La temporada barcelonina arrenca amb un gavadal de reposicions, tant als teatres comercials com a les sales de proximitat, cosa que fa que el sector exhibeixi múscul, a banda de permetre a un ample espectre de públic d’accedir als grans èxits.
De vegades, això del teatre sembla una cosa feta per uns artistes que són pobres i volen morir pobres, que no estan contents quan una obra funciona i que només desitgen quatre espectadors als seus espectacles. Hi va haver, fins i tot, un director d’un teatre públic que feia veure que li sabia greu quan un muntatge produït a casa seva rutllava i esgotava localitats.
És com si a un editor que ven molt un llibre, es negués a reimprimir-lo. L’editor, com el teatre, haurà d’avançar diners per fabricar nous llibres. La diferència és que el productor rep el líquid de la taquilla cada nit i l’editor haurà d’esperar 180 dies a cobrar de les llibreries. Així i tot, es reediten molts més llibres que obres es reposen. I això fa pensar.
La realitat és que, segons dades de la Generalitat, la mitjana de funcions d’un espectacle a Catalunya volta les 21, cosa que és bastant llastimosa i significa que la majoria d’obres passen més dies a la sala d’assaig que davant del públic. Perquè en aquesta vintena de vegades que una obra puja a escena hi hem de comptar els dies d’estrena i la subsegüent gira, si n’hi ha. El pitjor és que hi ha més d’un 30% dels espectacles que fan cinc o menys funcions, cosa que vol dir morir després de néixer. La ruïna, vaja. Només al voltant del 25% dels muntatges fan més de 25 funcions. Aquests són els que poden viure de la seva feina.

Per tant, que la cartellera de Barcelona estigui plena de reposicions, en aquest inici de temporada, és una gran notícia. Ja sol passar al setembre, que els teatres comercials tiren del que han estrenat al Grec, i els petits fan més o menys el mateix, a fi de començar de debò a l’octubre, perquè ningú no vol assajar un 15 d’agost. Aquest setembre, tanmateix, deu ser el de més reposicions dels últims anys: no hi ha gairebé res nou.
Els espectadors professionals potser tindran la sensació que falta dinamisme, que la indústria es repenja en els èxits segurs, que tenen poca imaginació… Però la qüestió és que hi va haver molta gent que, al juliol, no va poder veure Les mans (La Villarroel) o Tots ocells (Biblioteca de Catalunya) i ara poden gaudir-les. Tots dos són espectacles que aquests primers de represa teatral estan exhaurint localitats, cosa que demostra que no van acabar la feina aleshores.
El normal seria que aquestes obres que rutllen estiguessin a la cartellera fins que la gent se’n cansés, és a dir, fins que baixés la venda d’entrades i ja no fos rendible mantenir-les. És el que fan els cinemes amb les pel·lícules. Passa que al teatre, en ser en viu, això és molt difícil: hi ha actors i actrius que es comprometen per contracte a una sèrie de funcions i, més enllà, ja tenen altres compromisos.

A les ciutats on el teatre funciona d’una altra manera i hi ha molt més públic, com Londres o Buenos Aires, si una obra tira, els productors confien en la funció i solen substituir, segons les necessitats, integrants del càsting. Aquí va passar amb el Fitzroy, que va estar gairebé dues temporades senceres al Borràs: a la primera, hi era Natalia Sanchez, que va ser rellevada per Mima Riera a la segona. Escape Room 2, que torna al Condal, també registra algun canvi en el repartiment després d’omplir el teatre durant prop de mig any, de desembre de 2023 al maig passat.
Per altra banda, hi ha com aquesta curolla de presentar les temporades tancades. Al juny, els teatres públics ja han mostrat tot el peix que vendran. Els privats s’esperen al setembre, però la cosa ve a ser la mateixa. No hi ha forats i si un espectacle supera les expectatives, no hi ha marge de maniobra més enllà d’uns quants dies extra. Com a molt, l’espectador despistat que s’ha quedat sense entrades, asfixiat de FOMO, haurà d’esperar-se uns quants mesos.

