensenyava Dramatització a l’ESADIB. Es veu que al Canadà des d’infantil fins al batxillerat la Dramatització és obligatòria i s’integra dins els currículums. Laferrière es demanava quin era el perfil específic d’un mestre de teatre. Segons ell, representaria un centaure entre artista i pedagog que rebés alhora una preparació i uns recursos artístics, però també amb un compromís pedagògic ferm. D’ambdós sorgiria el mestre de teatre.

Ara com ara, nosaltres tenim aquest partenariat en què, de vegades, pot aparèixer un especialista en teatre o un pedagog, però necessitam gent preparada que a la vegada vulgui exercir aquesta funció. Sovint el qui està format en teatre aspira a ser actor i no li donen altra opció que un taller o curs de teatre, que no vol dir que no l’ompli, però no és el que cerca. Hem de menester gent vocacional. I no en falten, eh? Però els plans d’estudis han de proporcionar aquestes eines perquè se’n surtin. Als professors els sobra bona voluntat, però sovint els falten aquests recursos escènics. I el pitjor que ens pot passar, òbviament, és acabar despertant als alumnes animadversió envers el teatre. Malauradament, n’hem viscut massa episodis!

També havies participat a Mallorca amb alguns muntatges de La Lluna Teatre d’Antoni Maria Thomàs com Mein kampf o La Calàndria (tots dos del 1994). Hi treballares amb Rafel Ramis que, molt recentment, ens ha deixat…

Sí, vaig participar en un grapat de muntatges i la veritat que en vaig sortir molt satisfet. Després també, sota la direcció de Mateu Grau i Joan Arrom, actuu a Dins un gruix de vellut (1997) d’Alexandre Ballester. I en aquest tercer muntatge, també hi sortia Ramis. Ha estat una gran pèrdua la d’en Rafel. A més, que era una persona teatralment de ciuró. Es convertí en actor practicant amb la companyia de Bunyola sense haver gaudit d’una formació abans, però amb una matèria primera excel·lent. Record que un dia el vaig trobar i em va reconèixer que s’havia enganxat molt al cinema i que se li havien obert les portes d’un món nou. Em confessava que la càmera l’estimava. Va rodar moltes pel·lícules i molta televisió. Ramis et presenta aquest dubte etern de si els actors neixen amb el do o de si es pot adquirir.

Tornem a la nit de l’estrena de Mein kampf de George Tabori a la Sala Mozart de Palma. Si vols, pots contar l’anècdota del que succeí arran d’aquella estrena.

Ah, sí. Ha plogut molt de llavors ençà. L’obra manllevava el títol és clar del llibre de Hitler. En certa manera, es prohibeix la lectura de Mein kampf; es veu que determinats extremistes totalitaristes també volien preservar-ne la possible manipulació. Thomàs volia muntar-la fort i no et moguis sense retallar-la gens –que devia durar 2,5 h o 3 h. Però ens trobàrem que, l’endemà de l’estrena, als cartells de l’Auditòrium que ocupaven la façana hi havien llançat pots de pintura i, quan anàvem a començar la segona funció, ens telefonaren a guixeta per dir-nos que hi havia una bomba als camerinos. Haguérem de sortir, interrompre la funció i esperar que comparegués la policia, però no detectaren cap artefacte. Simplement, s’ho havien inventat, però la polèmica ja estava servida i havien copat les portades dels principals diaris illencs.

Però, com sol passar, la campanya publicitària gratuïta no vos degué venir gens malament, oi?

Va anar bé [riu]. Una obra que jo no pensava que funcionàs, però als darrers dies, s’esgotaren totes les entrades per veure-la.

I entremig de l’actuació i la direcció, el que també havies provat era dur a terme determinades feines com a ajudant de direcció en espectacles com ara Foc colgat (1991) d’Alexandre Ballester. Conversàrem un dia de les discussions bizantines entre l’autor i l’actor Sebastià Frontera, que hi intervenia.

Jo era l’ajudant de direcció d’en Pep Tosar. A part, vaig assumir també la tasca de regidoria durant les funcions. I una de les coses que em preocupava més era que en Sebastià, tot d’una que sabia que aquell dia ens visitava n’Alexandre, ja hi anava a enraonar. I un dia va arribar tard. Jo vaig anar corrent a cercar-lo i me’l vaig trobar discutint amb l’autor per la decisió final que prenia el protagonista homosexual de Foc colgat, que interpretava ell i amb el qual havia agafat una forta empatia. No m’ho podia creure. Em rumii, a partir d’aquí, on hem de situar el límit. Està bé implicar-se molt en un personatge, però aquesta devoció absoluta pot arribar a emmalaltir-te. No és qüestió d’haver d’acabar al psicòleg rere la interpretació d’un determinat paper que et regiri per dins.

