Teatre / Opinió

Què en quedarà, de tot això?

L’ànsia de mirar endavant dels nostres teatres fa que es perdin pel camí o, directament, s’oblidin grans obres dramàtiques contemporànies del nostre repertori que mereixen noves mirades i, sobretot, el veredicte del públic d’ara.

El teatre és una lluita constant contra l’oblit, una màquina de generar records que queden soterrats sota la muntanya de runa del dia a dia. Els intèrprets es fan grans i són substituïts per d’altres, de més joves, les estètiques envelleixen, els directors caduquen, hi ha sales que tanquen. I es continuen aixequen obres noves, muntatges nous, que aspiren a ocupar un petit racó de memòria. L’únic que aspira a romandre entre nosaltres són alguns textos i poca cosa més.

Hi ha alguna excepció. Toni Gomila va estrenar Acorar el 2011 i no ha parat de fer aquest monòleg que ell mateix va escriure. Enric Cambray i Ricard Farré fa nou anys que interpreten Les dones sàvies de Molière i aviat els tornarem a tenim al Maldà. Són casos extraordinaris, fenómens estranys, en un sistema avesat a la massacre. N’hi ha pocs més.

El Ragazzo de Lali Álvarez va trepitjar escenaris de 2015 a 2023. I just ara en surt l’edició a Comanegra, nou anys després d’estrenar-se. Llegir-lo, rellegir-lo, ens permet recuperar una història que no hauríem d’oblidar, la d’un noi que escrivia versos i que va ser assassinat a Gènova el 20 de juliol de 2001. Seria meravellós que un actor jove el recuperés, un actor de l’edat de Carlo Giuliani, 23 anys, l’edat aproximada que tenia Oriol Pla quan va assumir el repte de tornar-lo a la vida.

'Ragazzo' es va acomiadar de la cartellera el 2023, a La Villarroel.
‘Ragazzo’ es va acomiadar de la cartellera el 2023, a La Villarroel.

Per sort, hi ha un parell d’editorials, no gaires més, que fan els possibles perquè tot aquest devessall de creativitat que és el teatre textual català contemporani no quedi en no-res. Comanegra n’és una. L’altra és Arola. Entre les dues van fent, acompanyats pels clubs de lectura, molt especialment el Llegir el teatre patrocinat pel TNC, que aquesta temporada fa front a la dotzena edició. Segurament, el llegat més important que va deixar Xavier Albertí quan va passar per aquella casa.

Ragazzo no és una comèdia, sinó una obra duríssima d’una gran altura poètica, un monòleg que mostra i que narra, que exposa i que deixa que l’espectador tregui les pròpies conclusions. Teatre polític que no ha caducat, perquè el que va moure Álvarez a escriure aquell text és avui més vigent que mai. Per això va estar vuit anys en cartell, aquí i allà. Per això Toni Gomila continua amb Acorar.

Són poques les comèdies que superin el pas del temps. Si ho fan, com les de Shakespeare, Goldoni o Molière, és perquè directors i dramaturgs porten a terme una feina intensa d’actualització. Si no, el públic d’avui no les resistiria. Poden llegir-ne qualsevol d’elles i ho comprovaran. Les tragèdies, els drames, en canvi, romanen. Serà que la misèria de l’ésser humà no ha canviat gaire des d’Èsquil. Serà que la manera d’enfotre’ns de les coses varia, evoluciona.

Thomas Ostermeier va venir a Temporada Alta 2019 amb un 'Retour a Reims' produït a Lausanne. Foto: Mathilde Olmi
El ‘Retour à Reims’ de Thomas Ostermeier, a partir de l’assaig de Didier Eribon, és en cartell a la Schabühne des de 2021. Foto: Mathilde Olmi

Ara mateix, a Londres, l’Almeida Theatre està revisant a fons el teatre britànic dels anys 50 del segle passat, amb els revivals de Roots, d’Arnold Wesker, i Look back in anger, de John Osborne. Dues obres que exposen, alhora, el conflicte generacional, entre pares i fills, entre les expectatives i la comoditat. D’això també parla Tots ocells, l’obra de Wajdi Mouawad que està exhaurint entrades a la Biblioteca de Catalunya.

El nostre sistema teatral no permet operacions com la de l’Almeida o com la que porten a terme assíduament els teatres britànics amb els seus autors. La revisió del patrimoni és constant. I la crítica a la cultura autòctona. Si no, no s’entendria l’èxit, per exemple, de la trilogia Death of England, de Clint Dyer i Roy Williams. O de totes les obres de James Graham, segurament l’autor britànic del moment.

