Teatre / Llibres

Quatre-cents anys de Molière 

Col·locar les fotos a un article recent sobre William Shakespeare va ser bufar i fer ampolles gràcies a les crítiques que els mateixos col·legues de la casa havien anat penjant de les representacions del bard anglès al TNC o al Lliure; però una cerca de Jean-Baptiste Pocquelin (1622-1673), més conegut com a Molière, als nostres arxius, no genera resultats idèntics. Comparacions sempre odioses al marge, al pròleg de ‘Set comèdies i un ballet’ traduïdes per Miquel Desclot, aquest ja es lamenta de la sort desigual que ha conegut el comediògraf més gran d’Aristòfanes ençà en relació amb l’autor de ‘Hamlet’. Edicions Proa, el segell de fons de la literatura catalana, aprofita enguany l’efemèride del quart centenari del naixement de l’autor parisenc per tractar de reparar-ne el greuge.

A la introducció, Desclot parteix en part de l’estudi de Judit Fontcoberta sobre Molière a Catalunya (PAM, 2005), que repassa els dos segles de recepció del dramaturg francès a casa nostra. Com és natural, Pocquelin entrà a les nostres lletres abans que Shakespeare, ja al segle XVIII, i la seva presència si no constant almenys ha estat significativa al llarg de tot aquest temps.

Devers l’any 1995, Guillem-Jordi Graells proposà a Desclot traduir l’Amphitryon perquè Calixto Bieto l’havia de muntar al Lliure. Aquell curs l’Institut del Teatre inaugurava una cèlebre col·lecció de clàssics amb el primer volum del Teatre complet de Samuel Beckett. El 2003, l’Institut publicà un primer volum de Teatre complet de Molière amb les peces de joventut. S’hi incloïen Les melindroses ridícules i El banyut imaginari en versió de Desclot. Ell, poc abans, havia gosat també traduir Don Juan. Però el projecte molieresc de l’IT s’estroncà sobtadament abans que hom comencés a parlar del segon volum.

Fa un parell d’anys, davant la commemoració del naixement, el traductor decidí aplegar les quatre peces, es comprometé a traduir El Tartuf i El misantrop i, un cop enllestides, encara s’animà a afegir-hi El burgès gentilhome. I voilà! Ja tenim les set comèdies.

Le Bourgeois gentilhomme de Molière en el muntatge de Benjamin Lazar al Théâtre Le Trianon de París el 2005.

El pròleg no és gaire extens. Desclot sempre dona compte de la data del debut: la primera peça va ser estrenada al Théâtre du Petit-Bourbon el 1659 i publicada al mateix curs. Els textos venen acompanyats amb alguna nota escadussera a peu de plana del traductor. La tesi de la primera comèdia, breu i hilarantment divertida, Les melindroses ridícules, és el del casament per força de les filles. La manera de parlar que tenen aquestes, Cati i Mundeta, les converteix en inintel·ligibles per a la resta de personatges amb la corresponent gràcia i joc que això desencadenava a escena. El marquès de Mascarilla, criat de la Grange, do de gents i amb un bon bec, ve com l’anell al dit per rifar-se-les mentre se sent un públic que no hi és, però que s’esbutza de les rialles.

Les referències a la poesia, novel·la i teatre del París de l’època potser se’ns escapen, però s’ensumen malèvoles, satíriques i entremaliades. El llenguatge de Molière és deliciós i la traducció de Desclot, que llisca fina, s’insinua brillant. Les dues trames, la dels senyors i criats, recorden les dues accions paral·leles tant del teatre clàssic grecollatí com de la commedia dell’arte italiana. D’ambdues Molière se’n manifesta força deutor. Tornem, doncs, a presenciar una situació d’equívocs.

L’any següent tornava a la mateix sala (que s’enderrocava aquell any i deixava els còmics al carrer) amb Esganarell, o el banyut imaginari, que igualment sortia impresa. El tema productiu del marit cornut el reprodueix en aquest Banyut imaginari. També continuen cites d’època -degudament aclarides en nota- com la de la protagonista de la novel·la Clélie o alguna referència històrica. A més amb aquesta comencen els versos alexandrins. Desapareix la trama d’amos i servents (hi ha una minyona, això sí, però d’una altra pasta, que aquí servirà altrament per desenredar la troca). Esganarell resulta un personatge tòpicament pla com ho podria ser el vell Euclió de La comèdia de l’olla de Plaute; tots dos malentenen i, en conseqüència, és clar, mal responen.  

El públic, l’únic que coneix la veritat sencera, devia riure a pleret davant tanta ruqueria, malentesos i dobles sentits. La rima consonant està molt ben cisellada i vessada en català amb mestria. D’aquí no se’n podia extreure absolutament res quant a exemples de moral; només tenim facècies de per riure, lluny de les tragèdies d’un Shakespeare, Racine o Calderón. Esganarell, més aviat, recorda la imatge patètica de l’emperador de Constantinoble al Tirant lo Blanc brandant una espasa per matar una rata que no existeix a la immortal novel·la valenciana. 

