Teatre / Opinió

Reconstruir l’escena nacional (i local)

Amb el nou any i nous pressupostos, algú hauria de començar a pensar de debò què s’ha de fer per articular la programació escènica dels teatres públics catalans de tot el territori. S’ha de tornar al pla descentralitzat de 2005-2006? Se n’ha de crear un de nou? Qui posarà ordre a Barcelona? El sistema actual és un desgavell absolut.

Cada vegada que passo per la part baixa de la Rambla de Barcelona i giro la mirada cap al Teatre Principal, els budells se’m regiren. Com pot ser que estigui tancat?, em pregunto. Ara ja sé que el 2024, en principi, tornarà a obrir portes després que s’hi inverteixin 25 milions d’euros, que tindrà sis sales, que s’hi farà teatre immersiu i no sé quantes coses més.

L’escepticisme, tanmateix, no m’abandona, ja que recordo la reobertura fallida de fa vuit anys, el 2013. Va començar amb mal peu, amb un espectacle de cabaret anomenat Lío Ibiza, dirigit pel ‘tricicle’ Joan Gràcia, del qual m’estalvio els adjectius. A la sala gran no s’hi va fer gairebé res més. I la cosa va acabar com el rosari de l’aurora, amb l’empresari que gestionava l’espai detingut per estar implicat en una xarxa de prostitució. El 2017 va tornar a tancar.

La Cúpula Venus va ser el centre neuràlgic de la Barcelona 'underground' dels 70. Foto: Ajuntament de Barcelona
La Cúpula Venus va ser el centre neuràlgic de la Barcelona ‘underground’ dels 70. Foto: Ajuntament de Barcelona

Hi deu haver poques grans ciutats europees que tinguin un teatre com el Principal i l’hagin maltractat tant. No hem d’oblidar que va ser el primer teatre cobert de l’Estat, inaugurat a finals del segle XVI, i que fins a l’obertura del Liceu, a mitjans del segle XIX, va ser l’únic teatre de Barcelona. Allà dintre hi ha passat de tot. I s’hi ha vist de tot. Ha estat des de discoteca a sala X. Cinema, cabaret, òpera… Calixto Bieito hi va fer La casa de Bernarda Alba i Margarita Xirgu hi va estrenar Doña Rosita la soltera. I el gran Ocaña se’n va fer seva una part, la mítica Cúpula Venus.

El Principal és història de la ciutat, però això deu importar poc. I és una de les proves del desori que hi ha en la gestió de la cultura al país, ara i gairebé sempre. Són escassos els períodes on algú ha intentat endreçar-lo. Ni Barcelona se’n salva. Com s’entén que sigui l’única ciutat europea, capital cultural i científica, diuen, que no disposa d’un teatre municipal? Això, de fet, és fals, perquè sí que en té, de teatres municipals, Barcelona, però cap amb tots els ets i els uts.

Sílvia Bel a 'Beckett's ladies', de Beckett. Foto: Kiku Piñol
Sílvia Bel a ‘Beckett’s ladies’, de Beckett, estrenat a la Sala Beckett. Foto: Kiku Piñol

El SAT! és municipal i, en certa manera, ho són la Sala Beckett i el Tantarantana, etiquetats com a “fàbriques de creació”. Ho era també l’Escenari Joan Brossa, que ara ha quedat sota l’aixopluc de la Fundació Joan Brossa. La majoria d’espais petits no podrien sobreviure sense les corresponents aportacions municipals. Bona part del pressupost del Teatre Lliure ve de l’Ajuntament, que també posa diners al Mercat de les Flors, que va ser “teatre municipal” des de la seva obertura oficial, el 1985, fins a més o menys el 2007, quan es crea un consorci on també hi són la Generalitat i el Ministeri de Cultura.

