Teatre / Opinió

Refer els clàssics: violència i realitat

Hi ha certa tendència entre el ‘mainstream’ teatral a suavitzar els clàssics, sobretot quan vessen sang i fetge pels quatre cantons. Com si els temps antics fossin menys violents que els nostres. Com si tot hagués de ser digerible.

Una de les claus per entrar en el teatre de Josep Maria Miró implica respondre una pregunta que sovint apareix en les seves obres: “És aquest el millor lloc per viure?” S’ho demanaven els personatges de Temps salvatge, els de Nerium park, també els d”El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, i en tantes altres obres. Una pregunta fonamental que travessa el pensament contemporani i que el teatre, de vegades, ens etziba, sense resposta. L’espectador és el responsable de fer-ho.

Abans de l’estrena de L’incoronazione di Poppea al Liceu, Jordi Savall es va queixar que a la versió escènica que havia plantejat Calixto Bieito hi havia massa sang i fetge. Un cop vista, podem dir que l’òpera de Monteverdi no té res a envejar a Hamlet o Macbeth, on fins i tot mor l’apuntador. Per bèstia, per macabre. No debades, el protagonista és Neró, un dels més vils tirans romans, que va acabar matant Popea d’un cop de puny a la panxa durant el seu segon embaràs.

El muntatge visual de Calixto Bieito de 'L'incoronazione di Poppea' col·loca l'orquestra al mig de l'escenari. Foto: Paco Amate
El muntatge visual de Calixto Bieito de ‘L’incoronazione di Poppea’ col·loca l’orquestra al mig de l’escenari. Foto: Paco Amate

Fa uns mesos, Jaume Plensa va portar a escena el Macbeth de Verdi i no se li va acudir altra cosa que lloar la sensibilitat de Lady Macbeth. Es devia oblidar que si el seu noble marit mata Duncan és perquè ella es passa mitja obra incitant-lo a fer-ho. D’acord, després es penedeix. Shakespeare no la va retratar, ni de bon tros, com una bellíssima persona.

Els directors d’escena, quan agafen un clàssic d’aquesta mena, tenen total llibertat per interpretar-lo com vulguin. Primer, perquè l’autor no vindrà a queixar-se. I, segon, perquè se suposa que la interpretació o la versió té algun sentit. Per això són clàssics, perquè aguanten, segles després, totes les lectures possibles.

És cert que hi va haver una època en què el maximalisme dominava l’escena, quan Shakespeare era el rei de la cartellera a mitja Europa, Barcelona inclosa. Agradava la violència explícita i veure Lars Endingen ensangonat en el cos de Hamlet o Mingo Ràfols serra elèctrica en mà com a Macbeth ens posava. Tots fills de Tarantino i una manera de mostrar la cruesa del món sense filtres.

Ramsey Nasr fent el 'Tan poca vida' d'Ivo van Hove. Foto: Jan Versweyveld
Ramsey Nasr fent el ‘Tan poca vida’ d’Ivo van Hove. Foto: Jan Versweyveld

Però el temps han canviat i els directors han suavitzat el discurs. Avui els que pateixen en escena no són reis, sinó persones normals, com el protagonista de Tan poca vida d’Ivo Van Hove, que es passa tota la funció tallant-se, com ha fet múltiples vegades Angélica Liddell, però de veritat, sense quètxup.

El més macabre del món està a l’abast de qualsevol mà amb connexió a internet. Potser per això els últims Shakespeare que hem vist no es recreen en les seqüències més tòrrides, quan roden caps o es mengen fetges. Es mira més cap al seu cantó més filosòfic, ontològic, fins i tot en la poètica del Bard.

Fins i tot es transformen tragèdies monumentals com Ricard III en farsa, com han portat a terme els Parking Shakespeare en el seu tradicional muntatge estival al parc de l’Estació del Nord de Barcelona. Sota la direcció de Carla Torres, riem. I qui ens havia de dir que esbossaríem un somriure en algun moment mentre els esbirros del monarca liquiden els seus nebots?