El rei Lluís XVI de França, favorablement dispost envers Molière, acabà cedint a les pressions i prohibí que se’n representés el Tartuf

La comèdia d’El Tartuf o l’impostor debuta el 1664 al Palau de Versalles davant reis i prínceps, poca broma! Tanmateix, per problemes, no s’estampa fins al cap d’un lustre. Aquest endarreriment s’explica al prefaci per part d’un Molière dolgut i que se sent obligat a defensar-se. Els hipòcrites no aguantaren tan bé la caricatura que els feia com l’havien encaixat les melindroses o els banyuts de les peces anteriors. Fent gala del seu caràcter, l’atacaren sibil·linament al·legant que ofenia la pietat aquest drama en què ridiculitza Tartuf, un beat fals. 

Ell aprofita l’avinentesa per distingir-lo dels devots autèntics i justifica haver pintat el seu protagonista amb un traç força gruixut. Per Molière, l’objecte de la comèdia consistia a corregir els vicis dels homes. No entenia doncs per què havia d’excloure’n cap col·lectiu, com proposaven els seus detractors, que la hi portaven votada de feia estona. Per això, no pararen de moure fils fins a aconseguir-ne la prohibició.

Tot seguit s’inclouen les tres súpliques que adreçà a Sa Majestat. Mentrestant, s’escampava pertot arreu la brama d’una obra i autor diabòlics tot i no haver-la vista ni llegida, és clar, en la immensa majoria de casos! D’aquí que Molière en lliurés còpia davant el monarca. L’existència d’un segon i tercer plec, òbviament, dona prim compte del mal resultat de les dues primeres escomeses. És una llàstima que en aquestes Desclot no hagi seguit el bon costum de datar-les com als drames. A la d’enmig és quan opera debades un canvi de títol, L’impostor, i llima certs pretextos que poguessin resultar ofensius; però a la versió definitiva, la intervenció final del rei en forma de deus ex machina hi resulta un xic forçada. I és una llepada final en tota regla. Molière s’havia topat amb l’os de la religió i n’acabaria rosegant el seu poder. Si bé s’ha de tenir en compte que les súpliques sols mostren un dels punts de vista de la trifulga, no deixa de resultar curiós que alguns s’identifiquessin amb un fals devot!

Sense desmerèixer les dues anteriors, aquesta és la primera gran obra que ens havia de llegar aquest llibre. Aquí, sota l’escorça de la comèdia, hi batega el drama d’una filla que no vol maridar Tartuf a la força, i el paper de Dorina, dama de companyia d’aquesta, adquireix el caràcter inusitat que cobren sovint els criats dins la producció molieresca. L’afer matrimonial ja advertíem que resulta bastant recurrent amb la contraposició del criteri del pare, Orgon, al de la filla.

Louis Jouvet
Louis Jouvet al Tartuf de Molière al théâtre de l’Athenee de París devers el 1950 en una foto de Roger Viollet (Getty Images)

Orgon, que triga a comparèixer a escena, ha acollit Tartuf a la llar. Aquest darrer és vist com un impostor per tots els de la casa amb les seves normes estrictes quant a visites, balls i converses. Se n’exceptuen Orgon i sa mare, si bé ell, rere Tartuf, perd el món completament de vista. Pareix que en alguna versió de les que finalment bandejà, pel seu mal cap, Tartuf acabava prenent a Orgon tots els seus calés. Si Orgon és còmic, Tartuf, que encara irromp més tard, es passa de frenada. La comèdia ja ho té això de caricaturitzar els trets fins al límit de l’escarni i deformar-los perquè causin gràcia en escena.

Amb la comèdia de Don Juan o el convidat de pedra (1665), estrenada al Théâtre de la Salle du Palais-Royal, Molière continua essent un dramaturg de la cort. El Don Juan és un mite que ve del sud i per primer cop es trasllada l’acció a Sicília. Don Juan és un individu odiós, encara que d’un caire força diferent del de Tartuf. En comú, comparteixen que tots dos són pecadors i descreguts amb molta facilitat de parla; de diferent tenen que, si aquell volia la dona d’Orgon, aquest aspira a tenir-les totes i n’ha tastades moltes.

El concepte de l’honra es vincula al teatre espanyol del Segle d’Or. És d’on arrancaria, segons alguns, el gran mite del Tenorio amb Tirso de Molina en El burlador de Sevilla. La norma consistia en el fet que qualsevol dona ultratjada maculava l’honor familiar. Això ho havia de reparar un pare, marit o fill contra l’home que havia comès la malifeta, tret que es tractés d’un rei, que se n’havia d’acabar penedint per si mateix. Aquest darrer, tanmateix, no és el nostre cas atès que l’ultratjador és Don Juan.

