Daniel J. Meyer estudia la vida dels joves immigrants que arriben al país escandinau al TNC gairebé un any després que Xicu Masó parlés del mateix al Lliure. Totes dues obres coincideixen en molts aspectes i sembla que en defugin d’altres.
Hi va haver una època en què aquí només es parlava de Finlàndia i, sobretot, del seu envejat sistema educatiu. En sabíem poc, del seu teatre, llevat de les obres de Kristian Smeds que va muntar Alícia Gorina i del Purga de Sofi Oksanen que vam veure al TNC. Ara, però, toca mirar cap a Suècia quan parlem d’immigració, de l’estrany fenomen que pateixen alguns nens nouvinguts per fugir d’una dura i trista realitat.
Uns mesos enrere, amb Masó a la direcció i dramatúrgia de Mohamad Bitari i Clàudia Cedó, va arribar al Lliure Síndrome de gel. Ambientada en un hospital d’Estocolm, la proposta ens plantava als morros un fracàs: el de la socialdemocràcia sueca. El metge que atenia els pacients iraquians, els fills dels quals havien quedat catatònics, ens abocava una lletania sobre les bondats del sistema per, al final, assumir que havien comès un gran error.
Al TNC, Meyer se’n va més o menys pels mateixos camins a Uppgivenhet. Canvia l’hospital per un centre d’acollida, iraquians per bosnians i li confereix un toc més pop, amb la direcció de Montse Rodríguez Clusella. I crea un triangle amorós, entre l’assistent social, la Inga (Diana Gómez), el Tariq (Quim Àvila), que fa sis anys que viu al país, i l’Ivan (Pau Escobar), que acaba d’arribar. Per anar fins al mateix lloc.
Síndrome de gel era una obra més ambiciosa, amb més personatges i de mirada més àmplia. Però també més avorrida o de ritme massa lent. Uppgivenhet, més dinàmica, més naïf també, és com la seva prèvia, ja que trobem dos germans serbobosnians, un d’ells menor d’edat (en Petar, Biel Castaño), que fugen a Estocolm de no sabem què. Un cop instal·lats al centre, coneixerem d’on venen i començaran els problemes. Al seu costat, l’Ivan mirarà d’ajudar-los, així com l’Inga, que veurà com tot el que tenia entès del seu món cau com un castell de cartes.
Tant l’una com l’altre pequen d’alliçonadores, tot un drama del nostre pretès teatre social. Només els cal acomiadar el públic amb un pam-pam al cul. Síndrome de gel, però, tenia el mèrit de comptar amb un repartiment racialitzat, és a dir, amb una infermera negra i uns immigrants (i fills d’immigrants) de debò. La peça de Meyer va per una altra banda: encara no entenc per què, a Uppgivenhe, els dos germans serbobosnians parlen en castellà per fer veure que conversen en el seu idioma (serbi). El teatre, certament, ho admet tot, però no qualsevol cosa.
El que és ben curiós és aquesta obsessió per explicar-nos que a Suècia hi ha nois i noies que, davant una eventual deportació, es queden en coma. És un fenomen greu, sí. Això no ho dubta ningú. Però no en teníem prou amb l’obra de Bitari i Cedó? D’acord que es podia millorar. Uppgivenhet, no obstant, no ho fa.
No serà que parlem dels suecs perquè no tenim ganes de parlar de nosaltres? A la Zona Franca hi ha un Centre d’Internament d’Immigrants terrible, cada any arriben al nostre país milers de persones que busquen asil. No tenim, per desgràcia, la bona fama del país escandinau a l’hora d’acollir gent de fora, ni hem estat mai tan generosos com molts estats europeus… Passa que si ambientes una obra a Estocolm en lloc de fer-ho a Salt, en certa manera fuges d’estudi.
Xicu Masó va interpretar al Lliure El metge de Lampedusa (2017) i allò era una altra cosa, especialment perquè es tractava d’un retrat, el de Pietro Bartolo, i la seva tasca incansable per acollir i curar africans naufragats des del seu modest dispensari a l’illa més meridional d’Itàlia. Aquella era brillant perquè ens exposava uns fets i ens presentava una persona de carn i os. No li calia dir ni fer res més.
Amb Uppgivenhet m’ha passat el mateix que amb Zona inundable, de Marta Barceló. Que l’autor vol tractar massa coses en una mateixa obra i no disposa de prou eines per portar-ho a terme. Ni la història de partida és prou bona, ni prou profunda. La mirada és una mica turística, de qui observa un fenomen des de fora sense entrar-hi gaire.
En canvi, el Bonobo de Josep Julien, tot i que dramatúrgicament més estranya, sabia arribar de manera molt convincent al final. També feia referència a la immigració i, sobretot, a un altre tema més espinós: el terrorisme islamista. Malgrat tot, el muntatge era més real que els dels suecs amb accent català.
Si volem parlar de Suècia, tenim un gran dramaturg encara per descobrir: Lars Norén. Se n’han fet uns quants muntatges a Barcelona en els últims anys, des d’El coratge de matar (TNC, 2016) fins al seu celebrat Dimonis (Sala Beckett, 2006), sense oblidar 20 de novembre (Sala Atrium, 2012). Si algú ha sabut retratar sense pietat el seu país, tot el que hi passa, com una metàfora d’Europa, és ell. I segur que hi ha algun autor o autora més jove i viu (Norén va morir el 2021) que no coneixem i que ens agradaria molt fer-ho.
Portar a escena la realitat és un repte majúscul. I és una cosa que li demanem, al teatre, que exerceixi de mirall. Això no vol dir, tanmateix, que s’hagi de renyar el públic. Almenys, directament. Hi ha moltes maneres de ser crític, incisiu. Thomas Bernhard, per exemple, no alliçonava ningú. En tenia prou posant personatges execrables com a protagonistes per deixar clar cap a on anava. Quan a Plaça dels herois, la Sra. Zittel diu que “a Oxford Hitler no va estar-hi mai”, no li cal afegir res més. Els austríacs que vam veure l’obra ja sabien de què parlava. I els coïa com una mala cosa.
Aquí, ens referim als immigrants que acaben a Suècia com si no hi hagués refugiats, entre nosaltres, com si no tinguessin problemes. Parlem dels suecs perquè, segurament, ens fa vergonya parlar de nosaltres. O no tenim prou coratge per fer-ho.