És com si l’editor que té un llibre que esgota l’estoc en unes setmanes, decidís que ja el reimprimirà d’aquí a sis mesos, perquè ara s’ha d’ocupar dels títols nous. Com si el cinema que omple dia rere dia una sala amb una pel·lícula, digués: la tornarem a projectar d’aquí a tres mesos quan la puguem encabir entre les que acaben d’arribar. Qualsevol persona amb dos dits de front, s’avindrà a creure que aquest editor o aquell exhibidor no toquen quarts ni hores. Doncs, això mateix passa al teatre.
Amb les obres que corren de juliol a setembre, no hi ha cap problema. L’agost és un pont. Quan hi ha més mesos pel mig, ja no és tan fàcil. Va passar amb Laly Simon. Al juliol de 2023, va omplir el Romea. Va tornar al desembre i la cosa no va anar tan bé. Aquest desembre, per exemple, podrem tornar a veure Le congrès ne marche pas, de La Calòrica, gran èxit del principi de temporada passada al Lliure. La tindrem al Poliorama. Serà capaç d’arrossegar tothom que es va quedar sense localitat o la gent se n’haurà oblidat? El FOMO durà poc.
Els transfers entre públic i privat són un altre tema. No són gaire comuns, a casa nostra. A Londres, que són el més normal del món, solen pactar-se d’entrada. És a dir, que si el National Theatre o el Royal Court s’ensumen que tenen una bomba a les mans, preparen el terreny perquè l’obra no mori. El West End és ple de muntatges nascuts als equipaments públics, els quals, de retruc, aconsegueixen altres vies de finançament, a banda de la venda d’entrades a casa seva i les subvencions de les administracions. Al Regne Unit, a més, la tradició era fer gira pel país abans d’aterrar a Londres.

El problema de Barcelona és que hi ha poques sales mitjanes, escassos llocs on poder transferir aviat una obra del teatre públic. O de les sales de proximitat. El Club Capitol, abans que el tanquessin, acomplia aquesta funció, entre moltes d’altres. Ara, amb prou feines, pots aspirar al Poliorama o al Borràs. O a l’Off de La Villarroel.
El Texas està fent molt bé la seva feina al respecte. Ara hi té Família (im)possible, èxit de la Flyhard. I ha presentat una temporada (quina mania!) on hi ha reposicions i noves produccions de textos que haurien merescut més dies de cartellera a la seva època, com és el cas d’El principi d’Arquimedes, una obra de Josep Maria Miró que ha funcionat molt bé a mig món i que aquí es va veure unes poques setmanes a la Beckett i La Villarroel entre 2012 i 2013.

La dictadura de la novetat és l’antítesi del teatre. Cal, evidentment, que arribin a escena produccions noves, textos acabats de parir. Però una cartellera on cada setmana tot és nou de trinca desperta suspicàcies, com si res no fos capaç d’arrelar, com si res no funcionés, com si calgués oferir contínuament estímuls a un públic que ho tasta tot, però que no menja res. I el teatre, que encara viu d’obres estrenades fa 2000 anys, ja em diran la poca força que té la paraula ‘novetat’.
D’aquí que sigui interessant el retorn d’El principi d’Arquimedes o el de Mar i cel o el de Glengarry Glen Ross o Un matrimoni de Boston. No són reestrenes de peces vistes fa uns mesos, sinó actualitzacions d’obres que vam triomfar fa uns anys i que ara busquen els espectadors del present perquè el que deien fa una dècada o dues encara és vigent. No només hem d’anar a buscar respostes en Txékhov o Shakespeare, hi ha clàssics contemporanis que mereixen noves visites.
El teatre de finals del segle XX i de primers del XXI necessita una revisió, sobretot el català. I seria imprescindible que algú s’hi posés de debò. Perquè una de les coses bones-bones d’aquesta represa farcida de reposicions és que la majoria són obres catalanes i/o d’autors contemporanis.