El problema de tots aquests teatres i teatrets és que són com una mena de regnes de Taifa on cadascú fa el que vol, alguns amb direccions vitalícies, d’altres amb gestors que han de passar un concurs públic, fundacions i moltes coses que són difícils d’entendre. A París, per exemple, el Théâtre de la Ville disposa de tres espais (l’edifici històric, en obres, a la Place du Châtelet, Les Abbesses i l’Espace Cardin). Compta amb 13 milions d’euros de pressupost, 10,7 dels quals els posa el consistori. Compta, fins i tot, amb companyia.

Produït per H.I.I.I.T. ha aixecat 'La meva violència' amb Laura Daza, Marta Ossó, Sergi Torrecilla i Roger Torns. Foto: Sílvia Poch
La jove companyia Produït per H.I.I.I.T. va aixecar ‘La meva violència’ al Tantarantana. Foto: Sílvia Poch

No em costa gens imaginar la sala gran del Principal com a teatre municipal, amb altres espais petits com a satèl·lits integrats, amb una programació coherent, amb produccions pròpies que no signifiquin escanyar els joves i els no tan joves. Quant costaria tot això? Estic segur que no gaire més del que ja inverteix l’Ajuntament en els teatres i teatrets que estan sota la seva òrbita. Potser hauria d’afegir algun milió.

L’altre gran problema ve després. Què passa amb tot el que es crea als teatres ‘públics’ de Barcelona? Doncs, que circula poc. Basta veure què fan a Terrassa o Reus, per posar dos exemples de dues ciutats amb molta tradició i que, a més, havien comptat amb un centre d’arts escèniques oficial en aquella època gloriosa (2006-2010). Hi ha les coproduccions de Temporada Alta, alguna cosa del Nacional i para de comptar. Dels teatres petits de Barcelona, gairebé res. Dels privats, molt. Si anem a Vic o Manresa, hi treu el cap alguna cosa de la Beckett, fins i tot alguna cosa del Lliure. Molt poc.

Las Huecas a 'Aquelles que no han de morir'. Foto: Alessia Bombacci
Las Huecas a ‘Aquelles que no han de morir’, un espectacle coproduït pel TNT i l’Antic Teatre. Foto: Alessia Bombaci

La qüestió és que, per acabar-ho d’adobar, a banda de Barcelona, només Girona (a través de Temporada Alta) i Terrassa (a través del festival TNT) produeixen, és a dir, fan possible que les obres s’aixequin. I això ho distorsiona tot.

Primer, perquè els artistes estan forçats a viure a Barcelona amb les condicions amb què es comença avui dia: oblida’t d’estrenar a Lleida i poder fer temporada a la capital amb prou pressupost per pagar un llit. En segon lloc, la resta de Catalunya, a excepció de Girona, que té un ecosistema propi, no té la capacitat de fer cap aportació interessant, cosa que provoca que el barcelonacentrisme mani. I, per acabar, tot plegat genera una escena poc diversa: fora de la capital, dels focus, sovint és on neixen els espectacles més meravellosos. Els Mal Pelo, per exemple, no serien el que són si no s’haguessin instal·lat a Celrà.

Els Mal Pelo han desenvolupat la seva carrera a Celrà i hi han pogut crear obres com 'Highlands'. Foto: Tristán Pérez Martín
Els Mal Pelo han desenvolupat la seva carrera a Celrà i hi han pogut crear obres com ‘Highlands’. Foto: Tristán Pérez Martín

Queda lluny aquell pla descentralitzador de 2005-2006 amb el qual volíem assemblar-nos a França. I el cert és que, durant uns pocs anys, ens ho vam creure. De tot allò, només en queda el TNT i un edifici, El Canal de Salt, que roman buit i sense activitat quan abaixa el teló Temporada Alta.

La reestructuració de l’espai escènic nacional és urgent. Porten més d’una dècada tancats en una habitació fosca i cal que algú obri el llum. Ja ha quedat clar que del caos no n’ha sortit res de bo. El pressupost de Cultura de la Generalitat comença a tenir cara i ulls, i han promès que anirà creixent. Barcelona, al seu torn, sempre ha estat molt més generosa amb les arts. Però hi ha hagut una mena de contagi estrany. No seria gaire difícil que tot rutllés d’una manera més harmònica.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close