El director d’escena nord-americà Robert Wilson es fa seva l’obsessió de Joan Miró per l”Ubu rei’ d’Alfred Jarry i aixeca un espectacle visual superb sobre el totalitarisme que ha tingut la seva estrena mundial al museu Es Baluard de Palma.
Robert Wilson és, segurament, el director d’escena nord-americà més influent dels últims cinquanta anys. Va introduir el minimalisme en el teatre i sempre ha aixecat espectacles on el visual dialoga amb el text i la interpretació de manera vigorosa, cosa que ens ha ofert peces totals que esborren fronteres. Que s’apropés a Miró i a l’Ubú rei en els temps convulsos actuals, de guerra i revifalla de l’extrema dreta, no havia de ser una anècdota, la de l’artista famós que se’n va uns dies a Mallorca a prendre el sol.
Perquè l’Ubú que es va veure la setmana passada a Es Baluard és una obra de primer nivell que estic segur que voltarà per mitja Europa (vindrà al Grec 2023). El referent mironià té tirada i Wilson és un director que, als 81 anys, conserva el glamur del Nova York dels anys seixanta i setanta del segle passat, capaç encara de sorprendre’ns amb projectes com aquest.
Wilson ha agafat els titelles que va dissenyar Miró per a l’espectacle que va crear amb Joan Baixas el 1978, el mític Mori el Merma, i els ha depurat fins a l’última essència per arribar a les màscares. El que li interessa és Ubú, el rei sanguinari que acaba amb tot per conquerir i gestionar el poder. Un monarca que parla amb una llengua grotesca.
Abans de portar Letter to a man al TNC (2017), obra sobre els diaris de Nijinski amb el ballarí Mikhail Baryshnikov, li vaig preguntar a Wilson sobre la il·lusió: “El meu teatre tracta de la il·lusió. No és com el teatre, diguem-ne, formal, que es basa en el que és concret, una manera de parlar, d’actuar. El meu sentiment és la meva expressió. Aquesta és la meva veritat. Si un actor fa de dimoni, ell sap que fa de dimoni. Tots ho sabem, que fa de dimoni. Sempre veiem un actor que està actuant. El meu teatre no va per aquí. Potser és més psicològic. Per mi, el teatre és un actor, un director i un escriptor en el mateix temps. És una construcció de l’espai-temps”.
Wilson vesteix la família d’Ubú amb paper de diari, els emblanquina la cara com si fossin pallassos abstractes i els fa voltar per l’escena en imatges fixes, en quadres. Els seus intèrprets no obren la boca, sinó que tenim una veu en off que, en català i anglès, afegeix significat. Tenim l’obra original de Jarry sencera, amb el complot primer per matar Venceslas, la presa de poder, l’assassinat dels nobles, la tirania imposada, la revolta del poble i la fugida final.
Tot ens és servit de manera expressionista. Aquí no tenim una Isabelle Huppert recitant el text a la velocitat de la llum com a Mary said what she said, com van veure al Lliure el 2019, amb l’actriu congelada i un gran muntatge visual al seu voltant. Hi ha nou intèrprets que, des del gest, es belluguen poc i mostren molt. Wilson crea atmosferes i marca el camí. Els titelles de Miró fan una aparició estel·lar i se’n van, per deixar clar d’on ve, però el que tenim aquí és una versió, una nova lectura.
El resultat és un muntatge excel·lent i si hem vist abans l’exposició “Personae. Màscares contra la barbàrie“, que emmarca l’obra, encara millor, perquè, entre altres coses, haurem pogut sentir la peça sonora del mateix Wilson ‘UBU SOUNDS THE ALARM’ que envolta la sala on hi ha els treballs de Miró sobre Ubú. I potser haurem llegit la frase del pintor: “Franco, al marge de la seva política, és un home físicament repugnant. Hi ha cares que no enganyen”.
El 7 de març de 1978, Baixas i Miró van estrenar al Teatre Principal de Palma Mori el Merma, un espectacle de titelles gegants a partir de l’Ubú rei. Feia anys que l’artista català treballava la peça de Jarry i, amb Franco al taüt, va poder aliar-se amb qui calia per mostrar com havia menyspreat el dictador. Uns mesos més tard, la peça arribaria al Liceu barceloní per convertir-se en un mite del teatre d’avantguarda de l’època.
44 anys més tard, Wilson ha utilitzat Miró com a excusa per fer-nos tornar a Jarry. Quan veiem Putin, Meloni i Orban no podem deixar de pensar en la grotesca família de l’autor francès. I com la història de l’art ens interpel·la constantment a l’hora d’enfrontar-nos a la realitat del moment i a la repugnància dels dictadorets. La peça del nord-americà, a més, ens parla d’un ara gens històric i ens impacta per la cruesa de les escenes i la facilitat amb què ens porta a aquests personatges, sovint ridículs, que assoleixen el poder amb l’única finalitat de destruir.
També ens fa tornar, per què no, a aquell deliciós ‘Ubú, president’ que Els Joglars d’Albert Boadella van muntar a mitjans dels anys 90 per enriure’s de Jordi Pujol. Dècades després, comprovem com l’artífex d’aquella sàtira sembla haver-se convertit en un personatge de la seva obra, fent la gara-gara als paladins de l’extrema dreta espanyola.
Miró detestava Franco, a qui va patir. Wilson avorreix Donald Trump, a qui ha patit. A Es Baluard tots dos, en diferit, mantenen una conversa sobre com l’art es pot enfrontar al totalitarisme i al mal gust. El públic en surt entusiasmat i penso que aquest ‘Ubu’ necessitaria espectadors joves, adolescents amb la imaginació desbordada que tinguessin ganes de canviar el món. Sovint menystenim l’avantguarda com a eina de revolta, de transformació, però no crec que cap espectacle ‘convencional’ sigui capaç de capturar el moment històric de millor manera que la reinterpretació del clàssic de Jarry de Wilson.
Hauríem de fer dialogar més el patrimoni artístic català del segle passat amb els creadors d’ara. No sabem què tenim.