Tirso de Molina en un retrat de frai Antonio Manuel de Hartalejo a la BNE

Lingüísticament, l’escena entre Perot i Carlota és una delícia de català entre vulgar i rural que terrabaixeja. La troca es torna a embolicar que fa fort arran de les promeses de matrimoni a diverses dones per part del caràcter principal. La disfressa d’Esganarell com a metge apunta un nou tipus, el del doctor, contra els qui ja havia llençat alguna indirecta malèvola i amb els quals Molière mantindrà una relació tibant i envitricollada al llarg de tota la seva vida. Aquí els satiritza, s’hi acarnissa i hi fa sang. El mateix podria dir-se dels creditors. El comediògraf devia ser un home temut perquè amb la seva ploma devia obligar a passar tothom per la picota. En aquesta, l’entrada de l’element fantasiós aparta l’obra de tota la resta.

El misantrop la representa el 1666 la Companyia del Rei i veu la llum en paper l’any següent. És l’exemple contrari dels impostors fatxendes d’abans, però duta fins a l’altre extrem que cal a la comèdia perquè resulti efectiva. Un Tartuf sincer, igualment estricte -si és que no incorrem en cap oxímoron- es veu obligat a isolar-se d’una humanitat que no pot canviar: «l’excés de rectitud també esdevé blasmable», com li rebat Filint, qui també li adverteix que pot acabar convertit en un enemic del poble avant la lettre!, pel poder que atresora el contrincant a què vol enfrontar-se: la societat benpensant.

Jordi Boixaderas en un cartell promocional d’El misantrop de Molière al TNC el 2011

S’endevina que l’espina del Tartuf encara coïa. Potser la duria clavada tota la vida. Alcest, el misantrop, torna a tenir el punt flac en el mateix taló d’Aquil·les que Don Juan: les dones. I hi afegeix un punt de gelosia desconegut en aquell altre. Creu que amb el temps podrà purgar la seva dona d’hipocresia. El temps va passant i Molière, que tenia ofici i una gràcia innata per al vers i la prosa, s’ha anat acomodant, però ens envaeix la impressió que està començant a tallar els tipus i les farses amb els mateixos patrons un cop ha assaborit la mel de l’èxit. No cal ni dir que als cercles palatins veure aquesta societat d’aparences reflectida al mirall de l’escenari devia mirar-se amb força gràcia i humor. A més, en una societat tan políticament correcta com l’actual, en bones mans, un muntatge corrosiu d’El misantrop faria molta patxoca i s’hi podria sucar molta molla.

Amfitrió es trasllada a Tebes. És de factura clàssica i torna canviar respecte de tot allò que havíem vist fins ara. Els personatges són déus. Els dos plànols de senyors i criats esdevindran aquí els de les divinitats i els mortals sense desatendre l’altra parella. Evidentment, els primers tenen totes les de guanyar i fan anar els primers de mal borràs. Comèdia novament força deutora del teatre clàssic grecollatí a l’estil de les que es representaven a l’època. Desimbolta i divertida, torna a recordar l’estil del Plaute d’El vodevil del fantasma. El déu Mercuri es fa passar per Sòsia davant Sòsia i ja tenim armat l’embull. Les paraules de Júpiter-Amfitrió de mantenir-se com a amant i no voler saber res de matrimoni fan pensar a parts iguals en Don Juan i El misantrop.

Julio Manrique com a Don Juan al Teatre Goya de Barcelona el 2017.

Les sis comèdies es completen amb el ballet d’El burgès gentilhome (1670) per divertir el Rei. Va ser interpretada per la companyia d’aquest. Tornem a la prosa. Ara el tipus és un burgès mal·leable: el Senyor Jourdain. No sap res d’armes, filosofia, música ni ballet, i els seus Mestres el faran combregar amb rodes de molí. Es veu que tornava a ser una farsa divertidíssima que devia fer riure de valent el públic que ho presenciava. La irrupció del Mestre d’Armes ens posa davant el discurs clàssic de les armes i les lletres, mentre que el Mestre de Filosofia recorda Els núvols d’Aristòfanes.  

Sovint en el teatre contemporani insistim que el conflicte és primordial, però en Molière les costures del conflicte no són tan evidents. Són obres d’embolics. Jourdain és un protagonista ridícul que embogeix per aquesta dèria seva d’imitar la noblesa cortesana de l’Antic Règim, receptora directa de la peça. Per això, Dorant el ploma bastant semblantment al que feia Tartuf amb Oron. I torna a aparèixer el tema del matrimoni dels fills, ja que aquestes ínfules que té el protagonista dificulten les noces de la filla amb cap que no sigui gentilhome, en contra del parer d’ella.

Una selecció de set comèdies amb l’afegitó d’un ballet al final de la darrera no pot ser més que un tast de la producció d’un clàssic que ens llegà aproximadament una quarantena de peces; però tal volta serà un bell principi perquè en algun moment es reprengui la tasca tan necessària de continuar editant en català l’obra completa del gran comediògraf francès.  

Carles Cabrera
Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close