El TNC ens ofereix una nova versió de ‘La plaça del Diamant’ a càrrec de Carlota Subirós a la Sala Gran, mentre a la Tallers els Cabosanroque porten ‘Viatges i flors’ a un terreny desconegut. Dues maneres molt diferents de fer front a la narrativa de Mercè Rodoreda.
Mercè Rodoreda no passa mai de moda. Els seus llibres se segueixen reeditant, desperta admiració arreu i els teatres, és clar, converteixen en espectacles alguns dels seus textos. Aquest 2023, amb el quarantè aniversari de la seva mort, no ha estat tan productiu com el del centenari, el 2008, però no són poques les funcions que s’han estrenat a partir del que ens va deixar.
‘La plaça del Diamant’, a més, és de les escasses novel·les escrites en català en l’últim segle que formen part del nostre imaginari col·lectiu. Podríem dir que tothom l’ha llegit. I en els últims anys hem gaudit de diverses posades en escena del text, l’última de les quals ha anat a càrrec de Carlota Subirós al TNC. Abans, ho havia fet Toni Casares al mateix teatre (2007) i Joan Ollé (2004), en producció de Bitò.

Totes tres des de punts de vista diferents. El monòleg interior amb què la barcelonina va escriure la novel·la ha provocat que, quan es tracta de traslladar-la al teatre, els dramaturgs i directors sentin que la poden abordar una mica al seu gust. Les versions d’Ollé i Subirós s’assemblen en el sentit que són frontals, amb diferents actrius explicant una història al públic. Casares, que va comptar amb Josep Maria Benet i Jornet com a dramaturg, va executar la més teatral, la més clàssica, de totes.
Qui ho ha fet més bé? Qui s’hi ha apropat més? Això és difícil de dir, perquè tot va a gustos. La d’Ollé, que va estrenar-la a Peralada amb Montserrat Carulla, Rosa Renom i Mercè Pons, tot representant les tres edats de la Natàlia, era la més senzilla de totes. Potser la més efectiva. Subirós, en canvi, ha optat per barrejar anys i noms i posar onze actrius a dir el text, amb Clara Aguilar interpretant alhora la seva partitura musical.

Casares va comptar amb un repartiment molt ampli i una gran escenografia per retratar la Barcelona dels anys 30, 40 i 50 del segle passat, des que la Natàlia coneix en Quimet fins que els fills de la Colometa, l’Antoni i la Rita, comencen a marxar de casa. L’exhaustivitat de la proposta de Benet i Jornet va presentar-nos un muntatge de quatre hores i mitja, potser un pel massa. Però no ens estalviava cap de les grans escenes ni cap dels grans moments que té la novel·la, amb una Sílvia Bel estel·lar en el paper protagonista.
Subirós, en canvi, en la versió que li ha escrit Ferran Dordal, ha aixecat una funció que gairebé és antiteatral. No és que sigui un àudio llibre en viu, amb una desena de veus que diuen la novel·la, però s’hi assembla molt. Alguns ho han preferit així, perquè s’han immergit en les paraules de l’autora, gairebé ulls clucs. Però crec que s’ha quedat a mig camí de tot: li manca emoció. Crec que si ens donen l’àudio de la funció i l’escoltem a casa, la sensació que tindrem serà la mateixa que al teatre, on en escena no passa gairebé res, llevat del moviment de les intèrprets traginant andròmines de tota mena amunt i avall.
La proposta de Casares era, possiblement, excessiva. I la de Subirós peca d’una mica de manca d’imaginació. En un teatre de grans dimensions, la interpretació de les actrius queda força difuminada. Només el títol, en aquest cas, justifica la Sala Gran, perquè podria haver-se representat perfectament a la Petita i els espectadors haurien gaudit de la proximitat que demana la proposta.