A Alemanya van revisant els seus èxits sense deixar-los de fer, mentre hi hagi públic. Els teatres tenen les seves companyies de repertori i, per això, pots anar a la Schaubühne berlinesa a veure El casament de Maria Braun o les obres que hi ha estrenat Maja Zade des de 2019… Tots els països del nostre entorn amb una dramatúrgia de primera divisió actualitzen el seu cànon d’una manera o altra, miren enrere i endavant de manera continuada, estrenen peces noves sense oblidar les que les han precedit.

Laura Aubert ha escrit la dramatúrgia de 'La setena porta'. Foto: David Ruano
Laura Aubert va escriure la dramatúrgia de ‘La setena porta’ a partir d’obres de Joan Brossa. Foto: David Ruano

Nosaltres som un país marcat per la desmemòria, delerós de sobreviure i córrer, sempre endavant. Amb prou feines s’aprofiten els anys oficials per recuperar obres que tenen més d’un segle (Guimerà, Rusiñol…) i continuem sense saber gaire cosa del teatre anterior a la Guerra Civil, autèntica tabula rasa. Tot just ara el TNC ha decidit recuperar les dramaturgues, les que un dia va anomenara “pioneres”. Dels anys 20 i 30. El març de l’any que ve ens hi arribarà Marie, la roja, obra de Rosa Maria Arquimbau.

De Joan Brossa, gràcies a la feina de la Fundació que porta el seu nom, cada tant ens en serveixen alguna cosa. Però ja està. Espriu o Palau i Fabre són noms totalment estranys per a qualsevol espectador de menys de 35 anys, ja que amb prou feines haurà tingut l’oportunitat de conèixer-ne la seva existència als nostres escenaris.

I si fem poca feina amb els clàssics del segle XX, no en parlem dels dramaturgs que fa vint anys van protagonitzar l’explosió més gran que ha viscut el nostre teatre, a nivell textual, des de la Segona República. Ara ens vantem de gaudir d’una cartellera farcida d’autors i autores de casa, que exporten obres a dotzenes al món civilitzat, però tot això va tenir un inici, un començament.

Mont Plans i Alfred Luchetti a 'Barcelona, mapa d'ombres', de Lluïsa Cunillé, estrenada a la Sala Beckett el 2004. Foto: Ferran Mateo
Mont Plans i Alfred Luchetti a ‘Barcelona, mapa d’ombres’, de Lluïsa Cunillé, estrenada a la Sala Beckett el 2004. Foto: Ferran Mateo

Aquest 2024, per exemple, ha fet dues dècades de Barcelona, mapa d’ombres, de Lluïsa Cunillé, i de Plou a Barcelona, de Pau Miró. Dues peces fundacionals, extraordinàries, a les quals el temps els ha anat molt bé. Què en fem de les obres que va escriure Sergi Belbel als anys 90? Què en farem de les de Josep Maria Benet i Jornet?

L’any que ve podrem veure El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró, al Texas. Una gota d’aigua a l’oceà. Perquè molt em temo que ningú s’està fent càrrec del repertori. És feina de la Sala Beckett? Del TNC? Del Lliure? Qui se’n fa responsable? Hi ha individus que es preocupen del seu i per això podem seguir veient Acorar. També hi ha alguns investigadors meritoris com Albert Arribas que fa mans i mànigues perquè puguem seguir gaudint del teatre de Cunillé. Més enllà d’això, engrunes.

Andreu Benito, Jordi Bosch, Boris Ruiz i Jordi Boixaderas, a 'Els jugadors', estrenat al Teatre Lliure el 2012
Andreu Benito, Jordi Bosch, Boris Ruiz i Jordi Boixaderas, a ‘Els jugadors’, estrenat al Teatre Lliure el 2012.

Hi ha empreses teatrals que de tant en tant miren enrere i pensen que cal recuperar El mètode Grönholm o Paraules encadenades, de Jordi Galceran. Però tampoc no s’hi dediquen gaire. No hi estan obligats. És curiós, tanmateix, que en la cinquantena d’obres que Lliure, Beckett i Nacional exhibeixen cada temporada no hi hagi cap revisió del segle XXI nostrat. Algú ha tornat a llegir Els jugadors, Volem anar al Tibidabo, Marburg, Les nenes no haurien de jugar al futbol?

Pau Miró, Guillem Clua, Josep Maria Miró, Marta Buchaca, Cristina Clemente, Victoria Szpunberg i companyia estrenen obres noves aquesta temporada. En tenim dels seus germans petits, com Joan Yago, Jan Vilanova i Oriol Puig. Ha arribat el moment de fer com els veïns del nord i establir mecanismes de revisió. No es tracta d’activar el fre de mà i aturar-se. No cal. Basta instal·lar retrovisors. Perquè si no, de tot això que hem vist fa poc o veurem aviat, tampoc no en quedarà res.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close