Qui era Eva Lyberten? Què representa? Aquestes són algunes de les preguntes que es va fer Raquel Cors quan va topar amb aquesta dona, mite eròtic del cinema del ‘destape’, de la Movida madrilenya, d’una Espanya que ningú no recorda. Una catalana que es va despullar per primer cop davant d’una càmera als setze anys i que ara en té més de 60. ‘Una’ és, sens dubte, un dels espectacles de la tardor, que hauria d’estrenar-se al Teatre Lliure el 19 de novembre i que, per desgràcia, potser haurem d’esperar uns dies a descobrir-lo… Cors debuta en el teatre amb una gran història després d’anys dedicada al món del cinema. Què li aporta l’escena?
Que no sapiguem gairebé res d’Eva Lyberten és un problema. Vol dir que no sabem per què som on som. Tanmateix, hem de celebrar que una directora que és en la vintena decideixi ficar-se en el món del teatre amb ella de companya de viatge significa que no tot està perdut. Perquè el teatre, a banda de per moltes altres coses, ens permet viure de prop l’experiència de conèixer algú, bé sigui un personatge de ficció, bé algú de carn i os com Lyberten.
“És tan important el visible com el no visible”, ens diu Cors. Perquè ella tenia una obra al cap quan va fer ‘Una’, el ‘Krapp, última gravació’, de Samuel Beckett. Però del cantó de les dones. Quantes històries protagonitzades per dones ens ha escamotejat la història? Quantes heroïnes invisibles tenim vivint al nostre replà?
Eva Lyberten surt de l’anonimat que es va imposar fa més de vint anys a ‘Una’. Esperem que s’estreni aviat, quan les geloses autoritats sanitàries catalanes ens deixin anar al teatre.