A la Tallers, alhora, hem pogut veure ‘Flors i viatges’, la instal·lació teatral que els Cabosanroque han realitzat a partir de ‘Viatges i flors’. L’estiu passat, la vam poder veure al CCCB. Un muntatge per a poc més de vint persones que ens va fer esclatar el cap. El seu Brossa ja era excel·lent, així com el seu Verdaguer, però és que aquesta Rodoreda es troba en un altre nivell.
La manera com Laia Torrents i Roger Aixut miren el collage de l’autora és un xut d’optimisme. D’entrada, porten Rodoreda molt a prop en relacionar-la amb l’escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx, la gran cronista de l’enfonsament de l’URSS i de Rússia. En segon lloc, perquè fan que un grup de dones ucraïneses, amb el suport de la poeta Núria Martínez-Vernis, ens diguin fragments del text, en la seva llengua. I, finalment, per com han imaginat visualment els relats de l’autora, a nivell sonor i visual.
Hi ha un moment dur, en què les paraules són fortes, on una boira espessa arriba fins al pit dels espectadors, que estan tots asseguts en tamborets, mentre un làser ens travessa, per crear un riu de sang. La terra que batega, els xiscles… Ens anem girant, descobrint parts de la instal·lació que s’havien mantingut amagades, mentre les dones parlen. En només 45 minuts, els Cabosanroque saben fer-nos enlairar i esfereir amb Rodoreda.

Torrents i Aixut havien de començar la seva trilogia literària catalana amb aquest espectacle, una dècada enrere. Havia de ser al TNC amb el seu mestre, l’alemany Heiner Goebbels, que havia quedat fascinat amb ‘Viatges i flors’. No va poder ser per raons diverses. Van aparcar el projecte, però no el van abandonar. L’han finalitzat en el moment just, en l’instant contemporani ideal. I sense por.
I és que Rodoreda fa por. Sovint els seus textos estan molt per sobre de les interpretacions que se n’estrenen. El que demana, precisament, no és que els versionadors lluitin amb ella, sinó que la facin volar, amb els seus recursos i el seu talent, que no és poc, si tenim en compte els artistes que s’hi han dedicat. A Subirós li ha passat, de manera diferent, el mateix que a Ollé quan va dirigir ‘La mort i la primavera’ (TNC, 2019), que ens va oferir un muntatge massa terrenal. Quan la novel·la inacabada de l’escriptora exigeix sortir d’aquest món.
Hèctor Parra, en un terreny tan diferent com la música contemporània, ha composat una magnífica peça inspirada en ‘La mort i la primavera’. La va estrenar l’any passat a la Philarmonie de París, amb dos conjunts instrumentals i dos directors. Mitja hora d’èxtasi sonor que alguns crítics francesos han qualificat d’“obra mestra”, tot comparant-la amb ‘La consagració de la primavera’ de Stravinski.
El compositor barceloní, que s’ha llegit Rodoreda de cap a cap i s’ha envoltat d’algú tan solvent com Arnau Pons, no ha combatut el text, sinó que li ha donat ales, en un vol que no pretén explicar-nos res, donar-nos a conèixer una obra fosca i inquietant, sinó que ha escrit una partitura excelsa, on hi ha tenebres i basarda, sí, però també hi ha una ment inspirada.
Fa quinze anys, Subirós es va enfrontar per primer cop amb l’autora amb ‘Mercè Rodoreda, retrat imaginari’ (Mercat de les Flors, 2008), un muntatge on Alba Pujol i ella mateixa buscaven submergir-se en el seu univers metafòric a través d’alguns relats. I aquella proposta era molt més lliure, encara que tampoc satisfactòria del tot, que la versió que la directora ha presentat ara de ‘La plaça del Diamant’.

Podríem dir que el teatre convencional no ha acabat de sortir-se’n amb Rodoreda. Ni Dagoll Dagom amb ‘Aloma’ (TNC, 2008) ho va aconseguir, amb un musical que no feia ni fred ni calor. Tampoc Ricard Salvat no va arribar a l’excel·lent amb ‘Un dia. Mirall trencat’ (Teatre Borràs, 2008), tot i que sí que va firmar una bona dramatúrgia. Per contra, els que han mirat la seva obra des d’un punt de vista més experimental s’han acostat molt més a ella.
No hem d’oblidar mai que la paleta de registres de l’autora és extraordinari. Va saber ser clàssica i moderna alhora. Com una Virginia Woolf, que ara publica ‘Mrs. Dalloway’ i, més tard, ‘Les ones’. Rodoreda va més enllà que l’anglesa, perquè entre ‘La plaça del Diamant’ o ‘Aloma’ a ‘Quanta, quanta guerra’ i ‘La mort i la primavera’ hi ha una distància més gran. Sempre hi reconeixes la mateixa veu. La qüestió és el grau de naturalisme amb què s’enfronta a les seves històries.
Aquest punt és clau quan es trasllada a una altra disciplina artística. Ella no va tenir mai por de què diria la gent, ni del seu editor, del que escrivia. Va ser molt lliure. La mateixa llibertat amb què haurien d’assumir-la els que gosen aproximar-s’hi.