Teatre

Sergio Blanco: “L’art és un mirall fosc on l’espectador ve a emmirallar-se, buscant la part més tenebrosa, misteriosa i inexplicable de l’experiència humana”

Llegir el món de manera divergent, desafiar la realitat establerta, deixar-se seduir per les possibilitats que eren amagades en racons petits d’algunes ments i que gràcies a l’art se’ns presenten nues i sense complexes davant els nostres ulls. Si hem de parlar d’un artista brillant, elàstic i capaç de fer tot plegat, el nom de Sergio Blanco fa dringar campanetes no només aquí sinó mundialment.

Blanco no s’encasella fàcilment: És un dramaturg, director teatral -de vegades personatge- franco-uruguaià, conegut per diluir la línia que separa realitat i la ficció en les seves obres. Va saltar a la fama a París i des d’aleshores ha engendrat obres i espectacles diversos, entre els quals destaquen La ira del Narciso, Cartografía de una desaparición o Kassandra, que va portar al TNC i va comptar amb Elisabet Casanovas com a protagonista. Aquest any ha tornat a entrar a Barcelona per la porta gran amb un paper destacat al festival GREC barceloní, on ha representat les seves dues últimes obres Covid – 451 (referent al text de Ray Bradbury Fahrenheit 451) i Memento mori o celebración de la muerte aquest mes de juliol.

El rostre de l’artista polièdric Sergio Blanco, que aporta perspicàcia, optimisme i frescor a l’escena teatral. Fotografia de Robert Yabeck.

Memento mori o la celebración de la muerte és una obra d’autoficció, un estil que has conreat molt al llarg de la teva trajectòria teatral.

Sí, Memento mori o la celebración de la muerte és una conferència autoficcional que forma part d’un cicle de conferències que porto concebent des de fa uns anys i que abasten tres temes: la violència, l’amor i la mort. La primera correspon a Las flores del mal o la celebración de la violencia, un text que gira al voltant de la violència. El segueix Memento mori, que el vaig escriure per la Sala Beckett l’octubre passat i actualment estic en procés d’escriptura de la tercera i última conferència autoficcional del cicle, anomenada Divina invención o la celebración del amor, que estrenaré a Madrid l’any vinent. En conjunt són tres conferències que creuen un discurs erudit amb un discurs íntim, emocional, sensible i personal, cadascun complet amb projeccions d’imatges de fons.

Què és per tu l’autoficció?

El món de l’autoficció consisteix a projectar el jo a través dels camps de la ficció; la confluència de relats viscuts amb relats inventats, sempre entorn la figura del jo.

És en l’altra obra estrenada al festival GREC, Covid – 415, que apostes per una novetat: passar de l’autoficció a l’alterficció.

El terme alterficció me’l vaig inventar perquè venint de l’autoficció, vaig aplicar-ne la poètica i la vaig dedicar a la història d’altres.

Sergio Blanco desitja acollir l’espectador i proposar-li una nova visió del món a través de les seves obres.

Perquè Covid – 451 inclou cinc treballadors reals d’hospitals amb qui comparteixes escenari.

Exactament, no surto sol a escena, m’acompanyen un metge, una infermera, un infermer, un auxiliar de neteja i una treballadora social. Persones reals que són vertaders treballadors de la salut. En aquest cas, el que l’alterficció permet és que vaig poder escoltar i recollir les seves històries, mentre les anava ficcionalitzant. En aquest sentit l’alterficció difereix del teatre documental, el teatre verbatim o el biodrama, en els quals hi ha l’imperatiu de ser fidel a la realitat. Per contra, l’alterficció inverteix la realitat per a realitzar una mena de manipulació genètica, una modificació del que constitueix el discurs. Al cap i a la fi és la trobada entre el que és real amb l’irreal.

Què t’ha aportat treballar amb aquest personal sanitari qui no està familiaritzat amb la teatralitat?

Resulta molt interessant treballar amb persones que són externes al món teatral. Poder fer-ho amb l’obra Covid – 415 -escrit després del confinament- ha provocat que les seves experiències, vivències i anècdotes condimentessin, corregissin i milloressin el meu text. Penso que el text literari té un sistema immunològic molt fràgil quan es troba en la fase de creació perquè tot el que l’envolta el contagia, se n’encomana i s’integra al text.

Una imatge oportuna en el context de la pandèmia.

Sí (riu). L’art, la literatura i el teatre són oberts al que passa al seu entorn. Sens dubte Covid – 415 és un text molt intervingut, fregat i modificat per les experiències dels treballadors hospitalaris.

Covid-415 és un text molt intervingut, fregat i modificat per les experiències dels treballadors hospitalaris.

De quina manera ha afectat la teva carrera professional el coronavirus?

La crisi del coronavirus ha suposat un gran canvi per a tots al llarg d’aquests mesos. El desconfinament i postconfinament ha tingut un impacte en diversos àmbits laborals. En els teatrals, la situació ha canviat. Personalment hi ha dos aspectes que m’impacten molt: la presència de la mascareta i la distància social, que canvien la manera d’assajar les obres.

Pel que fa a la mascareta, anul·la la boca, tan important per parlar, riure, fer petons, menjar… i ho tenim suprimit. És un canvi pel rostre perquè la boca té un rol rellevant a l’hora d’establir vincles socials. La part positiva és que s’accentua la mirada i aquesta passa de ser únicament quelcom captivador a un mitjà de comunicació i transmissió d’informació. Em sembla interessant perquè succeeix en una època en què no ens estàvem mirant tant…

D’altra banda, cal descodificar que la distància física no ha de comportar una distància espiritual, lingüística ni emocional. Alhora, el metre i mig que ens separa té l’encant que ens permet preservar el nostre entorn personal.

Com a veu experta del sector teatral, quin futur pronostiques?

És complicat preveure el futur, sobretot pels artistes perquè estem una mica obsessionats amb el passat i el futur sempre ha estat una terra incògnita. El present és molt dur i és cert que necessitem una solució científica per seguir endavant però també cal recordar que l’art és essencial, en el sentit que és un espai que porta alleugeriment, on podem abocar dubtes, fòbies i pors.

Sergio Blanco és un artista polièdric que aporta a l’escena teatral una dosi perspicaç de frescor i optimisme, incapaç de deixar a cap audiència indiferent. Per a ell, l’art és “un mirall fosc on l’espectador ve a emmirallar-se; no buscant una reproducció exacta del món real sinó la part més tenebrosa, misteriosa, inexplicable de l’experiència humana” confessa. En la mateixa línia, el seu desig és “acollir l’espectador i proposar-li una nova visió del món”.

Violeta Julbe
Periodista cultural. Moguda per la música, l'art, el teatre i amant de la lectura i l'escriptura, col·labora en la revista digital en català Ctxt en la secció de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close