Adrià Diaz és Ricard III a la tragèdia de Shakespeare que ha dirigit Carla Torres per als Parking Shakespeare. Foto: Xavier Gil
Adrià Diaz és Ricard III a la tragèdia de Shakespeare que ha dirigit Carla Torres per als Parking Shakespeare. Foto: Xavier Gil

És tanta la sang que corre a Ricard III que, quan es tracta de veure morir nens, ja no ens ve d’aquí. Sobretot quan portem més d’una hora gaudint d’una proposta arriscada i virtuosa, la d’una companyia professional de primera que, gratis, ofereix una funció memorable una tarda d’estiu. Torres ha llegit d’una manera agosarada el clàssic i ha acceptat el repte d’explicar-lo amb rigor i sense manies.

En un teatre, la realitat sempre mana. Amb això vull dir que el que passa fora té un pes específic molt important i es relaciona de manera activa amb el que hi ha a dins. Enmig, hi ha els clàssics. Si Sòfocles, Shakespeare o Txékhov encara són vigents és perquè ens parlen de tu a tu, perquè hi ha alguna cosa dins seu que no ha envellit, que no ha caducat.

El que no pot fer de cap de les maneres un director és amagar-se o oblidar el que no li agrada. No pot obligar Ofèlia a anar-se’n de viatge en lloc de suïcidar-se o que Ricard III deixi viure Clarence, el seu germà, a qui havia promès que trauria de la presó. O que Neró no ordeni la mort de Sèneca, sinó que li demani que es jubili. O que Èdip no es tregui els ulls… Bé, sí que pot, però aleshores no estaria versionant ni Shakespeare ni Monteverdi ni Sòfocles, sinó que estaria fent una altra cosa.

A 'Una illa', Agrupación Señor Serrano dialoga creativament amb una intel·ligència artificial.
A ‘Una illa’, Agrupación Señor Serrano dialoga creativament amb una intel·ligència artificial.

A Una illa, l’Agrupació Señor Serrano ens demostren les dificultats de la creació. I que la intel·ligència artificial no podrà mai substituir la capacitat de l’ésser humà per aixecar mons. Fins ara, la companyia d’Àlex Serrano, Pau Palacios i Bàrbara Bloin havia utilitzat la realitat, les històries del món, per crear una mena de teatre documental construït amb objectes i matisos.

Ara han fet un tomb molt interessant cap a una virtualitat més coreogràfica, potser a prop d’El Conde de Torrefiel, amb un pla dedicat a la paraula i un altre enfocat a l’escenificació d’un estat mental. A Una illa hi ha, és clar, La tempesta i la lluita entre Pròsper i Caliban, entre la potència de l’autoritat externa i la seguretat de les arrels.

Carla Torres dirigeix el 'Ricard III' de Parking Shakespeare. Foto: Xavier Gil
Carla Torres dirigeix el ‘Ricard III’ de Parking Shakespeare. Foto: Xavier Gil

No hi ha ficció en la peça dels Serrano, sinó realitat a cabassos. És en abstracte, d’acord. No menys que el malson de Ricard III envoltat de tots els homes i les dones que ha mort amb les seves mans o ha fet matar. O quan, a punt de ser derrotat, exclama que donaria el seu regne per un cavall. O en l’últim segon de L’incoronazione di Poppea, en què Neró fa el gest d’arrabassar-li el ventre a la seva nova esposa. Detall brillant de Bieito.

Els clàssics són com són. Sembla que el seu món hagi de ser més demencial que el nostre… No sé si algú s’atrevirà a escriure una obra sobre Joan Carles I d’aquí a trenta anys, quan no hi hagi la censura implícita que ara existeix. L’argument no crec que estigui gaire lluny del de les tragèdies de Shakespeare. En tindria tots els ingredients. El món és com és. I el teatre no ho pot obviar. És aquest un lloc bonic per viure?

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close