Teatre / Opinió

Quan els contemporanis fan clàssics

La generació de directors que ara està en la quarantena ha tingut l’oportunitat aquesta temporada de provar-se amb clàssics en les cobejades sales grans dels teatres públics. I el resultat és més aviat discret. Potser perquè no és el seu món ni tenen tot allò personal que ens havia meravellat.

Amb Ifigènia, Macbeth, Els criminals i La nostra ciutat es pot escriure un programa, una manera de veure el món. Es pot traçar una línia ideològica que comença en Eurípides, passa per Shakespeare i Bruckner i acaba en Wilder. Quatre autors determinants i quatre peces que encara ens parlen de tu a tu, des de la més antiga, escrita al segle V aC, fins a la més moderna, estrenada el 1938.

Els directors que les han dirigides al Lliure o al Nacional en els últims mesos no s’han reunit per comentar la jugada o publicar cap manifest generacional, però es produeix la casualitat que totes quatre han tingut al capdavant un director que es troba en la quarantena, des del més jove, Pau Carrió (1981), fins al més veterà, Jordi Prat i Coll (1975). Enmig, Ferran Utzet (1977) i Alícia Gorina (1979). Tots quatre, artistes amb una trajectòria molt interessant al darrere, bregada en sales de tota índole, molt heterogènia, amb grans encerts en el passat.

I membres d’una generació que ha patit en carn pròpia el tap generacional, que ha pogut anar fent, tot i que sempre a l’ombra dels seus pares i germans grans que van ocupar els grans espais i els grans pressupostos molt joves, sense la intenció de donar pas fàcilment.

Laia Marull i Ernest Villegas al 'Macbeth' de Pau Carrió al Lliure. Foto: Sílvia Poch
Laia Marull i Ernest Villegas al ‘Macbeth’ de Pau Carrió al Lliure. Foto: Sílvia Poch

L’únic que té la mà trencada amb els clàssics i amb Shakespeare en particular és Carrió. Macbeth és el quart muntatge del Bard que executa, però el primer en una sala gran. Victòria d’Enric V, Hamlet i Nit de reis es van estrenar al Lliure de Gràcia. El seu Crim i càstig de fa un parell d’anys a la Puigserver, poderós, antològic, li donava prou pedigrí per aixecar la història sobre el pla criminal del noble escocès amb tots els ets i uts.

El Macbeth de Carrió va ser fosc, mancat d’una idea motriu al darrere que permetés desplegar-se amb força la poètica de Shakespeare. Un Macbeth sense sang, pulcre, que era lluny de les altres versions del clàssic que hem vist en el que portem de segle XX, entre els quals trobem les de Jürgen Gosch, Calixto Bieito, Christiane Jatahy, Alessandro Serra i Àlex Rigola.

A diferència d’aquests, que tenien, totes, intencions molt determinades, Carrió va estrenar una posada en escena clàssica, la més teatral de totes, fins i tot, podríem dir, la més canònica. El problema és que pecava d’una certa ingenuïtat i que, una setmana abans, havia posat de llarg a La Villarroel una comèdia preciosa, Elling, erigida amb dos amics, David Verdaguer i Albert Prat, que demostrava que Carrió sap moure’s molt bé en la distància mitjana, amb còmplices al seu costat.

Ferran Utzet va dirigir 'La nostra ciutat' al Lliure.
Ferran Utzet va dirigir ‘La nostra ciutat’ al Lliure.

Mesos abans, Utzet va estrenar, també al Lliure, per primer cop a casa nostra La nostra ciutat, amb dramatúrgia de Llàtzer Garcia. Fins a l’últim acte, que comptava amb una Paula Malia espectacular, no vam entendre de quina manera la peça de Thornton Wilder ens estava interpel·lant. Sí, és una obra magnífica, però me’n venen al cap moltes altres amb repartiments extensos, i contemporànies, del repertori anglosaxó per ocupar la Puigserver. Per exemple, The ferrymen, de Jezz Butterworth. O, per què no, The Inheritance, de Matthew Lopez.

Utzet, molt lligat a La Perla 29, ens havia meravellat amb les seves posades en escena irlandeses, molt especialment la de Dansa d’agost de Brian Friel. També amb l’Esperant Godot de Samuel Beckett. Amb La nostra ciutat se’n va sortir a mitges i va complir l’expedient. Ens va regalar una última escena que recordarem sempre. I ja està.