També intervens a La dida (1996) de Salvador Galmés, adaptada al teatre per part de Maria-Antònia Oliver, i que és un dels grans èxits del Principal.  

Vaig tenir la sort d’haver conegut el director, Rafel Duran, a Barcelona. Jo ja feia un any que havia tornat a Mallorca i m’oferí col·laborar en el projecte. L’ajudantia de direcció et descobreix una dimensió nova. L’actor aprecia només el seu rol, però a la direcció, com que transcorres bona part del temps observant, ets capaç de veure el que es mostrarà al públic quan s’alci el teló. Això em va fer entrar a la dimensió general. Vaig aprendre’n moltíssim amb una obra meravellosa i de la qual vaig tenir la sort d’assistir al procés de construcció des del minut u: l’adaptació escènica, les passes que anava seguint, per què triava un determinat personatge, el càsting… No es va prorrogar més perquè hi havia compromisos contrets i la temporada del Principal estava del tot fermada. La veritat és que encara hi havia cua per comprar entrades. 

Però tant la faceta d’actor com la d’ajudant de direcció les deixes córrer amb el temps, no?

Vaig tenir dues criatures i aleshores vaig entendre que si feia d’actor ningú em llevava les hores lectives a Pius XII i Santa Mònica i, a partir de les 19 h, assajar. Quan estava amb els fills? Crec que vaig tallar arran de Dins un gruix de vellut. Em telefonaren en un parell d’ocasions, ho vaig rebutjar i quan contestes que no unes quantes vegades en aquesta professió aviat no et truquen pus i passes a la reserva índia. Però n’estic molt satisfet de la decisió que vaig prendre.

En tots aquests anys, s’ha inaugurat a l’Arxipèlag tant IB3, Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears (2005), com el citat ESADIB (2006). De tot això no en gaudíem altre temps.

El meu temps era el desert. T’ho havies de començar a construir tot tu gairebé sense recursos. Se n’exceptuava el Teatre Principal. Passa que el Principal també estava molt sotmès a un format específic. Aleshores el dirigia Serafí Guiscafrè, que menava una línia concreta, però es limitava a qualque producció escassa amb gent d’aquí; per la resta, contractava òperes o cedia el teatre per a qualsevol acte o festa de disfresses. El Principal era ca tothom, però en contrapartida no et generava confiança i, pel títol que veies a la cartellera, no te’n podies refiar perquè potser actuava una companyia amateur o un espectacle que no tenia res de teatral. Allò no era gaire seriós ni tenia res a veure amb la línia professional que segueixen ara d’ençà de fa anys amb els dos darrers directors, Carlos Forteza i Josep Ramon Cerdà.

Guiscafrè va punyir perquè el Principal produís Foc colgat, que esmentàvem més amunt. I entre una etapa i l’altra, hi hagué el període de Pere Noguera, que és el primer que record jo.

En Pere Noguera és el responsable que s’escenifiqués La dida. En aquella època, Damià Pons era el conseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca que, al seu torn, també empenyia perquè es muntés. Amb Noguera al capdavant del Principal s’oferiren un seguit de produccions, però jo trob que la línia més seriosa l’hem viscuda després. També és cert que s’hi deu haver apostat molt més econòmicament. Això ajuda a estructurar-ho tot com toca. 

Crec que ets el primer que em parla bé de la gestió de Forteza al capdavant del Principal. Se l’acusava sobretot de menystenir molt el teatre nostrat.

Però això ha passat sempre! Depèn del color del partit que governi. Si comanda la dreta, es programa més teatre en castellà que no pas en català. Forteza l’únic que introdueix de nou és que ho pensa des de l’òptica d’un empresari perquè ell no procedia del món artístic. Com a gestor, ell calculava que, amb el públic potencial que resideix a l’illa, arreplegava més doblers si exhibia teatre en castellà. Li degué fallar el fet que no ho pensàs des del punt de vista d’espai públic sinó com a empresari. Abans hi hagué etapes bones, però pens, sincerament, que a partir d’aquell moment s’estructura un teatre de debò.

Carles Cabrera
Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close