La Colometa fa vint anys que dirigeix teatre i cinema. Avui dissabte presenta a La Villarroel “Les irresponsables” de Javier Daulte amb tres actrius de bandera: Cristina Genebat, Marta Marco i Nora Navas. El públic de Temporada Alta ja ha gaudit d’aquesta peça que ella mateixa defineix com “una comèdia molt divertida, molt a l’argentina amb personatges molt potents”.
Parlem amb aquesta dona que té molt clar que només vol treballar amb intèrprets excel·lents.
“Les irresponsables” de Javier Daulte
Direcció: Sílvia Munt
Actrius: Cristina Genebat, Marta Marco i Nora Navas
La Villarroel
Fins al 9 de gener de 2022
Com va sorgir aquest projecte amb Javier Daulte?
Quan fèiem Les dones de Mossbank Road ens vam plantejar fer una nova obra i el dramaturg Javier Daulte ens va enviar Les irresponsables, que també és un text amb tres personatges femenins. Ell la volia fer abans a l’Argentina, però amb la covid-19 s’hi han endarrerit i ells encara estan fent assajos quan nosaltres ja hem fet funcions a Girona i Palafrugell, i ara arribem a La Villarroel.
Ens posa en situació…
Les protagonistes són tres dones, tres amigues, dues d’elles germanes. La Marta acaba de patir una separació traumàtica i se l’emporten a una casa per fer-li costat. Són tres dones que viuen una nit caòtica. Les tres es mouen entre el bé i el mal.
Una dona directora amb tres actrius a l’escenari. Moltes dones?
El que conta és la qualitat. El que m’agrada és treballar amb gent que tenen excel·lència Amb la Nora Navas he treballat tres vegades i amb la Marta Marco ens coneixem bastant.
Vivim un temps on tot està prohibit..
En aquest moment tan políticament correcte, Les irresponsables parla de fins on podem arribar. La gent riu molt, malgrat que hi ha vegades que es congela el riure. Rius d’elles i amb elles.

Com defineix la feina de Javier Daulte per a la gent que no el coneix?
Javier és un dramaturg amb un pols narratiu fantàstic. Sempre està indagant sobre els límits i plantejant grans reptes. A més, coneix en profunditat el que és i representa ser actor.
L’agenda de Sílvia Munt està plena…
Ara estreno Eva contra Eva a Madrid amb Ana Belén. I a finals de novembre començo els assajos de Desig, que es veurà a la Sala Gran del TNC a finals de febrer. Després em tanco a fer una pel·lícula que rodarem a Renteria, que narra uns fets reals d’un grup de dones que ajudaven a avortar al Biarritz de 1976. La faig amb el guionista basc Jorge Gil.
Fa anys que té el cor dividit entre el teatre i el cinema?
Sempre he estat a cavall entre el teatre i el cinema. Fa vint-i-un anys que dirigeixo, porto catorze pel·lícules i documentals, i això sumat a catorze obres de teatre. Vaig combinant, tot enriqueix. La direcció és el que més m’agrada. Vaig començar amb el curtmetratge Lalia el 1999 i una pel·lícula em va portar a un altre… i així he anat enllaçant.

Cada vegada tenim més dones directores…
Quan jo vaig començar, érem una minoria, no superàvem el 19%, i en aquests vint anys hem anat trencant el sostre de vidre. Fa vint anys recordo presentar un text i et deien que era un guió femení. Avui tot ha canviat i aquests conceptes s’han polvoritzat. Ho estem fent bé? Sempre has de passar de rosca per arribar on vols arribar. És imprescindible fer un pas endavant, més enllà del típic que fa tothom. Les escoles de cinema estan cada vegada més plenes de dones, les universitats estan plenes de dones i cada vegada hi ha més dones metgesses. L’educació és fonamental. Les dones s’estan preparant. Això no ho para ningú. És necessari la visió de la dona per equilibrar.
Com veu el panorama postpandèmia?
El teatre està com estava fa un any amb les sales plenes. Per exemple, a les funcions d’Eva contra Eva, tant a Barcelona com a Madrid està tot ple. El teatre sempre serà fràgil. La gent necessita molt el directe. El cinema està revifant. Les plataformes porten molt de cinema a casa. La tempesta perfecta. Molt difícil competir amb les plataformes. Amb això haurem de conviure. No m’importa si les pel·lícules es veuen a casa o al cinema. El que sí que és important és que la gent consumeixi cinema.
Ha pensat a produir?
Com a productora soc un desastre. Quan tenia vint-i-vuit anys vaig engegar una productora de teatre que no va funcionar. Els productors professionals coneixen molt bé fer la seva feina. Jo no tinc contactes directes a les plataformes i no m’agrada la gestió. Per al meu documental Gala o la meva sèrie Vida privada, vam trobar productors que van rendibilitzar la feina; tot suma quan cadascú fa la cosa que coneix, la domina i la sap fer bé.
Consumeix sèries de TV?
Les consumeixo totes. Hi ha molt bon material. Molt bones telesèries. Les sèries són les novel·les d’avui.
Creu que les sales de cinema desapareixeran?
Actualment, tots veiem com les noves generacions van al teatre i als concerts, però no al cinema perquè el veuen des de casa. No han estat educats per veure films a la sala de cinema.
Quina sèrie recomana al lector d’aquest diari digital?
Ara mateix no es poden perdre l’espanyola Antidisturbios i l’estatunidenca Succesion; són dos treballs excepcionals. Ara faré una pel·lícula de cine i per aixecar-la caldran molts diners. Trobar finançament per a cinema és molt difícil per la gran majoria; les plataformes donen més cabuda a totes les generacions.

L’experiència de Sílvia Munt és part del seu èxit.