Més o menys el mateix que li ha passat a Alícia Gorina amb la seva Ifigènia. Va ser molt més interessant el que va fer amb Les verges suïcides de Jeffrey Eugenides a Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om que el que ha portat a terme amb la tragèdia de la família d’Agamèmnon i Clitemnestra. Aquell experiment no li va sortir bé del tot. Si aleshores li va mancar temps per definir una obra de creació que volia anar molt enllà, ara li sobren capes.

Marta Ossó envoltada del cor a 'Ifigènia', al Lliure. Foto: Sílvia Poch
Marta Ossó envoltada del cor a ‘Ifigènia’, al Lliure. Foto: Sílvia Poch

D’entrada, Gorina sembla haver aixecat l’obra per a només dos intèrprets, els dos protagonistes (Pere Arquillué i Emma Vilarasau) i un cor, tot i que compta amb tres actors de primera més (Pau Vinyals, Marta Ossó i Albert Pérez). Els seus secundaris són gairebé terciaris: tot just un parell de frases en més de dues hores de funció. Sí que intenta que la seva Ifigènia ens parli directament, però es passa de pedagògica i de políticament correcta. I, al final, ens quedem amb dues o tres imatges. Res més.

El Blasted de Sarah Kane, el Solitud de Víctor Català, les versions d’autors finlandesos o aquell Watching Peeping Tom, no hi són, a Ifigènia. Com si per entrar amb un clàssic a una sala gran, amb dos tòtems de la interpretació, haguessis de renunciar al que ets. I no, es tracta precisament del contrari.

El mateix podríem dir d’Els criminals que té en cartell Jordi Prat i Coll a la Gran del TNC. Una altra obra magnífica, tan visionària com les altres, però que no acaba de funcionar per una cosa ben oposada als altres casos. El director intervé, i molt. Li dona tocs de musical, al tercer acte, en lloc de tornar a l’escenografia del primer, l’escala de veïns, ens trasllada a un cabaret. Fins i tot hi col·loca un epíleg absurd (Gorina fa el mateix).

Jordi Prat i Coll compta amb Joan Carreras a 'Els criminals', al TNC. Foto: David Ruano/TNC
Jordi Prat i Coll compta amb Joan Carreras i Maria Rodríguez a ‘Els criminals’, al TNC. Foto: David Ruano/TNC

Prat i Coll és, no ho oblidem, un dels millors dramaturgs del país. Fàtima o M’hauríeu de pagar són textos magnífics. El Rèquiem for Evita que ens va regalar al Teatre Grec la temporada passada té un club de fans que reclama que salti a un teatre comercial i s’hi estigui uns quants mesos. A la Gran del TNC, ens havia meravellat amb Els jocs florals de Canprosa de Santiago Rusiñol i La Rambla de les floristes de Josep Maria de Sagarra. I a la Petita, amb La fortuna de Sílvia, també de Sagarra, o aquell delirantment espaterrant Liceistas y cruzados. Bruckner demanava més Fàtima que Evita.

Què ha passat, doncs? Només Utzet era nou en una gran platea pública barcelonina. La resta ja s’hi havien provat. Tot i que amb produccions més personals, més de pell, que és com sempre hauria de ser el teatre. Amb equips en escena més orgànics. D’això també se n’aprèn, a dirigir fora del teu cercle de confort.

D’altra banda, Lliure i Nacional estan tancant la temporada sense haver muntat cap autor contemporani català a les respectives sales grans, en un moment en què el teatre privat es rifa els nostres dramaturgs. Tampoc no hi han fet res de contemporani: el que més s’hi acostava era Els Watson. Res que parlés del segle XXI.

'Els Watson', de Laura Wade, dirigida per Josep Maria Mestres, ha triomfat al TNC. Foto: David Ruano / TNC
‘Els Watson’, de Laura Wade, dirigida per Josep Maria Mestres, ha triomfat al TNC. Foto: David Ruano / TNC

I el que Gorina, Utzet, Prat i Coll i Carrió saben fer amb solvència contrastada és plantejar-nos els dilemes dels nostres dies amb espectacles punyents i crítics, contemporanis. A més, són de la mateixa generació del boom de l’autoria catalana, dels Miró, Clua, Clemente, Casanovas, Buchaca i companyia. No s’haurien d’entendre entre ells? No seria fantàstic veure’ls treballar junts?

Avui, a Europa, mana el teatre d’ara: o portar a escena peces noves o adaptar textos d’altres gèneres. Mana la creació a partir de materials híbrids. El que tots els directors de la generació de Carrió, Gorina, Prat i Coll i Carrió fa anys que fan. No han de deixar que els del tap els ocupin l’hort que ells han amanyagat i llaurat quan només ells hi creien.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close