Teatre / Opinió

Portugal: obsessió pel teatre

El Festival d’Almada permet una immersió en un dels teatres més dinàmics i en expansió d’Europa, que ara mateix té un director al capdavant d’Avinyó i moltes companyies i artistes amb molta empenta. Les obsessions? El passat i el teatre en ell mateix.

Joana Craveiro i el seu Teatro do Vestido és, sens dubte, un dels fenòmens més importants del segle XXI portuguès. Van començar el seu recorregut el 2001 amb el teatre documental i es van passar una primera dècada centrades en la memòria col·lectiva i, sobretot, en aquells que no havien viscut després de la Revolució dels Clavells (25 d’abril de 1974), amb un cim, ‘Um Museu Vivo de Memórias Pequenas e Esquecidas’, que per a molts portuguesos és la millor peça d’aquella època.

No han vingut mai a Catalunya i comença a ser l’hora de solucionar-ho. Bé, fa uns mesos el TNC va fer una lectura d’un text de Craveiro, Viatge a Portugalúltima parada o el camí que hem fet per arribar aquí. Res més. Després de veure al Festival d’Almada Aquilo que ouvíamos (‘Allò que sentíem’), la necessitat és més forta.

Craveiro posa damunt l’escenari quatre intèrprets (ella inclosa) i cinc músics per explicar la seva joventut, els anys vuitanta, a través de la música que tots sentien. És una peça hipnòtica, trepidant, on se sent cap hit de l’època, però es veuen tots. Cada actor o actriu explica la seva relació amb la música i hi surten noms com The Smiths, The Cure, Dead Kennedys, Joy Division, cintes de casset, vinils, roba negra, i moltes guitarres sonant alhora.

Joana Craveiro ha escrit, dirigit i actua a 'Aquilo que ouvíamos'. Foto: João  Paulo Serafim
Joana Craveiro ha escrit, dirigit i actua a ‘Aquilo que ouvíamos’. Foto: João Paulo Serafim

Per a l’autora i directora, es tracta d’una peça política. “Rebutjàvem tot el que era comercial”, assenyala. I això ja era una manera de fer política. Aquí també hi ha la transmissió d’un llegat a les noves generacions sobretot pels vincles que s’establien a través de la música. L’obra és plena d’històries compartides, de vides en comú “La nostàlgia és una arma carregada de futur, com la poesia”, diu Craveiro. I més quan l’artista mira cap endins i cap enrere.

La idea d’Aquilo que ouvíamos era fer un documental sobre la mateixa companyia i la veritat és que li ha sortit rodona. A Almada, va ser la primera vegada que el feien en un teatre a l’aire lliure i, tot i que el van estrenar el 2021, Craveiro va tenir prou ull per canviar el final. Uns dies enrere, havien pogut portar la peça a la discoteca Lux de Lisboa.

El teatre portuguès, en els últims anys, ha pujat de divisió gràcies, sobretot, a la presència de Tiago Rodrigues arreu del continent. L’ara director del Festival d’Avinyó va adquirir la categoria de “director de moda”, precisament, per mor del seu pas pel certamen provençal el 2015, amb António e Cleópatra, peça que més tard arribaria a Temporada Alta i mig continent.

Tiago Rodrigues és l'autor i director de 'Catarina e a beleza de matar fascistas', que ha passat pel Lliure. Foto: Filipe Ferreira
‘Catarina e a beleza de matar fascistas’ és l’última obra de Tiago Rodrigues que hem vist a Barcelona. Foto: Filipe Ferreira

De Rodrigues, entre Girona i Barcelona, hem vist Sopro, By Catarina e a beleza de matar fascistas’. Gairebé tot, i tot pivotant sobre el teatre en ell mateix i sobre el passat. De Portugal, poca cosa més ha vingut: les companyies Hotel Europa i Teatro Praga, el director del qual, Pedro Penim, ha rellevat Rodrigues al capdavant del Teatro Nacional D. Maria II de Lisboa. Res del seu teatre postcolonial… L’any passat, vam veure al TNC l’Assaig sobre la ceguesa de José Saramago coproduït pel Teatro São João de Porto i el Nacional. I una sèrie de lectures, com la Craveiro i una altra de Sara Barros Leitão. Una aliança important, aquesta, la dels teatres nacionals de Barcelona i Porto.

