Pere Capellà (Algaida, 1907 – Palma, 1954), més conegut com a Mingo Revulgo, fou glosador, poeta, mestre, dramaturg… Home del poble, romangué sempre fidel a la seva llengua i fou represaliat per les seves conviccions republicanes. Ara bé, no per això es deixà de comprometre en una època de postguerra a què pertany íntegra la seva producció dramàtica (1949-1954).
Sa Pesta 2020 d’Ovnipresents
Direcció i dramatúrgia: Miquel Mas Fiol
Amb: Biel Morro, Rosa Marsillí, Bel Albertí, Bet Palou i Guiem Juaneda
Pròxima funció: Dg. 27 de desembre a sa Pobla (Mallorca)
Sa Pesta (1951) dona compte d’aquesta atmosfera carregosa del franquisme. Una Mallorca de fam i misèria que comanden unes autoritats que apareixen a Sa Pesta 2020 de fora de l’escenari amb micròfons però amb salconduits si volen per desplaçar-s’hi també per dins amb un megàfon per dictar les noves ordres en una llengua étrangère —o forastera, com en solem dir col·loquialment. Amb aquesta força expansiva, ofeguen ben a propòsit els parlaments dels personatges, que formen part del poble i enraonen, per tant, en vernacle. El català havia quedat només relegat a llengua oral, mentre el castellà esdevenia indefectiblement l’idioma de revistes i crítiques literàries, de bans públics i del gran teatro nacional fins que el general Franco es veié obligat a assuaujar certes postures arran de la derrota de les potències de l’Eix a la Segona Guerra Mundial.
La literatura catalana començaria així a tornar treure tímidament el cap amb poesies, alguns contes i comèdies intranscendents que es representaven a places i escenaris. A Balears, la companyia més emblemàtica s’anomenava Artis, la qual dignificà el nostre teatre tot representant sempre en català drames de Capellà, Porcel, Ballester… Tanmateix, no tothom està d’acord a l’hora de defensar aquesta vàlua del teatre regional: mentre hi ha estudiosos que el posen en relleu, crítics d’època el menystingueren perquè cohibia l’aparició d’una altra mena de teatre més pretensiós. Sa Pesta, en qualsevol cas, és una obra de dotze personatges escrita a posta per als dotze actors de l’Artis; però a Sa Pesta 2020 queden reduïts a sis i s’esmotxa a bastament el manuscrit original. I una cosa deu tenir a veure amb l’altra perquè, amb la meitat de l’elenc, potser algunes escenes els costarien d’engirgolar.
Un dels trets més originals de Sa Pesta 2020 és, sens dubte, aquest doble joc d’actor i personatge que fa que, de vegades, s’interpel·lin amb el nom de l’actor. O incloguin la seva pròpia biografia, com na Bet, que ens explica la reacció de sa padrina en saber que cursava Art Dramàtic, o els apriorismes d’en Biel davant la possibilitat d’actuar en una peça de «teatro rekional». I aquestes afirmacions les hem de prendre per certes! O que ens avisin que hem encetat el tercer acte o fingeixin en un flashback que es retrotreuen a un dels assajos de la funció. Els límits són l’escenari, marcat amb una estora fosca envoltada amb cinta adhesiva de senyalització groga i negra. Fora hi queda el baixista Joan Seguí, en Miquel Mas, el director, que adesiara intervenen, dos micròfons amb peu des dels quals parlar i el balcó per sortir a fer els parlaments les autoritats de Gallinòpolis. Hi ha un element important, que ni la derrota nazi i ni tan sols la «primavera de Fraga» ens estalvià, com és la censura. Per això, Espriu ens lliurà Arenys, Ballester, Albopàs o Capellà, Gallinòpolis —perquè era molt més fàcil evitar les esgarrinxades dels censors de torn inventant països imaginaris.

Però Sa Pesta 2020 ha estat triturada pel turmix de la història. Més que ser una obra de l’autor, és un drama d’ençà de Capellà i a partir d’ell. Na Pereta-Bet llueix unes xapes republicanes amb què, de ben segur, a Capellà mereixeríem condecorar amb orgull, però són xapes de jaqueta texana del 2020. Surten uns anys de Guerra Freda amb el món dividit en blocs i la menaça sotjant de la bomba d’hidrogen, però també s’esmenta Donald Trump, una corona del Burger King, patates de bossa i una festa pastillera a una discoteca. I tot es representa, és clar, en aquest temps de pandèmia —vull dir que eradicada o no la pesta de l’escenari, el virus continua malauradament a baix de les taules.
Tal volta partiren de Sa Pesta perquè era la que menys regional trobaren. Les obres de la primera etapa no els devien parèixer suficientment ambicioses i les trobaven massa costumistes; en canvi, Sa Pesta, constituïa una sàtira a la qual podien pegar dues voltes, però de campana! No està protagonitzada per pagesos sinó per dos científics distrets, els Rapitxo, que inventen una arma capaç d’aniquilar tota l’espècie humana, la qual cosa encetaria, per a Capellà, tot un nou període dramàtic.
Els actors i les actrius reïxen prou, però deixeu-me destacar el treball escènic de Guiem Juaneda, que es guanya per dret aquesta corona que duu sempre posada, i que em fan entrar encara més ganes d’anar a veure La marca de Caín, aquesta obra que va estrenar a Santanyí. Promet seguir-li el rastre.