60 dies després, no han sortit gaires idees dels nostres ‘grans’ teatres perquè la màquina no s’aturi del tot. Sinó que, més aviat, hem sentit notícies decebedores. O, simplement, res. Només se salva, fregant el pal, el Teatre Lliure.
El 12 de març, el món es va aturar. De seguida, moltes companyies i teatres van posar a disposició de la gent enregistraments antics, com si el confinament produït per la pandèmia hagués de durar quinze dies. Com si fos sostenible mantenir un record del teatre, com aquell Krapp beckettià que s’escolta des del passat, en el present, a punt de morir.
La urgència primera, per a la majoria, era descobrir si podrien mantenir-se sense activitat, més enllà de l’ERTO de torn, si això durava molt. Sabent abans d’hora que la resposta de l’administració seria nul·la o pírrica, com així ha estat: basta que ens comparem amb qualsevol país d’Europa per arribar a aquesta conclusió.
“Podien haver enregistrat les lectures radiofònicament. S’haguessin pogut emetre per Catalunya Ràdio. Podien haver pagat tota o part de la feina. Haurien quedat com uns senyors”
Però amb dos mesos d’aturada total, hauríem d’haver començat a veure alguna cosa. I el que hem vist és força decebedor. Sobretot pel que respecta als teatres públics i/o subvencionats. Al TNC, per exemple, encara estan amb la història de les trobades virtuals a Instagram al voltant d’obres que es van estrenar fa dos mesos i mig! Cap enregistrament. Cap roda de premsa explicant alguna cosa. Res.
I encara pitjor quan l’actriu i dramaturga Marta Aran denuncia que no han cobrat una lectura dramatitzada de Víctor Català que s’havia d’estrenar el 18 de març, al mateix TNC. Ho resumia perfectament el dramaturg i director Jordi Casanovas a Twitter: “Podien haver enregistrat les lectures radiofònicament. S’haguessin pogut emetre per Catalunya Ràdio. Podien haver pagat tota o part de la feina. Haurien quedat com uns senyors”. Podien… Però no ho van fer.
I la Sala Beckett, la gran casa dels dramaturgs catalans? Alguna conferència del passat, algun article de la revista ‘Pausa’ i una xerrada promesa per a dimecres 13. Entre això i res… Ni una beca, ni una lectura dramatitzada, ni una idea. Res de res. I l’Escenari Brossa? I el Tantarantana? Totes tres fàbriques de la creació municipals, també subvencionades per la Generalitat. Res… La Beckett, almenys, ha dit que farà de conillet d’índies i aixecarà la persiana amb la fase 1 (platees al 33%).
Només el Teatre Lliure ha sabut reaccionar. Ajudes a la creació a dojo, dues lectures dramatitzades i un espectacle de Roger Bernat amb un bot shakespearià, ‘Màkina shk’. No està malament. Sobretot després d’escoltar ‘El gegant del pi’, una peça radiofònica de Pau Vinyals que obre moltes vies sobre com pot ser el teatre enllaunat en el present immediat. El valor de l’obra, emotiva, ben produïda, reflexiva, depassa la seva qualitat, ja que es tracta de la primera que s’estrena a Catalunya (i cobrant entrada) des del 12 de març, llevat de l’experiment furero amb ‘La Maldición de la Corona’.
No cal aturar-se a Londres per buscar experiències teatrals reeixides en temps de confinament. A Madrid, sense anar més lluny, el Teatro de la Abadía porta més de 50 funcions (cobrant entrada, també) amb el seu projecte #TeatroConfinado. Via Zoom, en directe, han esgotat la majoria dels passis de la desena de peces que han ofert al públic.
El pitjor de tot és el missatge que els teatres ‘públics’ catalans estan enviant als artistes. Els estan dient: busqueu-vos la vida. Perquè podria ser que estiguéssim així uns quants mesos, potser un any o dos, amb obertures a mitges i tancaments llargs. I aquestes institucions nostrades disposen d’un pressupost, més l’ajuda directa de la Generalitat anunciada en el pla de rescat (3 milions d’euros per a entitats sense ànim de lucre, entre d’altres).
Els artistes estan esperant encàrrecs, poder optar a beques, fins i tot disposats a passar concursos. No n’hi ha ni un aturat, plorant al lavabo de casa. Tots estan parint projectes, reestructurant-ne d’altres. Però la gran majoria no disposa de mitjans tècnics per fer arribar les seves creacions amb les condicions professionals mínimes als espectadors. Això està en mans dels teatres públics. Són ells els que han d’estirar del carro. Ara ja no valen les coproduccions amb els mateixos artistes, fer-los estirar més el braç que la màniga, perquè del que es tracta ara és de sobreviure.
La fase 1 del desconfinament permet teatre a l’aire lliure amb aforaments no superiors a 200 persones i una cosa que no ens falta són places
I no oblidem que la fase 1 del desconfinament permet espectacles a l’aire lliure per a 200 persones. Si una cosa tenim són places, algunes de les quals tan teatrals com la Margarida Xirgu, entre l’Institut del Teatre, el Mercat de les Flors i el Teatre Lliure. I què me’n diuen dels jardins del TNC? No hi haurà res quan hi pugui haver teatre?
‘El gegant pi’ ha estat una molt bona estrena, amb prop d’un miler de visualitzacions en quatre dies: l’ha sentit més gent que si hagués passat el mateix temps a l’Espai Lliure, per exemple. Pau Vinyals ens ha permès entrar dins la seva vida i ha creat, alhora, una ficció que ens pregunta què som, qui som. Al final de la peça diu que som uns hipòcrites, acostumats a amagar la brossa sota la catifa. I demana acció. Som-hi?