La peça de Saramago estava dirigida per Nuno Cardoso, que a Almada ha portat el seu últim muntatge, Suécia, un text oníric i polític de Pedro Mexia que ens recorda, com Aquilo que ouvíamos, l’obsessió pel passat del teatre lusità. No es parla dels anys setanta portuguesos, sinó de com veien des d’allà un dels mites europeus de la segona meitat del segle XX, Suècia, amb la socialdemocràcia, Olof Palme, Ingmar Bergman i “els jugadors suecs del Benfica” com a puntes de llança.

Nuno Cardoso dirigeix 'Suécia', una obra de Pedro Mexia. Foto: TUNA
Nuno Cardoso dirigeix ‘Suécia’, una obra de Pedro Mexia. Foto: TUNA

Cardoso col·loca els seus intèrprets en una mena de moll en una illa durant un casament, un lloc volgudament estrany, però que podria ser l’illa on vivia Bergman. Discuteixen sobre què representava el país escandinau i com se’l miraven des de fora, però també parlen del final de les il·lusions i de les utopies. “Un petit país que tenia molta presència en les nostres converses”, recorda Mexia. És una peça discursiva, per a grans actors i actrius, que a Almada va fer alçar el públic de la cadira.

Suécia podria traslladar-se a qualsevol context, perquè a tot arreu el país escandinau ha estat tema de conversa. Aquí mateix, n’hem vist unes quantes, de peces sueques, en les últimes temporades, Síndrome de gel (Teatre Lliure) i Uppgivenhet (TNC), totes dues centrades en la immigració, però també amb referències al seu somni gairebé socialista. La de Mexia va per una altra banda i és crítica des de la memòria, perquè situa l’acció el 1976, quan els socialdemòcrates van perdre les eleccions per primera vegada en quaranta anys.

L’altra obra que he pogut veure a Almada és Calvário, escrita i dirigida per Rodrigo Francisco, també director del festival. No es parla del passat, sinó de teatre, ja que convoca una sèrie d’intèrprets que hauran de portar a escena el Minetti de Thomas Bernhard. Els dards que llancen contra l’austríac són verinosos, també contra les formes noves.

'Calvário' ´és l'última obra de Rodrigo Francisco, director del Festival d'Almada. Foto: Patrícia Martins
‘Calvário’ ´és l’última obra de Rodrigo Francisco, director del Festival d’Almada. Foto: Patrícia Martins

El títol de l’espectacle de Francisco ja parla sol. Perquè els assajos de la companyia seran un autèntic viacrucis, entre l’estrella que vol i dol i la resta de l’equip que mira de fer el que pot amb el material que té a les mans (la raó del muntatge és un aniversari de Bernhard) i els condicionaments polítics i econòmics del moment. Una peça clàssica.

Encara ningú no ha superat, tanmateix, aquell Sopro de Rodrigues que vam veure a Temporada Alta, en la qual descobríem la vida d’un apuntador mentre el director portuguès ens guiava per una mena de somni teatral meravellós.

El Festival d’Almada arriba enguany als 40 anys en plena forma. No deixa de ser curiós que el principal certamen teatral portuguès se celebri en un suburbi obrer de Lisboa envoltat de grans edificis de formigó. Ha resistit tots els embats, però compta amb un públic popular molt fidel. L’escena d’una senyora menjant cireres mentre escoltava Cardoso i Mexia dijous a la tarda, a l’esplanada on se celebren les taules rodones, és memorable. I potser un dia hauríem de parlar de com és que la perifèria de Barcelona no compta absolutament per res quan es parla de teatre.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close