Conversar amb Sílvia Bel sobre teatre, sobre literatura, és sempre un plaer. Ara és a la Sala Beckett fent ‘Heisenberg’, de Simon Stephens, una peça que la fa retrobar-se amb un director, Josep Maria Mestres, que l’ha acompanyat des que es van fer plegats, fa setze anys, ‘La xarxa’ de Joan Brossa. Bel és una actriu forta, independent, que sempre ha intentat seguir el seu camí. En els últims temps la veiem menys que fa uns anys dalt d’un escenari.
“Fer-se gran sempre és difícil”, diu l’actriu. Va haver-hi una època en què tenia plaça fixa al Nacional. Allà va ser la Colometa de ‘La plaça del Diamant’, va fer Shakespeare, Maragall, Shaw, Wilde, Turguénev… I amb el canvi d’etapa va desaparèixer. D’aleshores ençà, l’hem vista menys del que voldríem. Des de fa un parell d’anys, és una de les protagonista del serial de TV3 ‘Com si fos ahir’.
Bel veu l’ofici com una carrera de fons i creu que, en aquest país, és difícil viure tota una vida fent només teatre. I més si ets una dona. Ella en sap un dels motius: “De personatges femenins, al teatre, al cinema, en general, n’hi ha menys que masculins. En canvi, hi ha moltes dones amb molt de talent”.
L’actriu reivindica les dones de la seva generació en un moment en què l’intercanvi generacional escasseja. “Una dona madura té moltes coses per explicar i pot ser la protagonista de moltes històries”, exclama.
En el futur, s’ha plantejat fer el salt a la direcció d’escena. Creu que els intèrprets sempre són bons directors. I tampoc no descarta l’escriptura. Ara mateix està escrivint un llibre amb Lluís Llach que serà el seu debut en el món del llibre.
Tema d’obertura: ‘Les coses’, de Joan Colomo
Entrades relacionades:
