Perruca blanca i tones de saviesa sobre un gran llit burgès. L’actriu Rosa Renom (Sabadell, 1963) s’endinsa en l’univers de Caterina Albert, més coneguda com a Víctor Català, en un espectacle que fa justícia amb el llegat de l’escriptora de l’Escala, que va rebre el seu primer reconeixement l’any 1898 guanyant els Jocs Florals. La dramaturga Anna Maria Ricart posa la mirada en els seus darrers deu anys de vida i ens endinsa en la seva vida quotidiana amb petites passejades pel seu jardí i recepcions a la seva habitació. Carme Portaceli s’estrena com a directora del TNC amb la direcció d’aquest muntatge.
“La Víctor C” d’Anna Maria Ricart a partir de Víctor Català
Direcció: Carme Portaceli. Amb Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Rosa Renom, Manel Sans i Anna Ycobalzeta.
Teatre Nacional de Catalunya
Fins al 7 de novembre de 2021
Què sabia vostè de Víctor Català abans d’endinsar-se en aquest projecte que dirigeix Carme Portaceli?
Que era l’autora de Solitud, però no en sabia res, del personatge. La imatge que tenia d’ella era la d’una dona feréstega. Sabem que darrere de Víctor Català s’amaga una dona; i l’any passat es va representar Solitud a la Sala Petita del TNC, té un llenguatge preciós, és un català molt bonic que ja no es fa servir, però que ens recorda la vida al camp i l’Empordà. Aquesta obra és un homenatge a la llengua; és un homenatge al món d’on venim que s’està perdent.
Podem parlar d’un redescobriment de Víctor Català?
Crec que sí. El treball d’Anna Maria Ricart i de Carme Portaceli viatja en aquest sentit. La dona que s’amaga darrere el pseudònim de Víctor Català emergeix amb força amb anècdotes molt potents, com la visita de Mario Cabré a la seva casa de l’Escala. La relació d’amistat amb el Mario Cabré ens dona una pista de la seva importància en el món cultural del moment. També destaca l’obstinació d’un jove periodista per conèixer de prop aquesta dona tan misteriosa.
Va passar algun càsting per fer-se amb aquest paper?
No vaig fer cap càsting. Carme Portaceli va pensar en mi i em va trucar. És un plaer treballar amb ella, condueix molt bé als actors i té clar que tot ha de ser viu, amb molta vida. També li agrada molt el treball en equip. La caracterització és la d’una dona d’edat sense concretar que porta una perruca de cabells blancs. Era una dona lliure i la vam fer créixer a partir del text d’Anna Maria Ricart.
Quines eines ha utilitzat per arribar al personatge de Caterina?
Em vaig llegir tot el que vaig poder sobre la Caterina Albert, tot menys la poesia. Un biògraf de l’Escala m’ha deixat veure moltes fotos, però per desgràcia no hi ha documents de la seva veu; devia ser molt divertida. La dramaturga Anna Maria Ricart s’ha interessat en l’última dècada de la vida de Víctor Català. No pretén ser realista; és tot una mica oníric.
Ens pot desvelar les sensacions d’actuar des d’un llit?
És una mica estrany, perquè fa que tinguis posicions estranyes que compliquen molt el tema de la veu. No sabem si és veritat que els últims anys va viure gairebé sempre al llit de la seva casa de l’Escala, però aquesta versió dels seus darrers anys de vida presenta una Caterina que veu tot des del seu llit.
Van tenir temps d’assajar amb l’estiu pel mig?
Vam assajar al juliol i al setembre amb mascareta, cosa que té molt de mèrit. Llàstima que no podrem fer gira, només anirem al Temporada Alta.
Després de treballar l’univers de Víctor Català, què ens pot dir d’ella?
És una dona que va fer el que li va donar la gana. Ara s’ha tornat a editar Mosaic, l’únic llibre que Caterina Albert va escriure en primera persona, i s’està representant La infanticida… Estan passant cosetes.
Com a actriu, com ha viscut la pandèmia?
Ha sigut un sector que s’ha deixat de la mà de Déu. És una professió molt fràgil que ha patit molt. Ara, per sort, s’està normalitzant cada vegada més, i això és un respir. Però, per exemple, avui ens fem tot l’equip una PCR. Estic molt contenta de tornar al TNC, en soc veïna i tinc la sort que hi puc venir amb patinet.
I per acabar, com podem engrescar la gent a veure La Víctor C. al TNC?
Estem tenint molt bon feedback del públic i de la crítica teatral. Penso que és un homenatge a la llengua, a descobrir una dona que feia servir una llengua molt potent i l’espai escenogràfic que ha dissenyat Paco Azorin és molt hipnòtic. No és un espectacle de grans accions, és un espectacle per gaudir. A més, estic envoltada d’un gran repartiment.
Entrades relacionades:
