Pere Ponce (Tortosa 1964) és el pare i el gendre de Josep Maria Pou a “Justícia”, l’obra que omple aquests dies les 860 butaques de la Sala Gran del TNC. Viu a cavall entre Madrid i Barcelona i té la sort d’alternar cinema, teatre i televisió.
“Justícia” de Guillem Clua
Intèrprets: Josep Maria Pou, Manel Barceló, Roger Coma, Vicky Peña, Pere Ponce, Anna Sahun, Katrin Vankova, Anna Yzcobaltzeta, Alejandro Bordanove i Marc Bosch
Direcció artística: Josep Maria Mestres
Il·luminació: Ignasi Camprodón
TNC Teatre Nacional de Catalunya
Fins al 22 de març de 2020
Creu que l’obra “Justícia” de Guillem Clua fa justícia amb el pujolisme?
Crec que és necessari veure la nostra realitat i deixar clar d’on venim per a saber on anem. El teatre és un mirall que convida a l’espectador a reflexionar. Aquest melodrama explica una història familiar i totes les famílies tenen cops amagats. És la família del país del segle XX i XXI.
Com et va arribar el text?
A través del director Josep Maria Mestres. Som companys de promoció de l’Institut del Teatre.
Et vas atabalar amb el llibret pels flaix backs?
No. El primer que vaig veure és que era una obra coral i sí que volia saber amb qui compartiria repartiment. Mestres tenia molt clar que aquesta gran família havia de funcionar. Guillem Clua narra la vida del jutge Gallart interpretat per Josep Maria Pou i dibuixa molts personatges que ens ajuden a conèixer la seva vida. És curiós perquè sóc el pare i el gendre de Pou. Són dos personatges molt diferents però comparteixo dona, Anna Sahun. L’any 39 és la meva parella i al 2020 som una altre cop parella. Hi ha molts salts en el temps. Una vegada tens les claus la gent no es perd. L’espectador és intel·ligent i entén en quin any estem.
En la roda de premsa es va dir que la Sala Gran és un gènere en si mateixa. Què pensa d’aquesta sala amb 860 butaques?
Al principi és com un bosc fosc però per sort l’equip tècnic t’acull tan bé que et vas acostumant. L’espai és com el hall d’un hotel, una mica fred per als actors i els últims espectadors resulten diminuts. Les dimensions t’obliguen a tenir la tensió muscular en alerta.
Com es posa en marxa aquesta gran maquinària?
Som deu actors i hem tingut dos mesos d’assajos. Guillem Clua va venir molts dies per a solucionar dubtes, com per exemple d’on sortien les veus i com es creen les constel·lacions que expliquen la vida del jutge.
Qui és el jutge Gallart?
És un jutge que va tenir molt de poder en l’època de Convergència i Unió. I la voluntat de Clua és explicar la història d’una persona vulnerable que ha patit un ictus. El protagonista sofreix diversos desmais però encara pot fer una vida més o menys normal.
Com es treballa amb Josep Maria Pou?
És un gran actor i un gran narrador. En aquest espectacle la resta d’actors som petits planetes que girem al voltant de Pou. És una caricatura de les famílies burgeses més endogàmiques; aquestes famílies que tenen un passat complicat.
Vostè té un peu a Madrid i un altra a Barcelona ?
M’agrada fer temporades allà i temporades aquí. Tinc casa a Madrid i casa a Barcelona, i una dona d’Osca. L’últim muntatge teatral que vaig fer a Madrid va ser “La Disputa” amb Flotats sobre Voltaire i Rousseau al Teatre María Guerrero. La pena va ser que no va venir a Barcelona ciutat.
Alterna cinema i teatre…
Després de Justícia em vaig a Alacant a rodar una pel.lícula que dirigeix Óscar Aibar on faig de policia. La trama transcorre durant el franquisme.
I les sèries…
Estem vivint un boom. Es produeix molt però no sé si durarà molt aquesta eufòria. Jo vaig participar en “Merlí” fa temps però com ara es poden veure tots els capítols en les plataformes no sóc conscient de l’abast d’aquells capítols. Em saluda molta gent pel carrer. També em continuen reconeixent pel capellà de “Cuéntame”.
Com viu la fama a Madrid i com la viu a Barcelona?
És molt diferent. A Madrid et trobes a gent que passarà el cap de setmana i que van a la caça del famós. Molta gent et demana fer-te una foto però no sap molt bé de què et coneix.
I a Barcelona et deixen més tranquil.
I com veu el teatre a Madrid i a Barcelona?
Hi ha vitalitat a les dues ciutats. La gent continua anant al teatre perquè té necessitat de fer coses.
Com viu vostè les xarxes socials?
Les conec però no les practico. Estic a totes però no les faig servir. Segurament són eines interessants per a veure el que fan els altres; són una mica com anar de carnestoltes.
