Aquell any, el 2007, quan no sabíem res i ens queixàvem per foteses, abans que esclatés Lehman Brothers i ens arrossegués a tots pel pedregar, abans que Calixto Bieito marxés, Barcelona era un gran banc de proves, un territori teatral on passaven coses, on tot podia ocórrer. De la Gran Crisi a la Pandèmia que ens manté confinats, de 2008 a 2020, no hem après res. I això que només es tractava de fer un pont entre el 2007 i l’actualitat.
Ho recordo com si fos ahir, la primera vegada que vaig parlar llargament amb Calixto Bieito. Devia ser finals de primavera, ja al juny, segurament, i era al matí. El director d’escena era al seu despatx del Romea, escoltant òpera a tot drap. Ell ja era un home que estrenava regularment a fora, als principals teatres d’Occident. Ja havia fet viatjar la llengua catalana amb ‘Peer Gynt’ i ‘Macbeth’, entre d’altres, a Bergen, Londres i un llarg etcètera. I tenia les idees molt clares sobre com podria ser el nostre entorn teatral, encara que hagués patit en carn pròpia xiulades antològiques com la d’‘Un ballo in maschera’ (Liceu, 2000). Tenia fe. No volia marxar. Però ho va haver de fer.
Uns quants anys més tard, el 2011, quan ja no era al Romea, li vaig preguntar per aquells anys: “No tinc la sensació de no haver connectat amb el públic, perquè he fet òpera i hi he connectat… Estic molt a fora. Jo vaig començar el canvi generacional al Romea. Que un teatre privat subvencionat tingués tanta dimensió internacional ha estat molt interessant”. Aquest estiu, si sortim d’aquesta, podrem veure al Liceu per enèsima vegada la seva ‘Carmen’.
En aquella època, al 2007, Àlex Rigola va haver de tancar la companyia del Lliure, després de passejar-la per Europa amb uns quants espectacles. ‘2666’ va ser el gloriós comiat d’una tropa que havia pogut néixer i créixer en un entorn espinós, però amb clarianes on es podien fer coses. Si mirem aquella temporada del Lliure, encara amb la seu de Gràcia tancada, podem veure una nòmina d’obres i artistes acollonant (perdó). Vam tenir el magnífic ‘El duo de la africana’ de Xavier Albertí, l’‘Après moi, le déluge’ de Lluïsa Cunillé, Jordi Prat i Coll fent Caryl Churchill, Carles Santos, Roger Bernat i el primer muntatge del duet Nao Albet/Marcel Borràs, ‘Tennager experience’. Dos nens com ells (devien tenir disset anys), podrien avui dia engegar una carrera teatral? Crec que la resposta és evident: no.
En el terreny internacional, van passar pel Lliure tota una sèrie de noms que han deixat petjada: Martin Wuttke, Romeo Castellucci, Stefan Kaegi, Jürgen Gosch i Thomas Ostermeier. Sense oblidar allò que va suposar el xoc més fort, ‘Un hombre que se ahoga’, la versió de ‘Les tres germanes’ de Daniel Veronese, que comptava amb Pablo Messiez i Claudio Tolcachir entre el càsting. Aquella manera de fer teatre, d’assegut, amb els rols canviats, tant de veritat, va tenir uns efectes trasbalsadors en la professió. Tothom va quedar bocabadat.
Entre aquell Veronese de 2007 i els Txékhov de Rigola dels últims anys no hi ha gaire diferència. Tot era allà, a l’Espai Lliure. El català només ha hagut d’avançar una passa, arriscar-se una mica més.
Fa tretze anys, Sergi Belbel tancava la temporada 2006/2007 del TNC dient-me que l’intel·lectual i “la peixatera” (sic) havien de trobar un lloc a l’espai que dirigia. No debades, havien passat per les Glòries ‘La Veillée des Abysses’ de James Thiérrée, ‘La plaça del Diamant’ de Mercè Rodoreda i Toni Casares, ‘Primera història d’Esther’ de Salvador Espriu i Oriol Broggi, i ‘Arcàdia’ de Tom Stoppard i Ramon Simó. De tot i per a tothom. Alhora, el programa T6 de suport a la nova dramatúrgia anava a tot drap, amb la complicitat de la Sala Beckett, que va dedicar tot el 2007 al teatre català contemporani. S’hi veurien, per exemple, ‘City/Simcity’ de Jordi Casanovas, ‘La caiguda d’Amlet’ de Jordi Oriol i ‘La màquina de parlar’ de Victòria Szpunberg. Autors, tots aquests, que no arribaven als 30 anys.
El juliol de 2007, quan Josep Bargalló, aleshores director de l’Institut Ramon Llull, va presentar la programació de la Fira del Llibre de Frankfurt, on érem país convidat, va dir, traient pit: “Estem convençuts que som una de les cultures més creatives i amb més talent d’Europa”. Hi va anar molta gent, a la ciutat Alemanya, de Bieito a Santos, d’Àngels Margarit a Belbel. Si ens convidessin el 2021, serien els mateixos? Si la resposta és sí, és que estem molt malament.
El 2008, tot havia de canviar. No va ser fins al 2011 que els teatres van notar la patacada, gràcies a l’ajuda inestimable del govern espanyol del PP que no va tenir cap idea més brillant que pujar al 21% l’IVA dels espectacles. Això va acabar per aniquilar-ho tot després de les retallades en els tres pilars bàsics de qualsevol societat avançada: educació, sanitat i cultura. I ara veiem què passa quan magreges un pilar bàsic.
D’aleshores ençà hem caminat com zombis, amb l’agreujant que els gestors públics i privats han hagut de treballar amb una pistola a la templa, obligats a omplir peti qui peti, amb els homes de negre vigilant a la porta. Xavier Albertí em va dir un dia que si no tenia un 80% d’ocupació a la Sala Gran del TNC hauria d’acomiadar gent. Es poden fer gaires experiments així? Crec que no. Tot i que també hem tingut un director de teatre públic que guanyava més de 200.000 euros a l’any mentre passejava pancartes amb el lema ‘La cultura no és un luxe’.
Som una de les cultures més creatives i amb més talent d’Europa, com dèiem el 2007? Potser hauríem de treure els superlatius. El 2007, algú podia gosar creure-s’ho. El 2020, confinats a casa i amb un panorama proper no gaire esperançador, ningú no deu estar per a bromes. Quan tot s’acabi i puguem nedar a la Barceloneta, hauria de venir un notari, repassar tot el hem fet en aquests tretze anys, i notificar-nos com podem tornar al 2007 sense haver de llogar el DeLorean al Dr. Emmett Brown.
