S’encén la pantalla i enlluerna la sala sencera. Un seguit de pestanyes insistents amb cares, paraules, veus, imatges que fan referència a notícies, cartes, cançons, gràfics… ballen al fons. Al prosceni, sis joves posen sobre la taula dades referents al suïcidi. D’això tracta, l’obra. Una mort metafòrica; un suïcidi vist des d’un angle polític, com la via de rebel·lió contra el sistema opressor. L’angoixa, el patiment, el desequilibri, l’ansietat extrema afloren sobre un escenari que és el llenç on la joventut bolca sensacions atemporals.
… Don’t let me down, don’t let me down…
I on sonen els Beatles.
La malaltia de la joventut
Autor: Ferdinand Bruckner
Direcció: Juan Carlos Martel
Intèrprets: Francesc Marginet, Emma Arquillué, Guillem Balart, Elena Martín, Martina Roura i Mariantònia Salas.
Teatre Lliure
Fins l’11 d’abril del 2021
Partint de l’obra El mal de la joventut (1929) del dramaturg búlgar Ferdinand Bruckner, Juan Carlos Martel fa ressonar la història d’uns estudiants de medicina en el període d’entreguerres amb la joventut actual. Essent d’èpoques tan espaiades, què tenen en comú? -pot pensar un. Doncs allò que roman intacte per molt que les pàgines del llibre avancin: el futur fosc i indesxifrable; la desil·lusió generacional; la precarietat. Aquesta peça ja havia trepitjat els escenaris barcelonins l’any 1982 de la mà del director teatral Jordi Mesalles. Ara, la dramaturga Ingrid Guardiola i el director de l’obra (i del Lliure) l’han reprès i adaptat en un context abstrús marcat per la pandèmia de la Covid-19. “Es tracta el suïcidi des d’un punt de vista polític, no és romàntic. És presentat com l’alternativa al patiment, com a una simptomatologia que prové d’una estructura fallida; d’un sistema que ens empeny a una vida insostenible”, apunta l’actriu Mariantònia Salas. Així, més enllà del fet clínic, La malaltia de la joventut apropa el dolor al pla social i moral. “S’aborden els temes i subtemes amb cura i alhora amb normalitat perquè el que demostren les dades és que no es tracta de quelcom excepcional, sinó que ens passa a molts. Tothom ha travessat en algun moment etapes d’inestabilitat, angoixes, ansietat, depressió…”, afegeix Salas. Una temàtica semblant a la que va inspirar al jove autor Oriol Puig a crear el Karaoke Elusia, resident a la Sala Beckett fins al passat mes de gener. Ambdues obres són miralls de què implica ser jove en un sistema insaciable.
La malaltia de Martel aposta per visibilitzar el capitalisme, l’amor romàntic, el trànsit al món adult, les legislacions penals, la depressió i el suïcidi, estructurant l’obra de manera que s’alterna l’ús i representació de càpsules audiovisuals amb el fil de la història personal de la protagonista. De pensament nihilista i postexpressionista, els sis personatges només veuen en la mort o l’aburgesament les dues sortides possibles del futur esotèric que els espera. Verbalitzant els seus dilemes interns provocats pel món malalt que els rodeja, caminen, corren, dansen; es mouen àmpliament per l’espai sense aturar-se ni un segon. “La corporeïtat pren un pes important en aquest espectacle i és gràcies a la coreògrafa Lali Ayguadé.
Hi ha molta constel·lació; moments en què estem tots els actors caminant per l’escenari, manipulant als companys”, comenta l’actor Francesc Marginet. És més, el moviment facilita que l’espectador adopti una posició propera a l’omnisciència, ja que ho veu tot, des de diferents perspectives i sense perdre’s cap detall. Això és així perquè els actors no surten de l’escenari, munten i desmunten l’escenografia davant els seus ulls i destapen el que s’amaga a l’interior dels personatges. Un altre recurs que facilita aquesta sensació és la manipulació de càmeres de vídeo per part dels actors, que s’alternen per captar els gestos, la mirada i allò que queda fora del camp visual del públic i ho plasmen al fons escènic instantàniament. “En l’obra de Bruckner la conclusió és suïcidi o aburgesament, però a La malaltia del Lliure seria suïcidi, aburgesament o presó, entès com l’inconformisme que sent hom en intentar sacsejar el seu entorn”, assenyala Marginet. “Cal tenir en compte que tant el suïcidi com l’aburgesament tenen molts més ventalls, no és blanc o negre, hi ha molts grisos entremig”, afegeix l’actriu Martina Roura.
Entre llums virolades i música en directe l’esperit de la joventut vienesa del període d’entreguerres sintonitza amb l’actual. Els actors conceben l’obra com un missatge necessari enmig d’un convuls present, que l’espectador es pot endur i reflexionar-hi tan bon punt surti del Lliure.
