El teatre català és molt lent a l’hora d’aportar noves veus i de consolidar-ne d’altres, en tots els seus terrenys, des de l’autoria a la interpretació. Però és realment així?
L’altre dia, un actor en la trentena em va posar davant dels morros una evidència que té molt a veure amb el tap generacional: els de 50 anys els estan robant els papers. És a dir, que hi ha intèrprets que fa quinze anys que estan fent la mateixa mena de personatge, cosa que posa molt difícil als de sota poder accedir a protagonistes interessants, a banda d’aconseguir el que desitja tot actor i tota actriu: caminar professionalment en paral·lel a la seva edat.
Hi ha personatges, com Hamlet, que requereixen d’un actor d’un rang d’edat molt concret, menor de 30, sempre i quan es pretengui aixecar un muntatge més o menys canònic. D’altres, com Macbeth, són més flexibles. Pot tenir 30 anys, però també 50. Sabem que el noble escocès no és gran, però tampoc no és jove. I aquí es troba l’atzucac, perquè la majoria de clàssics es belluguen en aquesta franja.
A ‘Tot el que passarà a partir d’ara’, Joan Yago feia dir a Nil Cardoner que els 16 anys és l’edat de la immortalitat, perquè ja no es poden tenir malalties infantils i encara no s’és prou adult. Si ho traslladem al teatre, l’edat de la immortalitat són els 40, ja que, sense gaire esforç, pots posar-te per sota, però també per sobre, tot abraçant la gran majoria de personatges. És la clau: aparentar-ne 40.
També ho és, vital, a nivell professional. Fins als 40, molts van fent. I a partir d’aquí, si no t’has fet un nom prou gran, corres el perill de quedar-te sense feina durant períodes massa llargs. Ho explica Josep Julien a ‘La nit del peix kiwi’, una peça poca-solta que ha passat per la Flyhard que fa un retrat molt fidel de la professió a Barcelona.
Si a tot això li afegim que el boom audiovisual pertany als joves, tenim la tempesta perfecta. Amb dues trinxeres i dos mons que semblen irreconciliables. Per una banda, els que es troben en la vintena o la trentena curta, han fet poc teatre i molta pantalla. Per l’altra, els de més de 40, que han pujat molt als escenaris i han sovintejat poc els platós.
Molts actors i actrius d’aquest país es vanten d’haver realitzat poques incursions audiovisuals. No els ha calgut. Són els sospitosos habituals, els que podem veure en dos o tres produccions cada temporada en posicions preeminents. La diferència amb els professionals que tenen a sota és abismal, que sort han tingut de les sèries, perquè si haguessin depès dels escenaris, no n’hauria quedat cap dins el circuit.
Ja ho saben, la crisi del 2008 va produir un cisma i la segona dècada del present segle haurà estat de les més turbulentes que hem viscut històricament, amb uns pressupostos molt baixos, agitació política i poques ganes de pensar res amb cara i ulls a nivell cultural. Els professionals han anat surfejant crisis, i tothom sap que si no eres una estrella el 2010, no ho hauràs estat mai. Hi ha comptades excepcions.
L”star system’ juvenil s’ha traslladat a l’audiovisual en massa. I aquí hi ha un munt d’actors i actrius menors de 30 anys o lleugerament per sobre que ho estan petant sense haver necessitat fer teatre. A Catalunya això és un canvi de paradigma radical. Sí, la tele oferia fama. Però aquesta es consolidava en escena. Ara, als joves, el teatre no els cal per a res. Amb l’afegit que, teatre i audiovisual posseeixen uns ritmes de producció que sovint els fa incompatibles.
És molt complicat encaixar peces, segones temporades, nous rodatges i gires. És pràcticament impossible. D’aquesta manera: o fas carrera teatral o la fas audiovisual. Per aquesta raó han pràcticament desaparegut de la cartellera de Barcelona Elisabet Casanovas i Laia Manzanares. O Carlos Cuevas i Àlex Monner. Pràcticament no hem vist Greta Fernández fent teatre.
A Londres, les grans estrelles anglosaxones, en el seu moment àlgid, pugen a l’escenari a l’agost, que és quan la gran maquinària euroatlàntica para per vacances. Els teatres aprofiten forats d’agenda i conviden primeres espases a tirar endavant, sovint, el que vulguin. Això, a Barcelona, és impossible perquè, entre d’altres coses, el 90% dels teatres tanquen a l’agost.
Mentrestant, hi ha un munt d’actrius i actors que podrien portar el teatre català cap a direccions molt interessants, però que es troben molt lluny dels escenaris. D’entrada, perquè no és fàcil trobar-los tres mesos lliures. Però no hem d’oblidar que moltes vegades no els agrada gens el que els proposen. I molt menys la idea de com fer-ho.
Teatres públics i privats haurien de fer un esforç per seduir i incorporar tot aquest talent que s’està bellugant i fent gran recorrent plataformes. Perquè, si no, correm el risc que la gent, el públic, sempre vegi els mateixos a la cartellera. I que Pere Arquillué guanyi un any rere l’altre els premis d’interpretació. No en batalles èpiques, sinó per no compareixença dels rivals.
